“Quintà ho explica a Tarradellas en una carta escrita a començaments de març del 1976. La inestabilitat política i social és intensa i no es pot descartar la possibilitat d’una involució. El rei, nomenat per Franco i encara no ratificat pels espanyols, acaba de fer una visita oficial a Catalunya. A Quintà li sembla estèril, i ho fa constar a la crònica. «Mucha decepción», la va titular. «La situació és d’inseguretat total», li confessa per carta a Tarradellas, «crec que no es pot menysprear la idea d’un possible cop de força ultra-dretà». Però personalment no estava preocupat. Té moltíssima feina. Aviat el President rebria notícies directes d’una novetat important. Deixa tots els mitjans escrits on col·labora. Serà la veu catalana del diari que crea el poder per liderar el canvi.
Feia mesos que es parlava d’un nou diari concebut per liderar el postfranquisme. Era la plataforma privada impulsada pel reformisme d’extracció franquista. El que havia estat dins del sistema oficial i el que s’havia situat als marges però s’hi volia integrar durant la transformació que estava en marxa. Aquelles elits en serien els primers accionistes i tots donaven suport al propòsit de l’empresa: orientar la transició des de l’òptica del liberalisme conservador i molt descafeïnat del Madrid de la capital. El seu lector model eren les noves classes mitjanes que apostaven per la modernització democràtica d’Espanya. Aquella suma de vectors quadra en l’elecció del primer director. Però el jove periodista Juan Luis Cebrián —de trenta-un anys i socialitzat en el moderantisme democratacristià— ha de formar un equip que no sigui només madrileny. Per triar el seu periodista de referència a Catalunya es refia del consell de dos reformistes catalans de prestigi, un que era sistema pur i un altre que era poder econòmic. El primer és Carles Sentís, que vol fer política; el segon, l’home fort del Banco Urquijo, Ramon Trias Fargas, que ja ha creat el seu partit. Tots dos li suggereixen un nom: Alfons Quintà. Cebrián accepta.
Quintà publica a les pàgines d’El País des del primer número, des del 4 de maig del 1976. Les seves notes i els seus articles són una continuació del tipus d’informació que practicava a Guadiana. Però aquella revista amb prou feines es va llegir —li va guanyar la partida Cambio 16—, mentre que El País se situa en l’eix de la Transició des del primer moment, i Quintà es va convertir en informador de referència del que passava a Catalunya. Té poder del quart poder i el poder polític ho sap. Al diari parla de gairebé tot. Des dels concerts dels cantautors fins a l’elecció dels rectors universitaris, des de les vagues fins a les reunions de tota mena que se celebraven a Barcelona. Gairebé mai informació econòmica. La prioritat informativa, com passava a tot el país, és la política: els sopars, els rumors, les aliances… I, d’entrada, una visió de conjunt perquè aquell lector de tot Espanya —però també el lector català— es faci una composició de lloc sobre el que havia passat allà.
«La burguesía catalana renunció a la política en favor de los problemas económicos». Aquell era el titular del seu primer article, i a aquella tesi n’hi sumava una altra: «Victoria suya de gran alcance fue el Plan de Estabilización». És una afirmació equívoca perquè bàsicament qui havia guanyat era el franquisme. Però aquella victòria política va tenir una dimensió econòmica i certament va facilitar la modernització del teixit industrial català. Va sorgir, doncs, una nova burgesia, en part la que havia orbitat a l’entorn de Josep Pla, i d’aquell cercle, quan parla del canvi, destaca algú a qui coneix i admira: Pere Duran Farell: «figura del gran industrial de clares convicciones catalanistas, pero que, sin embargo, posee intereses que se mueven a nivel de todo el Estado español, e incluso, a nivel multinacional». Destaca Duran i Pujol, «de quien hablaremos más ampliamente».
Ho va fer només dos dies després. En un altre reportatge, dedicat al centre polític, el presenta com a «vicepresidente ejecutivo de Banca Catalana», i subratlla que «posee una fortuna personal procedente de una gran empresa de productos farmacéuticos». No va dir que era un accionista del diari, i Pujol ho era, però sí que va dir quin era el seu potencial polític: té les condicions per liderar aquell espai del reformisme democràtic a Catalunya. El que ell té —i els altres no— és un capital de lluita antifranquista —interrogatoris, tortura, presó— que és reconegut per la burgesia petita i mitjana. Un capital que Pujol posa en valor perquè aquelles classes mesocràtiques transitessin del franquisme a la democràcia sense necessitat de fer cap mena d’examen de consciència.”
El fill del xofer
Jordi Amat
Edicions 62, 2020 (5ª)
pàgines 82-84
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada