10/04/2012

música al club




Bill Haley , Detroit ,6 de Juliol de 1925, Texas ,  9 de Febrer de 1981. Un dels pares del Rock & Roll  

07/04/2012

el club..., cinc


"—Amics meus, no us imaginaríeu mai amb qui acabo de parlar durant cinc hores.
Atesa la seva agitació, en vam deduir que era un personatge que coneixíem de nom. Vam buscar entre les estrelles de la cançó o del cinema, els presentadors de televisió, els polítics i els esportistes cèlebres. Vam citar la meitat de París. Sense èxit.
—És francès? —va preguntar en Gregorios.
—No, va cridar el meu taxi al bulevard Malesherbes. Vaig pensar: «Igor, avui és el teu dia de sort». Me'l mirava pel retrovisor. No m'ho podia creure. Ell, al meu taxi! Vaig dubtar alguns instants i em vaig llançar. Li vaig parlar en rus.
—És Gromiko d'incògnit? —va suggerir en Pavel.
—Es un déu vivent!
Tots alhora van dir: «Nureiev!».
—Al principi, no li volia dir banalitats com ara: sóc un dels seus grans admiradors, que deu sentir mil vegades al dia. I estava una mica en guàrdia. Vaig evocar La Bayadère, que vam veure l'any 61 amb en Leonid i en Vladímir. Es recorda d'aquell vespre màgic i de la multitud dreta aplaudint i cridant  bravos inacabables. Va notar fins a quin punt jo estava trasbalsat. Se li va obrir el cor. El vaig deixar a l'Òpera, a l'entrada dels artistes. Tenia pressa i continuava parlant i rient. És l'home me guapo del món i l'artista més gran. Ens vam quedar al cotxe. Recordàvem Kirov i Leningrad. Tenia llàgrimes als ulls. Feia tard. No li vaig cobrar la carrera. Ell em va invitar a entrar on actuava amb el Royal Ballet. Vaig assistir a una part dels assajos. És  extraordinari. Els altres es paren per mirar-se'l. Sembla un àngel baixat del cel. Quan me'n vaig anar, va venir a donar-m les gràcies. Us n'adoneu? Ell! Dir-me gràcies! Per haver-li recordat el país.
—És una trobada bonica —va dir lmré."

Jean-Michel Guenassia
El Club dels optimistes incorregibles
Edicions 62, 2010
Pag. 498

 Rudolf Nureiev (17/03/1938-06/01/1993) va néixer en un tren, prop de Irkutsk,  va ballar professionalment des de els quinze anys y va estudiar a la Escola Coreogràfica de Leningrad  del 1955 al 1958, data en la que se va convertir en el primer ballarí del Ballet del Teatre Kirov de San Petersburg. S’exilia del seu país, l’URSS, en 1961, aprofitant una gira per París amb el Kirov.

A Paris coneix a la gran ballarina britànica Margot Fonteyn, amb la que formaria una de les parelles de dansa més famoses i amb més  èxit de tots els temps. En 1962 s’associa al Royal Ballet de Gran Bretanya.
També va ballar amb l’American Ballet Theatre, la companyia de Martha Graham y oaltres formacions.  Va reconstruir  la coreografia de El llac dels cignes (1964), Don Quixot (1973) i altres ballets del coreògraf del segle XIX Marius Petipa.



el club..., quatre




“La vigília de l'examen, me'n vaig anar al cine. Sembla que és un bon mètode per relaxar-se. Feia setmanes que en Werner m'invitava a anar-hi a veure la pel•lícula del segle, segons les afirmacions de l'Igor i d'en Leonid, que en parlaven amb veu tremolosa. En Werner em va trobar un seient a la sala. No hi havia gaire gent. Quan passen les cigonyes va ser un xoc. No només per l'harmonia perfecta entre el lirisme i l'emoció que se'ns emporta en el seu remolí, sinó sobretot per la seva història tan senzilla i humana. Hi vaig reconèixer la dels meus pares, separats per la guerra, però ells s'havien retrobat.”

Jean-Michel Guenassia
El Club dels optimistes incorregibles
Edicions 62, 2010
Pag. 525

Quan passen les cigonyes és una pel·lícula soviètica sobre la Segona Guerra Mundial dirigida por Mijaíl Kalatózov en 1957.  Protagonizada por Alekséi Batálov y Tatyana Samóilova, fou guardonada amb  la Palma d’ Or en el Festival de Cannes.


el club...., tres


Testimonis del horror:

A casa nostre podem trobar editats els testimonis de dues dones que van patir els horrors del totalitarisme estalinista.
Anna Làrina 
Lo que no puedo olvidar
Anna Làrina, 
Galaxia Gutenberg, 2007

Anna Làrina (27 enero 1914- 24 febrero 1996), esposa del dirigente soviético Nikolái Bujarin,  pasó muchos años intentando rehabilitar a su marido,  después de que fuera  ejecutado en 1938.

Cuando Bujarin es arrestado, hace dos peticiones a su mujer: que se aprenda de memoria, para que un día pueda hacerla pública, su carta testamento "a la futura generación de dirigentes del partido", y que eduque a su hijo Yuri (que tiene 11 meses cuando Bujarin es detenido) "como a un bolchevique". Làrina fue desterrada y pasó 20 años exiliada en campos de concentración. Como no se atrevió a transcribir la carta, la repetía continuamente en su prisión para no olvidarla. El texto completo no se publicaría hasta 1988. El hijo creció en orfanatos y no volvió a ver a su madre hasta 1956, cuando tenía 20 años.
Nikolái Bujarin

"Querida, dulce Annushka, mi adorada:
     Te escribo ya en la víspera del juicio y te escribo con un fin determinado, que subrayo tres veces: a pesar de lo que puedas leer o escuchar, no importa lo terribles que sean las circunstancias, a pesar de todo lo que me dirán y de lo que yo podré decir, sobrelleva todo con valor y tranquilidad.
     Prepara a nuestros seres queridos, ayúdales a todos. Temo por ti y por los demás, pero especialmente por ti. No te enfurezcas por ningún motivo. Recuerda que la gran causa de la URSS está viva y esto es lo que es importante, mientras que los destinos individuales son transitorios y miserables en comparación. Una gran prueba te espera. Te ruego, querida mía, que hagas todo lo que puedas, aprieta los cordones de tu alma, pero no permitas que los rompan. .
     No hables con nadie de nada. Entiende mi situación. Eres la persona más preciosa para mí, la más próxima, la única;  y te ruego, en nombre de la belleza que haya habido entre nosotros, que hagas un tremendo esfuerzo y te ayudes a ti misma y a nuestros seres queridos a sobrellevar este paso terrible con almas acorazadas.(…)
      Si te pido esto, créeme, es porque ya he soportado todo lo que puedo padecer, incluida esta petición, y también porque todo ocurrirá como quieran los grandes y grandísimos poderes que ocurra.
     Sabes lo que me está costando escribir esta carta, pero te escribo con la profunda convicción de que no puedo comportarme de otra manera. Esto es lo más importante, decisivo, fundamental. El volumen de lo que estas líneas hablan lo entenderás por ti misma. Haz lo que te digo y contrólate: sé de piedra, como una estatua.
      Estoy muy preocupado por ti y al menos me quitarían un peso de encima sí me permitieran escribirte o me dijeran unas palabras tranquilizadoras sobre lo que se ha dicho.
     Te ruego esto, mi querida amiga, te lo suplico.(…)
    
     No es buena idea que ahora me extienda sobre mis sentimientos. Pero estas líneas también te demostrarán lo desesperadamente que te amo. En estas horas, tan difíciles para mí, ayúdame concediéndome mi primer deseo. En cualquier caso, y cualquiera que sea el veredicto del juicio, te veré después del juicio y podré coger tus manos y besarlas.
     Adiós, cariño. Tu Kolke, 15-1-1938.
     P.S. Tengo tu fotografía con el niño. Dale a Jurka un beso de mi parte. Es una bendición que no sepa leer. También estoy muy asustado por la niña. Por lo menos cuéntame algo del pequeñito: probablemente ha crecido, el pequeñín, y ni siquiera me conoce. Abrázale fuerte y acaríciale el cabello por mí."

Nadiezhda Mandelstam
Contra toda esperanza
Nadiezhda Mandelstam
Alianza Editorial, 1984

Nadiezhda Mandelstam ((30/10/1899-27/12/1980), escritora, se casó con el poeta Osip Mandelstam en 1921. Tras la muerte de su marido, , en el campo de concentración, Nadezhda Mandelshtam pasó una vida nómada, burlando su posible arresto y cambiando frecuentemente de lugar de residencia y trabajo. Se sabe que por lo menos en una ocasión, en Kalinin, la NKVD fue a por ella un día más tarde de que ella se hubiera marchado.
Asumió como misión de su vida preservar y hacer pública la herencia poética de su marido. Memorizó la mayor parte de ella.
 El libro  narra las trágicas experiencias vividas por su marido Osip (Osip Mandelstam, poeta ruso, de origen judío-polaco -15/01/1891-27/12/1938), desaparecido en el gulag, y por sus compañeros de generación: Anna Ajmátova, Isaac Babel, Marina Tsvetáieva, Víctor Shklovski… Como Lárina, Nadiezhda Maldelstam sobrevivió en el ostracismo a la muerte de Osip, hasta que en 1956 se le permitió regresar a Moscú donde inició estas memorias.
En mayo de 1939, tres funcionarios se llevaron al alba a Osip Mandelstam; nunca se le volvió a ver vivo. Unos meses después, Nadiezhda supo que Osip había dejado de existir al recibir un giro postal devuelto, con una leyenda: "Causa: muerte del destinatario". Durante los años que vivieron juntos, Nadiezhda copiaba todos los poemas de su marido y los escondió, de modo que la obra sobrevivió a la muerte del poeta. 

Osip Mandelstam

¿Qué calle es ésta?
La calle Mandelstam.
Qué apellido más espantoso:
Si no lo aireas
Suena curvo y no recto.

Poco en él es lineal
Más bien de carácter sombrío
Y es por eso que esta calle
O, mejor, este foso
Lleva el nombre
De ese tal Mandelstam.

Osip Mandelstam
Abril de 1935   






03/04/2012

estrena teatral


El company del GAT, Lluís Tusell, ens fa arribar aquesta informació:

El GAT - Grup Artístic Teatral- , presenta l'obra "LA VISITA D'UN INSPECTOR" de J.B. Priestley a l'Ateneu de Cerdanyola.

Les representacions seran el divendres 13 d'abril a les 22 hores i el dissabte 14 d'abril a les 18 hores.

Sota la direcció d'Emmanuel Velasco aquesta obra està representada per Juani Torio, Carme Hernandez, Eduard Lluís, Xavier Cervello, Adrià Arbonés i Lluís Tusell.


02/04/2012

un somriure al club


(Leonid Krivoxin explica una anècdota al club dels optimistes incorregibles)

-         << Em vaig trobar en una cel·la amb dos russos més que no sabien per què els havien detingut. “Jo”, va dir un tipus de Kiev, “vaig arribar cinc minuts tard: em van acusar de sabotatge”. “Jo”, va explicar un home que venia de Novgorod, “anava cinc minuts avançat: em vam acusar d’espionatge”. “Jo”, afirmà en Leonid. “vaig arribar a l’hora i em van acusar d’haver-me comprat el rellotge a l’Oest”.>>

Jean-Michel Guenassia
El Club dels optimistes incorregibles
Edicions 62, 2010
Pag. 116

L’acudit em porta a la memòria la pel·lícula Billy Wilder  Un, dos, tres,  estrenada l’any 1961- el mateix any que és va aixecar el mur de Berlin.  

La pel·lícula, molt divertida - us la recomano- , està ambientada en el Berlín de la Guerra Freda i el guió , del mateix Wilder, basat en la obra teatral del mateix nom de Ferenc Molnár. 



01/04/2012

les musiques del Club dels optimistes


Buddy Holly,   nascut el 7 de setembre de 1936 i mort tràgicament en accident aeri, el 3 de febrer de 1959, fou un compositor y cantant nord-americà . Avui dia esta considerat com un dels més destacats pioners i creadors del rock and roll.

 La seva carrera va ser molt curta, cinc anys, temps en que va publicar tres àlbums d’estudi, The "Chirping" Crickets (1957), Buddy Holly (1958) i That'll Be the Day (1958), però va inspirar e influenciar en el treball de grups i musics posteriors com The Beatles, The Hollies, The Beach Boys, The Rolling Stones, Don McLean , Bob Dylan... 

 Pagina Oficial