el fill del xofer, final

 

    “En aquells dies Alfons Quintà i Victòria tornen a ser al pis del carrer Fígols. Ara que ja s’està recuperant, ella li diu que se’n va. Mai no li havia dit que es quedaria. El Nadal ja no el passarà amb ell. Han estat dos mesos i mig al seu costat, tenint-ne cura, però continuar amb ell és enfonsar-se. Per això se n’havia anat feia uns mesos i per això li diu que se’n tornarà a anar. Perquè ell l’enfonsa i ella es vol salvar de l’infern. En realitat se n’anirà com se n’ha anat tothom. L’últim abandonament. Com aquell dia d’estiu del 1968 va marxar la seva parella d’aleshores i ell la va perseguir pel pis, l’escala de veïns i fins al carrer amb una pistola. Se’n va com se n’anava el seu pare del pis familiar de Figueres i ell, tancat a l’habitació, se l’imaginava amb un dolç a la mà, arribant a la casa on convivia amb una altra família.

    Els que van marxar no van tornar mai. No es va poder venjar. Va mirar d’oblidar-los mentre acumulava tant de ressentiment que estava cec per entendre per què ningú no volia viure amb ell. Però la Victòria va tornar per cuidar-lo i, precisament pel gest d’humanitat d’ella, ell es pot venjar.

    Procura dissimular la seva pulsió malaltissa de venjança amb la justificació perversa d’un psicòpata que és incapaç d’empatitzar amb el sentiment dels altres. Ella dorm al llit on havien dormit junts tants anys. Ell té una arma a casa. Una escopeta de caça. Fa cinquanta anys feia pràctiques de tir perquè se sentia un revolucionari disposat a sacrificar-se pel bé de la humanitat. Ara només està posseït pel mal. Ni sap el grau de misèria a què ha arribat. No té el coratge d’alliberar-la del monstre que és. No la deixarà marxar. No li perdonarà haver-lo cuidat. Mata’t tu. Li dispara un sol tret. Els veïns senten el soroll sec. Redacta unes notes per justificar la seva abjecció. Amb la mateixa escopeta, minuts després d’haver assassinat l’única persona que havia tornat després d’haver fugit, Alfons Quintà es dispara un tret a la cara.”

El fill del xofer

Jordi Amat

Edicions 62, 2020 (5ª)

pàgines 254-255