els Anasazi

 

  

“Vam travessar amb penes i treballs el centre de l'estat i després vam enfilar el territori del canyó, al sud-est, el que en diuen les Quatre Cantonades, on confluexien Utah, Arizona, Colorado i Nou Mèxic.  Aquesta era la regió més estranya de totes, un món oníric de terra vermella i roques retorçades,  estructures immenses  que s’alçaven com les ruïnes d'una ciutat perduda construïda per gegants. Obeliscs, minarets, palaus: tot era  reconeixible i aliè a la vegada,  no podies evitar veure formes conegudes quan les miraves, encara que sabessis que era atzar, l’esput petrificat de glaceres i erosions, un milió d'anys de vents i intempèrie. Polzes, conques dels ulls, penis, bolets, éssers humans, barrets. Era com trobar imatges en els núvols. Ara tothom sap com són aquets llocs, vostè mateix els ha vist centenars de vegades. El Glen Canyon, el Monument Valley, el Valley of the Gods.  És on filmen totes les pel·lícules d’indis i cowboys, i l’home  de Marlboro dels collons hi galopa cada nit a la televisió. Però les imatges no te’n diuen res, Fogg. Tot és massa immens perquè es pugui pintar o dibuixar,  ni tan sols les fotografies poden transmetre la sensació que et produeix. Està tot tan distorsionat que és com intentar reproduir les distàncies de l’espai còsmic: com més veus, menys hi pot fer el teu llapis. Veure-ho és fer que s'esvaeixi.

Vam voltar per aquells canyons unes quantes setmanes. Passàvem algunes nits en antigues ruïnes índies, les coves dels penya-segats on vivien els Anasazi. Eren tribus que van desaparèixer mil anys enrere;  ningú sap què els va passar. N’han quedat les ciutats de pedra, els pictogrames, els estris de terrissa, però les persones han desaparegut.”

El palau de la Lluna

Paul Auster

Pág: 200-201

La regió anomenada "Les Quatre cantonades", coneguda així per la confluència de quatre estats: Arizona, Utah, Colorado i Nou Mèxic, és per als indígenes la terra dels anasazi o antics, en idioma navajo. Es van extingir fa molt però, segons es diu, els seus esperits continuen tenint una poderosa presència. El 1897 els ramaders a la recerca de bestiar que s'havia allunyat d'un ramat, va realitzar una troballa sorprenent: els antics morades en cingles, a Colorado. Els espectaculars edificis i artefactes trobats eren evidència tangible d'una civilització avançada que havia desaparegut. Més tard trobaria altres restes a Utah i Arizona. El 17 d'octubre de 1897, a la recerca d'aquesta llegendària ciutat pèrdua, es va descobrir aquest món amagat i misteriós. Es van trobar edificis que mai s'havien vist ni imaginat en aquest territori, edificis sense suport de fins a cinc pisos d'alt. Una de les estructures en el lloc arqueològic, que posteriorment seria anomenat Poble Bonic, conté més de 650 habitacions.

Les parets estan cobertes de misterioses pintures i inscripcions, res trobat abans o després a Amèrica del Nord s'acosta en magnitud al canó del Chaco. Els arqueòlegs es van sorprendre de la riquesa de la ceràmica, les armes, les eines, la joieria, cadascuna de les peces una obra d'art.

Els arqueòlegs situen als anasazi entre els anys 900 i 1250 de la nostra era.

els viatges de John de Mandeville

John de Mandeville es el protagonista (ficticio) del relato "Viajes de John de Mandeville '. En el libro se relatan los supuestos  viajes supuestos de su protagonista por lejanos lugares de oriente.  La obra apareció por primera ve en lengua  anglo-normanda y se difundió por Europa entre los años  1357 y 1371. Se desconoce quién fue el autor de la obra y, a pesar de su carácter totalmente ficticio, cuando el libro fue publicado muchos creyeron que John de Mandeville era un personaje real; así como el libro una verdadera referencia geográfica.

En el libro, Mandeville es un caballero inglés que durante treinta y cuatro años se dedicó a viajar por el mundo y a relatar cuanto veía.

"[…] y puesto que muchos hombres desean oír hablar de la Tierra Santa y de ello sacan solaz y consuelo, yo, John Mandeville, Caballero, aunque no me lo merezca, que nací en Inglaterra en la ciudad de Saint Albans, crucé el mar en el año de Nuestro Señor Jesucristo 1322, el día de San Miguel, y a partir de esa fecha he pasado largo tiempo en el mar y he recorrido muchas tierras diferentes, muchas provincias, reinos e islas […] De tales tierras e islas hablaré más detalladamente, después. Y a su debido tiempo os describiré, según se me vayan ocurriendo, algunas de las cosas que existen allí. Y especialmente a aquellos que desean y tienen la intención de visitar la ciudad santa de Jeusalén y los santos lugares de los alrededores, les indicaré el camino que deben tomar para ir. Pues yo he hecho y recorrido ese camino muchas veces en la buena compañía de muchos señores. ¡Gracias sean dadas a Dios! Debéis saber que he traducido este libro del latín al francés, y lo he traducido de nuevo del francés al inglés para que todos los hombres de mi país puedan entenderlo. Pero los señores y caballeros, y otros nobles y hombres respetables que no saben mucho latín y han estado en ultramar, puedan conocer y saber si digo o no la verdad, y si me equivoco en la descripción, por olvido o por alguna otra causa, pueden rectificarla y corregirla. Porque las cosas que sucedieron hace largo tiempo ante la mente y la vista de un hombre pasan pronto al olvido, pues la mente del hombre no puede comprender ni retener todo, a causa de la fragilidad humana”

Los viajes de Sir John Mandeville

els viatges de Saint Brendan

Sant Brendan de Clonfert (488-577) va ser un dels primers sants irlandesos.

 Conegut  sobretot per la seva llegendària recerca de la “illa dels benaurats”, viatge referit en una obra del segle IX que es va seguir copiant i difonent fins al segle XV amb més o menys variants. De “Navigatio Sancti Brendani” (navegació del Sant Brendan) hi ha moltes versions que relaten com es va establir en algun lloc de l'Atlàntic amb seixanta pelegrins, i fins i tot que va arribar a descobrir Amèrica al segle V.

Navigatio Sancti Brandani:

Navigatio...és un periple llegendari a la Terra de Promissió. Segons la Navigatio Sancti Brandani, Brandán va tenir notícia de la seva existència a través del relat de Barinto, un monjo que ja havia visitat en aquell lloc. Barinto, entre llàgrimes, li explica que Mernoc, potser el seu propi fill, havia partit cap a Islàndia o illa de Sant Ailbeo a fer penitència. Barinto tem que no pugui tornar, doncs les aigües ja no trigaran a congelar, i sol · licita a Brandán que vagi a buscar-lo. Brandán va decidir construir un curragh i partir cap a Occident en companyia de catorze monjos. A ells se sumaran després tres més que acabaran sent font de conflictes.

Brandán i els seus companys van vagar durant set anys per l'oceà, trobant illes meravelloses, monstres marins i la terra on habiten els condemnats,  per assolir finalment el paradís dels benaurats. En la seva navegació arribar primer a la illa del "castell deshabitat" on van ser rebuts per un gos que els va guiar fins a una vila despoblada. Allí van romandre durant tres dies, trobant sempre menjar preparat per a ells, tot i que van ser incapaços de veure una sola persona, excepte un diable etíop. Un dels nouvinguts mor després d'admetre haver robat.

Després arriben a una illa amb un jove que els porta pa i aigua. Les següents estacions van ser "l'illa de les ovelles", que s'ha volgut identificar amb les illes Fèroe, on passen la Setmana Santa, i "l'illa-peix", que posteriorment seria coneguda com Illa de Sant Brandán: una insola completament desproveïda de vegetació en la qual Brandán celebra la missa de Pasqua. Després de la celebració van decidir encendre una foguera per escalfar-se i quan es van asseure al voltant del foc es van estremir en comprovar com l'illa va començar a moure. Es van dirigir ràpidament al seu vaixell i es van allunyar precipitadament d'ella. Es tractava, en realitat, del peix gegant anomenat Jasconius.

La següent etapa del viatge va transcórrer al "Paradisus Avium" (Paradís dels ocells), habitada per ocells de tota mena que es van unir als monjos en les seves oracions. Un d'ells confessarà al sant que els ocells habitants de l'illa són àngels que es van mantenir neutrals en l'enfrontament entre l'arcàngel sant Miquel i Lucifer.

Tornats a la mar, navegaren durant tres mesos fins que, exhausts, van aconseguir arribar a la illa de Ailbe, habitada per monjos. Els monjos havien realitzat un estricte vot de silenci, i havien residit allà durant vuitanta anys sense patir malaltia o desgràcia alguna. El viatge continua, retornant a algunes de les illes per les que ja han passat, fins a arribar a una illa amb tres anacoretes, on es perd el segon dels monjos estranys. Després visiten "l'illa dels raïms", on obtenen el vi necessari per a la consagració. Retornen a Ailbe per passar el Nadal. Després de abandonar aquest lloc,  va arribar la prova més terrible que van haver d'afrontar sant Brandán i els seus companys: El pas de l'Infern. Monstres sense nombre es van acostar a la nau escopint enormes ràfegues de foc. Els monjos van reprendre el rumb de pressa però no van poder evitar que el tercer dels frares estranys fos devorat per una d'aquestes criatures.

El seu viatge va prosseguir, i la següent etapa va tenir lloc al costat d'un enorme pilar de vidre que van trigar gairebé tres dies en vorejar, a través d'un mar ple de boira. Finalment van arribar a la frontera de la Terra Promesa, on van ser rebuts per un anacoreta, sant Pau l'Ermità que ha viscut a la seva illa seixanta anys. Per fi, després de tornar-se a trobar amb Jasconius troben l'illa del Paradís, de la qual el relat no fa cap descripció i van tornar a Irlanda, lloc on Brandán va morir poc després d'arribar.

La llegenda de Sant Brandán i el seu viatge al paradís influirà sobre altres relats hagiogràfics difosos per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya. Els intents de localitzar la ubicació de les illes visitades per Brandán començar ja al segle XII amb Honori d'Autun, qui parlava d'una illa situada a l'oceà Atlàntic crida Perduda, a la qual hauria arribat Brandán, però que si la buscava no es trobava.

A les illes Canàries encara persisteix la llegenda popular d'una illa que apareix i desapareix des de fa diversos segles, i que va ser batejada com a illa de Sant Borondón. Segons els "testimonis" que diuen haver vist l'illa normalment la situen en extrem occidental de l'arxipèlag, entre les illes de La Palma, La Gomera i El Ferro. Hi ha relats des de segles que narren l'aparició de l'illa, de la visió per molts testimonis i de la seva posterior desaparició, mentre altres persones atribueixen l'estranya aparició causa d'alguna acumulació de núvols a l'horitzó oa un fenomen de miratge. La llegenda de Sant Borondón va arribar a adquirir tal força a Canàries que durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions d'exploració per descobrir i conquerir-la. Fins i tot Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felipe II per fortificar les Illes Canàries a la fi del segle XVI, descriu les seves dimensions i localització i aporta com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d'alguns marins al llarg del segle XVI.

Font: Wikipedia

Thomas Cole

Thomas Cole (1 febrer 1801 - 11 de febrer de 1848), va ser un pintor nord-americà, d'origen britànic, nascut a Bolton, Lancashire (Anglaterra).

Va iniciar la seva carrera artística com xilògraf. En 1819 va emigrar als Estats Units d'Amèrica amb els seus pares i va continuar treballant com a gravador.

El 1823 va començar a estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Pennsylvania (Filadèlfia) ia pintar paisatges.

Dos anys després es va traslladar a Catskill, a l'estat de Nova York, sobre el riu Hudson. Aviat va adquirir fama pels seus paisatges de to al · al·legòric i romàntic, que es consideren les primeres pintures paisatgístiques importants del país.

A causa de la seva fama, va atreure a un grup de paisatgistes nord-americans que després arribarien a ser coneguts com l'escola del Riu Hudson.

El curs de l'Imperi. La consumació de l'Imperi, 1836
oli sobre llenç
129.5 x 193
The New York Historical Society

"Mi habitación estaba al final de un largo vestíbulo. Era un cuartito con una ventana que daba a un patio trasero, un rudi­mentario cubículo no mayor que la celda de un monje. Esto era territorio conocido para mí y no tardé en sentirme a gusto entre el escaso mobiliario: una anticuada cama de hierro con barras verticales en la cabecera y en los pies, una cómoda y una librería que cubría una pared, ocupada fundamentalmente por libros rusos y franceses. Había un solo cuadro en la habitación, un grabado grande dentro de un marco negro, que representaba una escena mitológica llena de figuras humanas y de una plétora de detalles arquitectónicos. Más adelante supe que era una reproduc­ción en blanco y negro de una de las tablas de una serie de pinturas de Thomas Cole titulada El curso del imperio, una saga visionaria del esplendor y la decadencia del Nuevo Mundo. Deshice mi equipaje y comprobé que todo lo que poseía cabía perfectamente en el primer cajón de la cómoda. Sólo había traído un libro, un ejemplar de bolsillo de las Pensées de Pascal que Zimmer me había dado como regalo de despedida. Por el momento lo puse encima de la almohada y luego retrocedí un paso para examinar mi nueva habitación. No era gran cosa, pero era mía. Después de tantos meses de incertidumbre, me consolaba simplemente poder estar entre aquellas cuatro paredes, saber que ahora había un sitio en el mundo que podía llamar mío."

El palacio de la luna

Paul Auster

pág. 140-141

El curs de l'Imperi. L'Estat Salvatge, 1834
oli sobre llenç
100.33 x 161,29
The New York Historical Society

El curs de l'Imperi. L'Estat o la Pastoral d'Arcàdia, 1834
oli sobre llenç
100.33 x 161,29
The New York Historical Society

El curs de l'Imperi. Destrucció, 1836
oli sobre llenç
84,5 x 160,7
The New York Historical Society

El curs de l'Imperi. Desolació, 1836
oli sobre llenç
99,7 x 160,3
The New York Historical Society

The Oxbow, 1836
oli sobre lleç
130,8 x 193
Metropolitan Museum of Art (Nova York)

concert "CORALS EN ACCIÓ"

Piranesi

 Vespres Literaris us recomana la visita a l'exposició: "les Arts de Piranesi: arquitecte, gravador, Antiquari, vedutista (1) i dissenyador", que CaixaForum Barcelona ofereix fins al 20 de gener de 2013.

(1)    El vedutisme (veduta, “vista” en italià) és un gènere pictòric molt típic del Settecento italià (segle XVIII), desenvolupat sobretot a la ciutat de Venècia. Les “vedute” són vistes generalment urbanes, en perspectiva on es reprodueixen imatges panoràmiques de la ciutat, descrivint amb minuciositat els canals, monuments i llocs més típics, sols o amb la presència de la figura humana. Concebudes com records per viatgers, les vedute van tenir molt èxit, arribant la seva influència a gairebé tots els racons d'Europa, i iniciant una característica forma de representar el paisatge que va ser imitada per molts artistes europeus. Els seus majors exponents van ser Canaletto, Bellotto,  Guardi, Marieschi i  Carlevarijs.

 (font Wikipedia)

del programa de mà:

El 1740 Giambattista Piranesi (Venècia, 1720 - Roma, 1778) va arribar per primera vegada a Roma en el seguici de l'ambaixador de Venècia als Estats Pontificis. El descobriment de l'antiguitat romana va provocar-li una fascinació sense límits, acompanyada d'una sensació d'impotència davant la incapacitat d'imitar la grandesa dels antics. Piranesi va substituir llavors les eines d'arquitecte pel burí de gravador, que li permetia exposar les seves idees arquitectòniques i influir en el gust contemporani amb la mateixa llibertat que els pintors i els escultors.

(...) (la exposició) Reuneix una àmplia selecció dels gravats de Giambattista Piranesi, des de la primera sèrie de làmines realitzada el 1743, “Prima Parte di Architetture e Prospettive” (Primera part d'arquitectures i perspectives), fins als seus darrers treballs de la dècada de 1770 dedicats als estudis d'objectes i mobiliari. Són més de 250 gravats procedents de la Fonda-zione Giorgio Cini que mostren la complexitat, la versatilitat i el caràcter multidisciplinari de i'obra de Piranesi des d'un punt de vista triple: artístic, teòric i professional.

A partir de les làmines de Piranesi, Factum Arte ha elaborat prototips de vuit objectes, la qual cosa ha ofert una oportunitat única de reflexionar sobre els seus processos creatius i d'entendre l'originalitat i la modernitat de l'”estil Piranesi”. L'exposició inclou també fotografies de Gabriele Basilico (Milà, 1944), que ha recorregut amb la seva càmera els indrets que va retratar Piranesi a “Vedute di Roma” (Vistes de Roma): un homenatge al gran mestre d'un artista que ha centrat sempre la seva tasca en l'arquitectura i la fotografia paisatgística.

Gravats, objectes i fotografies posen en relleu l'extraordinària modernitat de l’artista venecià i la seva gran influència sobre 'art dels darrers dos segles. La seva sèrie més coneguda, “Carceri d'Invenzione” (Presons imaginàries), va servir d'inspiració per a la poesia romàntica i la novel·la gòtica. Quant a “Le Antichità Romane” (Les antiguitats romanes) van fixar una imatge misteriosa de la ciutat sotmesa al pas del temps i van obrir el camí als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico o Salvador Dalí. La magnitud colossal dels seus panorames i vistes i el contrast entre l'esperit visionari i l'execució realista de les làmines fan dels gravats de Piranesi un espectacle inesgotable.

fotografies: Montse Prim.

lazarillo

"Jove captaire"
B.E.Murillo, circa 1650
oli sobre llenç
Museu del Louvre, Paris

"No es mi intención sugerir que todo esto me agradaba. No había nada de romántico en agacharse a recoger migajas y la novedad que pudiera suponer al principio pronto desapareció. Me acordé de una escena de un libro que leí una vez, El lazarillo de Tormes, en el que un hidalgo muerto de hambre se pasea por todas partes con un palillo de dientes en la boca para dar la impresión de que acaba de tomar una copiosa comida. Empecé a adoptar yo también el disfraz del palillo de dientes y siempre cogía un puñadito cuando entraba en una cafetería a tomar un café. Me servían para tener algo que masticar en los largos períodos en que no tenía qué comer, pero además le daban cierto aire elegante a mi apariencia, pensaba yo, un toque de autosuficiencia y tranqui­lidad. No era mucho, pero necesitaba todos los puntales que pudiera conseguir. Me resultaba especialmente difícil acercarme a un cubo de basura cuando me parecía que alguien me observaba y siempre procuraba ser lo más discreto posible. Si mi hambre generalmente vencía mis inhibiciones, era simplemente porque mi hambre era demasiado grande."

El palacio de la Luna

Paul Auster

Pág. 84

"Pues estando yo en tal estado, pasando la vida que digo, quiso mi mala fortuna, que de perseguirme no era satisfecha, que en aquella trabajada y vergonzosa vivienda no durase. Y fue, como el año fuese estéril de pan, acordaron el Ayuntamiento que todos los pobres extranjeros se fuesen de la ciudad, con pregón que el que de allí adelante topasen fuese punido con azotes. Y así, ejecutando la ley, desde a cuatro días que el pregón se dio, vi llevar una procesión de pobres azotando por las Cuatro Calles, lo cual me puso tan gran espanto, que nunca osé desmandarme a demandar.

Aquí viera quien vello pudiera, la abstinencia de mi casa y la tristeza y silencio de los moradores, tanto, que nos acaeció estar dos o tres días sin comer bocado ni hablaba palabra. A mi diéronme la vida unas mujercillas hilanderas de algodón, que hacían bonetes y vivían par de nosotros, con las cuales yo tuve vecindad y conocimiento. Que de la laceria que les traía, me daban alguna cosilla, con la cual muy pasado me pasaba.

Y no tenia tanta lástima de mi como del lastimado de mi amo, que en ocho días maldito el bocado que comió. A lo menos en casa bien lo estuvimos sin comer. No sé yo cómo o dónde andaba y qué comía, i Y velle venir a medio día la calle abajo, con estirado cuerpo, más largo que galgo de buena casta! Y por lo que toca a su negra que dicen honra, tomaba una paja, de las que aún asaz no había en casa, y salía a la puerta escarbando los dientes, que nada entre sí tenían, quejándose todavía de aquel mal solar, diciendo:

—Malo está de ver que la desdicha desta bivienda lo hace. Como ves, es lóbrega, triste, oscura. Mientras aquí estuviéramos, hemos de padecer. Ya deseo que se acabe este mes por salir delia.

Pues estando en esta afligida y hambrienta persecución, un día, no sé por cual dicha o ventura, en el pobre poder de mi amo entro un real, con el cual el vino a casa tan ufano como si tuviera el tesoro de Venecia. Y con gesto muy alegre y risueño me lo dio diciendo:

-Toma, Lázaro, que Dios ya va abriendo se mano. Ve a la plaza, y merca pan y vino y carne. ¡ Quebremos el ojo al diablo! Y más te hago saber porque te huelgues, que he alquilado otra casa. Y en esta desastrada no hemos de estar mas de en cumpliendo el mes. J Maldita sea ella y el que en ella puso la primera teja, que con mal en ella entre! Por nuestro Señor, cuanto ha que en ella vivo, gota de vino ni bocado de carne no he comido, ni he habido descanso ninguno; mas tal vista tiene y tal oscuridad y tristeza. Ve y ven presto, y comamos hoy como condes.

Tomo mi real y jarro y, a los pies dándoles prisa, comienzo a subir mi calle encaminando mis pasos para la plaza muy contento y alegre. Mas, ¿qué me aprovecha, si está constituido en mi triste fortuna que ningún gozo me venga sin zozobra? Y así fue éste. Porque yendo la calle arriba, echando mi cuenta en lo que le emplearía, que fuese mejor y más provechosamente gastado, dando infinitas gracias a Dios que mi amo había hecho con dinero, a deshora me vino al encuentro un muerto, que por la calle abajo muchos clérigos y gente en unas andas traían.

Arriméme a la pared, por darles lugar, y desque el cuerpo pasó, venían luego a par del lecho una que debía ser mujer del difunto, cargada de luto, y con ella otras muchas mujeres, la cual iba llorando a grandes voces y diciendo:

—Marido y señor mío, ¿adónde os me llevan? ¡A la casa triste y desdichada, a la casa lóbrega y oscura, a la casa donde nunca comen ni beben!

Yo que aquello oí, juntóseme el cielo con la tierra y dije:

— ¡Oh desdichado de mi! Para mi casa llevan este muerto."

Lazarillo de Tormes

edició de Joseph V. Ricapito

Pág. 167-170