David Jiménez i Cot (1987) ha publicat un parell
de llibres. El primer, fou un assaig titulat Com escriure poesia: Els
mecanismes de la poètica i la seva comprensió figurativa, Sant Cugat del
Vallès: Rourich, 2006 (pròleg de Josep-Francesc Delgado). I el segon, de
poesia, Rellotge de Sorra. Granollers: Tarafa, 2007 (pròleg de Carles
Duarte i Montserrat).
Ha traduït del català al castellà alguns poemes solts per a revistes i blocs literaris (del llibre Violència gratuïta, de Jordi Valls; del llibre Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català...). Ha estat el curador de l'edició del recull de l'obra poètica de Carles Duarte i Montserrat, el qual acaba de sortir recentment a Edicions 3i4 sota el títol de S'acosta el mar.
Actualment té en mà un parell de llibres de poesia
inèdits: L'escata i el vers i Hora blava (un encàrrec d'Arola
Editors que combina poesia i fotografia). I també una novel·la infantil en
tractes amb editorial: El País d'Orellaendins. Alguns dels seus articles
literaris han estat publicats pel suplement “Culturàlia” del Diari de Menorca.
Així com també ha publicat alguns poemes solts en revistes com “Lletraferida” i
“Papers de Versàlia”.
Jiménez i Cot ha obtingut els premis “Òmnium
Cultural de Granollers (2006)”, de poesia; i “Gaspar de Presses de Sant Andreu
de la Barca”, de narrativa. És membre de l’Associació de Joves Escriptors en
Llengua Catalana (AJELC).
Que no cessi
Que no
cessi la nit! Vull que la pluja
t’abilli
aquests turmells i que brufin d’atzur
la
pista, els peus. Ballem el swing dels folls!
És que
no ho sents? El nostre cos convulsa
el
balandreig. És la dansa del bosc,
ningú
ens pot aturar! No sents el primer tro,
com
percut? Heus aquí l’oratge, com exhala
el
panteix dels trombons, i com n’alzina,
de les
fulles, el fil, que viola el teixit
aràcnid
del violó! Ara aborda el brancatge
amb el
seu costellam que tecleja les sogues
del
crit. I aquí tenim el solista, soliu,
bo i
ululant la bestreta del temps!
Que no
cessi la nit! Que aplaudeixi, llunàtica,
grallant,
clapint, raucant, rugint, bramant;
que
esbramegui filant un renill braolat!
Que no
cessi, no pas! Que no cessi el brogit
ni
s’aturi aquest swing: que el que a mi més m’abrusa
no és
res més que l’impuls de calcigar,
àvidament,
els teus peus enllotats
i
vanar-me a la fi que tinc ombra, soberg.
Cua de sargantana
Escindida del cos, la cua es
mou:
aparença de vida.
L'infant depredador obliga
el que ha fugit
i s'entreté amb la resta
com un gat juganer.
Els records només són
espasmes del passat,
un fingiment del temps.
El temps que se'ns escapa.
Isabel M. Ortega Rion
Cues de sargantana, 2019
Ulls de sotabosc. Límpida
mirada
que com un esclat de claror
forada
el fullatge esponerós dels
cabells
i l’ambre fresc del
bronzejat. Mirada
sense ulleres, esguard aquós
d’aquells
que busquen allò que no es
veu amb lents.
Un teu bes em diria que som
valents
i que l’has trobat. Idil·li
silvestre
entre edificis indiscrets.
Moments
metafòrics de realitat
pedestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada