La infancia, el lugar: lejano en el recuerdo, recreado tantas veces, henchido de deseos, sueños y decepciones; pero la infancia también es una geografía, la geografía de aquellos lugares como el pueblo de Azinhaga, la geografía sentimental de Saramago.
Hoy, quiero compartir con vosotros este breve texto de Pablo Neruda sobre la memoria y el recuerdo. El autor chileno lo puso como uno de los pórticos a sus memorias Para nacer he nacido
LA LUCHA POR EL RECUERDO
Mis pensamientos se han ido alejando de mí, pero llegado a un sendero acogedor rechazo los tumultuosos pesares presentes y me detengo, los ojos cerrados, enervado en un aroma de lejanía que yo mismo he ido conservando, en mi lucha pequeña contra la vida. Sólo he vivido ayer. El ahora tiene esa desnudez en espera de lo que desea, sello provisorio que se nos va envejeciendo sin amor.
Ayer es un árbol de largas ramazones, y a su sombra estoy tendido, recordando.
De pronto contemplo sorprendido largas caravanas de caminantes que, llegados como yo a este sendero, con los ojos dormidos en el recuerdo, se cantan canciones y recuerdan. Y algo me dice que han cambiado para detenerse, que han hablado para callarse, que han abierto los atónitos ojos ante la fiesta de las estrellas para cerrarlos y recordar...
Tendido en este nuevo camino, con los ávidos ojos florecidos de lejanía, trato en vano de atajar el río del tiempo que tremola sobre mis actitudes. Pero el agua que logro recoger queda aprisionada en los ocultos estanques de mi corazón en que mañana habrán de sumergirse mis viejas manos solitarias...
El próximo 27 de diciembre se inician las sesiones de baile de salón. Las clases seran, en exclusiva, para los miembros de Vespres Literaris. Las impartirá la mundialmente reconocida profesora del Cabaret Tropicana de la Habana - llegada estos días directamente desde su residencia de Miami Beach,- Amalie Cienfuegos y su orquesta sabrosona.
Como el agua clara “Palabras con sentimiento”, es un pequeño librito editado por el colectivo GAMA con motivo de la celebración de su décimo aniversario.
El libro recopila una serie de textos leídos en directo por sus autoras y sus autores, en grabación realizada en la Biblioteca Ca N’Altimira de nuestra ciudad, el 18 de abril de 2002.
En la contraportada del libro podemos leer: “el projecte GAMA vol fer possible que les persones adultes que estan en procés d’aprenentatge i perfeccionament de les habilitats de lectura i escriptura prenguin la paraula”
GAMA son las siglas del Grup d'autoedició de material per aprenents, pero dejemos que sean ellos mismos los que se presenten:
"Què és Gama?
GAMA és una iniciativa per donar suport a les persones que volen escriure sobre la seva vida, sentiments, pensaments,... per tal que les històries de cadascú arribin a ser llegides i conegudes per altres persones que, com elles, també viuen i coneixen les dificultats de sobreviure en un món lletrat.
Les dones i els homes que participen en grups d'Educació Bàsica per les Persones Adultes tenen uns coneixements que s'estenen a molts dominis de la vida i que els poden comunicar en moltes formes del llenguatge, oral i escrit.
Aquestes realitats poden passar desapercebudes davantl'allau de publicacions del nostre entorn, si no hi ha un esforç per fer públics aquests textos.
Qui hi participa?
Fer-ho possible vol dir comptar amb persones que escriguin, però també amb persones que llegeixin i comentin els textos, i amb persones tutors i tutores d'edició que acompanyin i donin suport al procés d'edició d'un text. I vol dir, també, que hi hagi qui es preocupi de promocionar i de distribuir els textos.
Què pretenem?
GAMA pretén aplegar aquesta xarxa d'autors i autores,lectors i lectores, tutors i tutores.
Des de GAMA volem establir estrets lligams amb tot tipus de centres o grups de formació d'adults on es doni el procés decreació de textos: escoles d'adults, centres d'acollida, presons, grups de gent gran, grups de barri, de joves,... és en aquests grups on es generen els projectes d'autoedició, de caire individual o col·lectiu.
El procés d'edició
El procés d'edició s'inicia en rebre i donarresposta als projectes que es presenten. Les propostes són estudiades i avaluades per un grup d'edició.
A partir d'aquest moment comença un treball de seguiment per anar perfilant la ideai anar orientant-la cap a la forma definitiva.
En aquest procés la persona tutora ajudarà l'autor o autora a fer més assequibles per al públic lector les seves vivències, sentiments, idees,... La confiança mútua, el respecte i el coneixement del món de l'autor o autora seran de gran importància per a larealització i edició final del projecte.
En les publicacions de GAMA és bàsic que les persones que escriuen s'impliquin en totes les decisions que porten al'edició definitiva del seu projecte."
En la barra lateral del blog hemos puesto un enlace al correo de GAMA . Podeís enviar vuestro soporte al proyecto, así como las sugerencias o ideas que os haya podido inspirar tan feliz iniciativa.
Teodomiro Moyano, Montserrat Olivé, Dolors Pascual, Margarita Pérez, Mercè Redón, Marisa Río e Immaculada Vilatersana, integrantes de la Associació Cultural Projecte GAMA, nos han hecho llegar a Vespres Literaris un manifiesto en favor de la lectura que difundimos con enorme placer. Vespres Literaris apoya cualquier iniciativa en favor del fomento de la lectura, la educación y la cultura, porque la educación es la piedra angular sobre la que se asienta la independencia y la libertad de los individuos. Por ello, os animamos a colaborar con GAMA y hacernos llegar a Vespres Literaris cualquier sugerencia o iniciativa en favor de la lectura y la creación de textos adecuados al fin del proyecto.
"Barcelona, 2 d'octubre de 2008
En relació al Pla de Foment de la Lectura, des de l'Educació Permanent de Persones Adultes, ens agradaria comentar alguns aspectes sobre la lectura en aquesta fase de formació. Són persones lectores que aprenen i, menades per una motivació altíssima, voldrien llegir i llegir sense parar. El problema, però, és que disposen d’escasses publicacions adients a les seves necessitats i nivells. No es tracta només d’augmentar la mida de la lletra; com totes les persones que llegim, voldrien poder trobar temes rellevants i propers a les seves vivències, coneixements, aprenentatge,... Parlem de ciutadans i ciutadanes, persones d’edat diversa, que ara volen aconseguir una de les seves fites vitals i formen part de grups d’alfabetització. Podríem incloure aquí les persones immigrants que aprenen algun dels idiomes del país i que per primera vegada s’estan alfabetitzant. I, potser també (no coneixem tant aquesta etapa), alguns adolescents que viuen el fracàs escolar.
La nostra preocupació rau a saber si hi ha alguna iniciativa del Pla que s’interessi per aquests grups de lectors/es potencials.
Per això, volem suggerir la inclusió d’activitats adreçades a les persones que estan en fase de consolidació de la lectura a l’edat adulta. I no ens cansem de demanar, també, tant als Departaments més implícits en aquests temes com a les editorials, interès i compromís de cara a la publicació i la difusió de llibres que afavoreixin que les persones adultes que aprenen a llegir i escriure puguin prendre la paraula.En aquest sentit, proposem que es posin al seu abast textos propers, reals i vivencials, escrits per aquestes mateixes persones.
"Llegir per tenir accés al saber, a qualsevol edat -afirma la sociòloga francesa Michéle Petit--, pot ajudar a no caure en la marginació, a conservar els vincles, a mantenir el domini sobre un món tan canviant, en especial pel que fa a l’accés als diferents medis d’informació escrita... Arriscar-se a prendre la paraula, arriscar-se a agafar la ploma són els gestos propis d’una ciutadania activa... Allò que determina la vida de l’ésser humà és el pes de les paraules, o el pes de la seva absència. Si som capaços de donar nom a allò que vivim, serem més aptes per viure-ho i per transformar-ho... Si no tenim paraules per pensar-nos a nosaltres mateixos, per expressar la nostra angoixa, el nostre coratge, les nostres esperances, no ens queda res més que el cos per parlar: o be el cos que crida amb tots els seus símptomes, o be l’enfrontament violent d’un cos amb un altre... La lectura pot ser, a totes les edats, un camí privilegiat per a la construcció del propi jo, per pensar-se, per donar sentit a la pròpia experiència, un sentit a la pròpia vida, per donar veu al sofriment, forma als desigs, als somnis propis."
Així doncs, creiem -perquè en tenim proves—, que cal donar suport a les autores i autors per tal que les seves histories arribin a ser llegides i conegudes per altres persones que, com elles, també viuen i coneixen les dificultats de viure en un món lletrat. I, també, perquè és necessari que el públic lector en general tingui accés a aquests textos, recuperant una iniciativa assajada tant a casa nostra com a d’altres països.
Esperem no arribar tard: el Pla de Foment de la Lectura, es durà a terme en el període 2008-2011. La presentació del Pla del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació declara que "...vol... adoptar un contingut inclusiu en el qual es convida la ciutadania a millorar o augmentar la seva capacitat lectora per contribuir així a un projecte col·lectiu. Hi haurà diverses actuacions en diferents fases al llarg d’aquest temps per "encomanar el gust per la lectura, transmetre les ganes de llegir en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, en qualsevol moment..." (de l’edició 2008 de La Setmana de TV3).
Moltes gràcies i felicitats per la iniciativa del Pla. Nosaltres hem gaudit de la lectura, en gaudim i ho seguirem fent, per això ens sap greu que tantes persones que coneixem no tinguin aquesta oportunitat tot i que la desitgen profundament."
A raíz de su exposición en la Biblioteca Municipal de Ripollet, Carlos Utreraha sido entrevistado por Albert Hernàndezpara la revista de Ripollet. Reproducimos la misma para los amigos de Vespres Literaris:
"'No faig quadres per fer-me ric; a mi pintar ja m’omple’
'L'art té moltes lectures, però has d'estar conforme amb el que fas, creínt-ho'
Carlos Utrera, pintor d'art ètnic i aborigen
Per Albert Hernàndez
21/11/2008 •Pinta, crea, dibuixa, innova en l’art de la pintura. Les seves obres són una simbiosi entre les persones i la naturalesa. Carlos Utrera és un nouvingut a aquest món, en el qual porta poc més de tres anys, tot i que des de petit ja deixava espurnes d’aquesta vocació amagada. Un accident li va servir per treure-la a relluir i des de llavors ha estat associat amb l’èxit. La Biblioteca de Ripollet en recull aquests dies una petita part.
Revista de Ripollet: Les teves creacions artístiques estan basades en l´art ètnic i aborigen australià. Tens algun vincle amb aquest país?
Carlos Utrera: Vaig fer un curset; em vaig informar, llegint llibres; em va agradar aquesta temàtica; la seva manera de treballar, perquè plasmen coses de la naturalesa, coses de la vida, la Terra... i vaig començar a fer aquesta pintura i a la gent li va agradar. I així d´exposició en exposició.
RdR: De quant temps estem parlant?
C.U.: Des de fa uns tres anys. Gràcies, també, a treballar a l´Escola d´Arts Plàstiques de l´Ateneu de Cerdanyola, en un curs d´art aborigen. Em va agradar molt i vaig iniciar la tasca amb la fusta, les cordes, la tela, etcètera.
RdR: ... I has visitat mai Austràlia?
C.U.: No, però m´agradaria anar-hi. Encara que l´economia no m´ho permet. Tot i així, m´han proposat moltes vegades exposar fora, no a Austràlia, però sí a altres llocs. Quan vaig fer el camí de Santiago, vaig coincidir amb una pintora brasilera i li vaig enviar la meva obra i a un altre de Canadà per internet. Als dos els hi va agradar moltíssim les meves creacions.
RdR: Suposo que la xarxa és un gran aparador per al teu art?
C.U.: Sí, algunes vegades ho utilitzo.
RdR: Com t´inspires per fer un quadre?
C.U.: Surt de la meva imaginació; em poso a pintar i ja veig la forma que li donaré, segons vaig treballant, però la idea ja la tinc al cap. Estic contínuament pensant quadres, et puc treure un del que vulguis... per això crec que li agrada a la gent. Per exemple, una vegada passejant vaig trobar una fulla gran d´eucaliptus al terra i li vaig veure una forma. La vaig elaborar i em va sortir un cocodril, sense pensar-ho, només treballant-ho. I aquest em va fer molta pena vendre´l, era el primer.
RdR: Abans comentaves que havies estudiat en una escola d´art; quin tant per cent de valor té l´escola i quin l´artista en la creació?
C.U.: Un 40 l´escola i un 60 l´artista. T´ensenya tècniques per emprar una pintura o una altra, la manera d´utilitzar el pinzells, a fer barreges... però, després, ha de venir la inspiració d´un mateix. El més important d´un artista és tenir la ment oberta, saber plasmar el que veus.
RdR: Com és el procés de creació d´una obra d´aquest tipus?
C.U.: Primer s´ha de treballar la fusta per a què no es deteriori. Després, s´han de fer vàries capes com ara acrílic; és tot un procés. Per últim, vas pintant, en el meu cas, amb un pinzell d´aquests de barbacoa, que em permet fer puntets i donar forma als dibuixos.
RdR: I el temps que hi dediques?
C.U.: Un mes i mig, però depèn molt del quadre.
RdR: I per què Austràlia i no la cultura maia o la de les tribus africanes?
C.U.: Pel tipus de dibuix, perquè fan formes i sobre aquestes representen el que la seva ment pensa. A vegades, quan es reunien, no es prenien res al·lucinogen, però es posaven contents i treballaven, sobretot, sobre teles, mocadors i seda. Però jo treballo la fusta. Vaig començar per aquí, però els dibuixos ja no són tan australians sinó més ètnics.
RdR: L´art està concebut per crear una reacció, una sensació en aquell que el consumeix. Quina esperes que sigui aquesta reacció en el teu?
C.U.: Per exemple, a la primera que vaig fer, que estava molt espantat, va ser un boom a Cerdanyola. En general, a la gent se la veu satisfeta amb l´obra, perquè li dóna moltes maneres de veure, d´interpretar-la. I això m´anima molt.
RdR: Com vens el teu producte?
C.U.: Porto un catàleg, amb moltes fotografies del que he fet, del que he venut i així es veu la meva línia artística. Ara, tinc una pendent a Terrassa, al Centre de Belles Arts; m´han trucat perquè els interessa.
RdR: Com neix aquesta vocació?
C.U.: Vaig estar a l´Escola de Pintura de Belles Arts de Sant Cugat durant un any i, després, vaig patir un accident a la mà i l´art em va servir de teràpia, per treure el que tenia dintre; he tingut bona crítica i he continuat. Després, vaig dedicar-me a pintar a l´Ateneu.
RdR: I la gent, quan veu les teves creacions, sense saber que ets l´autor, què comenta?
C.U.: Innovació, coses noves, que se surt de la rutina del que veuen normalment, com ara poden ser paisatges. Aquí, a la Biblioteca, una parella gran es va assabentar que n´era el creador i em van venir a felicitar i això et motiva.
RdR: Però l´originalitat no és eterna, algun moment es quedarà obsoleta.
C.U.: Pot ser, però vaig variant. Treballo i canvio l´estil, introdueixo coses noves. Aquest art té moltes sortides en el sentit que puc treballar moltes coses.
RdR: Un pot viure d´això?
C.U.: No, quan organitzo una exposició venc tres o quatre quadres. Sempre ho faig, des de la primera que vaig fer a Cerdanyola. Aleshores, vaig ser el que més havia venut en l´estrena. No demano molt, perquè tampoc m´agrada que paguin molt. Si a la gent li agrada quan se l´emporta ja estic satisfet.
RdR: Val la pena el que es paga amb el treball i material que s´utilitza?
C.U.: Sí, perquè no vaig a fer-me ric amb això. M´omple pintar. I el material és reciclat, tot ho treballo. Tampoc em surt car fer un quadre.
RdR: Quants n’has fet en tot aquest temps? I quants n´has venut?
C.U.: He fet uns 50 i n´he venut una vintena.
RdR: I, per curiositat, si es pot dir, el més car?
C.U.: 700 euros. Precisament, el que comentaven de l´eucaliptus.
RdR: Pel que expliques, la teva irrupció en aquest món ha estat un èxit. Però si haguessis començat amb mal peu, hauries llençat la tovallola?
C.U.: Hagués continuat, perquè l´important són les amistats, que són els que t´animen. L´art té moltes lectures, però has d´estar conforme amb el que estàs fent, creient amb el que fas. Sinó no continuïs.
RdR: Tens ofertes per exposar, a part del que ja has fet a Sabadell, Premià, l´UAB o l´Esplai La Caixa, entre d´altres. Hi haurà un moment que et saturarà tanta creació?
C.U.: No, perquè no em consumeix la vida. Vaig fent i em sento molt a gust. Entro a l´estudi i passen les hores volant. Puc entrar a les 9 del matí i sortir a les 3 o 4 del matí. A la nit, curiosament, és quan m´agrada més pintar; no sé per què.
RdR: Pots compaginar-ho amb la teva vida fent aquests horaris?
C.U.: Sí, perquè restauro mobles i cobro una pensió per l’accident i això em permet tenir molt de temps."
La obra de Hosseini, sin hacer referencia explicita a los acontecimientos, enmarca su narración dentro de unos hechos históricos y una época que, aún hoy, es objeto de interés en las secciones de internacional de periódicos, radios y televisones de todo el mundo.
Amir, el protagonista de Cometas en el cielo, nace en Afganistán en 1963, en un país regido por una monarquía centenaria. En 2001, nos narra su historia desde una ciudad norteamericana. ¿Qué ha pasado en todo ese tiempo?.
Afganistán tiene una superficie de 647.947 kilómetros cuadrados. Un 75% de su territorio, aproximadamente, es montañoso El clima es continental extremo y con escasas precipitaciones. Buena parte del territorio es desértico o semidesértico, excepto unos pocos valles fértiles muy poblados. La capital es Kabul. Los idiomas oficiales son el Farsi y el Pastho. La mayoría de la población son musulmanes suníes. La moneda es el Afgani.
La población, en el año 2007, era de 32,3 millones de personas; de ellas, solo un 24 % viven en zonas urbanas; por lo que la población vive dispersa por el territorio en pequeños núcleos urbanos y en aldeas de montaña. En cuanto ha indicadores de desarrollo económico y social, Afganistán aparece con clamorosas lagunas de información en las estadísticas internacionales; así: la esperanza de vida al nacer-últimos datos conocidos del año 2005- es de 42,9 años. La tasa de alfabetización entre los adultos – para el período 1995-2005 – es de un escandaloso 28,0%, pero se ha de tener en cuenta que el número de alumnos por profesor es de ¡83! El número medio de hijos por mujer es de 7,11 y la tasa de mortalidad infantil es de un 257 por mil. El número de médicos por habitantes es de 0,2 por mil y el de camas hospitalarias, 4 para cada 10.000 habitantes. . El número de refugiados en el año 2006, arrojaba la cifra de 2.750.540 personas.
Afganistán siempre ha sido un lugar estratégico para las comunicaciones entre oriente y occidente y, hoy, es objeto de deseo en los escenarios geoestratégicos mundiales.
Los primeros en poblar el territorio afgano fueron tribus nómadas, estableciéndose en las montañas alrededor del año 1500 antes de nuestra era. Más tarde perteneció al imperio persa, hasta la llegada de Alejandro Magno, para pasar después al dominio de los bactrianos y los kushanas, que eran budistas. A mediados del siglo VII, el Islam penetra en el país de la mano de los turcos; que dominan el territorio hasta que llegaron los mongoles de Gengis Khan. El origen de Afganistán arranca en el siglo XVIII; Ahmad Sha Durrani logró la unión de todas las tribus del territorio afgano en 1747, combatiendo a persas e indios y estableciendo, así, una monarquía que duró hasta el año 1973.
Durante el siglo XIX, los persas atacan el país con la ayuda de Rusia, que buscaban una ruta segura hacia el océano Índico. Gran Bretaña, potencia hegemónica en la zona, envió tropas y restableció la situación del país y nombró gobernantes afines a la metrópoli. Pero las tribus afganas nunca aceptaron el tutelaje inglés, por lo que hostigaron constantemente al ocupante. Tras diversos enfrentamientos, en 1921, los afganos recuperan la soberanía de su nación. En 1973, tras un golpe militar que encabezó su primo Muhammad Daoud Kan, fue derrocada la monarquía y depuesto el rey Mohammad Zahir Shah (actualmente vive exiliado en Italia). Daoud estableció una República apoyada en sectores y grupos de la izquierda afgana afines a la Unión Soviética, que mantuvo bajo un férreo control al naciente y creciente movimiento islámico. Las diferencias, por parte del presidente Daoud, con gran parte de sus seguidores, precipitan el golpe militar comunista de abril de 1978, conocido como “el Saur o la Revolución de Abril”; Daoud y toda su familia son asesinados. Tras el golpe, Nur Mohammad Taraki preside el primer gobierno comunista de Afganistán que termina con 200 años de gobierno de las familias Zahir Shah y Mohammad Daoud.
Taraki forma el Partido Democrático del Pueblo de Afganistán (PDPA), se reserva para si la Presidencia de la República y nombra Primer Ministro a Hafizullah Amin. Las divisiones y las rencillas internas del partido acaban con el asesinato de Taraki, en octubre de 1979. Amin se erige como nuevo hombre fuerte, dejando tras de si un reguero de miles de muertos. La inestabilidad del gobierno de Amin, en un territorio tan sensible y estratégico para la URSS, desembocan en la intervención militar del ejército Rojo en diciembre de 1979. Invadido el país, es llamado de urgencia para ocupar el gobierno el embajador en Checoslovaquia ,Babrak Karmal. La ocupación soviética de Afganistán fue un total desastre humano y ecológico: dejo un rastro de más de diez millones de muertos, millones de exiliados, bosques arrasados y, como se cebó en el mundo rural, el desplazamiento forzado de millones de personas que tuvieron que abandonar su modo de vida tradicional. Paralelamente, nacen y crecen un sinfín de grupos de guerrilleros islámicos: los muyahidines, apoyados de forma encubierta por los EE.UU.
Tras la espantada soviética , en 1989, se produce un período de fuertes tensiones y luchas internas por el poder. El poder real , en el territorio, es de los muyahidines, pero en Kabul Najibullah reemplaza a Karmal. En 1992 los muyahidines toman el control de la capital y nombran como presidente de la recién nacida República Islámica de Afganistán al profesor Burhanuddin Rabbari. Las tensiones y el estado de guerra civil, no obstante, continúan y, en esta ocasión, al contrario de lo que paso con los soviéticos, los estragos de la guerra y los enfrentamientos tienen como escenario las ciudades más pobladas; Kabul queda arrasada en gran parte.
En este estado de cosas, desde el sur, desde Kandahar, nace y crece un levantamiento, liderado por estudiantes, los talibán, que promete devolver la paz y el control a las ciudades, es el movimiento Talibán. Aupados en esa promesa de paz y seguridad, en 1996 los talibanes toman Kabul, estableciendo un gobierno islamista ultra conservador en lo religioso y en lo político; con resultados dramáticos para las mujeres afganas.
En el 2001, tras los atentados de Nueva York, Afganistán es ocupada ,sin resistencia talibán, por una coalición internacional de países al mando de los EE.UU, la llamada operación “libertad duradera”. A partir de diciembre de 2001 se forma una Administración interina presidida por Hamid Karzai, bajo el control y tutela de la OTAN que gobierna el país a día de hoy.
Hoy Afganistán es objeto de noticias y portadas diariamente. Las muertes violentas en Afganistán ya superan a las de Iraq, ¿por qué? La tan cacareada ayuda a la reconstrucción por parte de los países donantes llega con cuentagotas y no se cumplen las expectativas prometidas. La ayuda, mal repartida, llega a una parte de la población urbana, pero es que tres cuartas partes de la población afgana viven en aldeas y pueblos de montaña. España, por ejemplo, ha gastado un 10%, ¡un diez por ciento!, de las ayudas prometidas para el período 2002-2011. por otra parte, se calcula que un 40 % de la ayuda efectiva retorna a los países donantes en forma de beneficios corporativos y sueldos de consultores. Más de la mitad de la ayuda está condicionada: se exige la adquisición de bienes y servicios de los países donantes El gobierno afgano ni controla ni es consultado sobre el destino y la distribución de las ayudas, que están gestionadas por empresas y consultoras privadas. En este estado de cosas, con una población empobrecida y exhausta por años de guerra y privación, el fenómeno de la guerra santa gana adeptos.
