exposició Jesús Moncada

“Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada” és una mostra de fotografies de infantesa de l’escriptor Jesús Moncada. 

Preses al poble vell de Mequinensa abans de desaparèixer engolit pel pantà de Riba-roja, la mostra,  en íntima relació amb els textos de les diferents obres de l’autor de Camí de sirga,  està produïda pel Museu Etnològic de Barcelona en col·laboració amb l’Ajuntament de Mequinensa.

Lloc: sala d’exposicions de l’Ajuntament de Mequinensa (Baix Cinca.

Dates: del 7 de setembre al 3 de novembre de 2013.

Visites: oberta els dissabtes i diumenges de 19.30 a 21.00 hores.

Jesús Moncada

“Vaig conèixer en Jesús Moncada quan jeia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi ja joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així.  És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè en Jesús Mancada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera,  posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

Aquestes confidències, d'un amic parlant d'un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau.

Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor.  En Jesús Mancada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions sòcio-econòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cérvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables. Dos rius, l'Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics.  Els costums i l'idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d'allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d'interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.

De cop i volta, el progrés, amb l'aire que pren a vegades d'atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L'antiga Mequinensa havia d'ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l'aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal.  Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable.  Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura,  és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot.  Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.”

Pere Calders

juny de 1981

món Moncada: "Tomàs d’Atura"

“— Aviat eixirà el sol. He d’anar a la feina. (...)

—      A la mina?

—      És clar. (...)

—      Enrera, dic!

La veu de l'home anava forta de ràbia. Tanmateix el matxo no es movia. Amb les quatre potes ertes, clavades a la terra que el carbó endolava amb pellams de nit, cap alt, ulls esverats, no feia una passa en direcció als vagons aturats a la via que s'embotia dins de la mina.

—Tira enrera!

El miner es va ajocar —la suor espessa, que regalimava del pelatge de l'animal com la mel de la bresca, va mullar-li la galta; agafà una pota del matxo i provà d'aixecar-la. El Negre es va tibar, l'home sentí l'esbategar violent del cor de la bèstia.

—Què hi ha, Tomàs?

—Res, que aquest dimoni deu voler que m'enganxi jo als vagons.

I Tomàs d'Atura es va dreçar, tot clavant punyada al costellam del Negre.

—Està espantat. Deixa'l tranquil una estona i li passarà —digué Alexandre.

—Ha d'entrar ara, així li hagi d'arrencar la pell. De mi no se'n fot ningú, i menys un matxo.

Alexandre no va contestar; amb Tomàs no hi havia res a fer. Va deixar a terra el pic i el llum de carbur i es posà a fer el cigarret.

—Enrera!

En sentir la puntada de peu al ventre, el Negre, bruscament, ajocà el cap i disparà una potada. Amb un bram, Tomàs d'Atura va anar a caure contra els vagons buits.

—Tomàs! —va cridar Alexandre.

—Deixa'm; no em toquis...!

Premia les dents, Tomàs, i s'aixecava entre renecs. La sang li sortia a galls de l'ull esquerre i s'ennegria —per la galta, el coll, la samarreta— de pols de carbó suat.

—Matxo malparit!(...)

—Matxo malparit!

Tomàs va agafar el pic d'Alexandre; l'aixecà i el deixà caure com un llampec. El Negre es va plegar bruscament amb el ferro clavat al mig del front i espeternegava per terra, per la terra que el carbó cobreix amb una nit que mai no acaba d'anar-se'n. (...)

Van ressonar les barrinades per les galeries. S'aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons. Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d'aquella fosca tràquea d'on semblava que t'arribés un baf de sang,  gorgolls d'aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.

Migdia de dissabte. Allà dins es quedaven —arran del pa i del vi de la quinzena següent— la glapa que el dilluns havia d'enfonsar les costelles a Cosme Santapau, l'espurneta de pedra que tres setmanes després es clavaria a l'ull dret de Toni Sansa, les boires minerals de la silicosi, la humitat que acabaria de cruixir al vell Ventura.”

“L’ull esquerre de Tomàs d’Atura” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada

Pissarro

Boulevard Montmartre de nit, Camille Pissarro, 1897

Seixanta-set olis de Camille Pissarro conformen la primera exposició antològica del pare del impressionisme que acull Barcelona.

CaixaForum, Barcelona,  del 16 d'octubre del 2013 al 26 gener 2014

món Moncada: "l’oncle Sebastià"

“L'endemà, una hora abans de la cosa, la gent es va abocar pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l'Ebre, els molls i els llaüts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal.  Jo vaig anar-hi sense la dona.  Li havia agafat por i va quedar-se a casa. A més, estava de quatre mesos i ja se sap. Em vaig ajuntar amb els meus peons i vam seure a la sarna del nostre llaüt.  No bufaven ni el cerç ni la garbinada i el riu estava planet, igual que una bassa. Tothom discutia amb passió i jo no feia més que treure'm el rellotge de la butxaca de l'armilla i mirar l'hora.

A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l'avalot de la gent i l'explosió ens va sotragar. Durant tres o quatre minuts vam quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan vam veure els dos llaüts, després que van passar el colze que fa el riu a l'altura del pont, un udol immens va retrunyir per la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.

—Ara veurem què passa! —vaig exclamar amb tota la meva ànima.

La puta d'oros! Feia deu anys que l'oncle Sebastià havia perdut un correguda de llaüts de manera miserable! Anava el primer,  però a mitja correguda li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Els peons van perdre el ritme, els rems van començar a topar i allò semblaven les matraques de la Quaresma! I com se'n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l'oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades!  Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo.  No en tenia prou de guanyar! A més, va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar als seus tripulants:  “Nois, fora rems;  per guanyar segons qui no em fan cap falta!”  I el seu llaüt, només amb l'impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n'hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però al vell Sebastià no li roncava qui volia;  la jugada dels rems li havia arribat a l'os, i va desafiar Roca per a la carrera de l'any vinent. “Quan vulguis”, va contestar aquell poca-solta. Però la correguda no va arribar a celebrar-se.  Al cap de dos mesos, mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se'l van endur al fossar en quatre dies.  L'oncle Sebastià va anar a les misses i a l'enterrament, que una cosa no treu l'altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu, perquè la mort no tenia res a veure amb una correguda de llaüts, i que quan es trobés Roca a l'altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara, l'endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tenien!

Ondéu, quines estropades,  quina força, i quin servar! Cosa com aquella no s'havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig; ni deu anys de mort li havien pogut esmolar el posat de pinxo!  Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau —els llaüters més fins de tots els temps,  que havien eixit de les tombes per participar en la carrera— es tibaven a cada estropada com si volguessin arrencar els llaüts de la pell del riu i aixecar-los enlaire.

—Au! Au! Au! —avalotava el Roca per marcar el ritme. El devien sentir des de mar, al badoc.

Mentrestant nosaltres ens desfèiem. El que hauria donat jo per córrer aquella correguda. Les proes dels llaüts anaven emparellades; després va semblar que Roca s'avançava,  però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per a la meta,  ja portava a l'altre un llaüt d'avantatge.  Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se;  la va llençar a l'aigua per damunt de l'espatlla alhora que cridava:

—Ja me la portaràs, cullerot de bassa!

I, entre l'avalotar de la gent, va guanyar. Tanmateix, ningú no va tenir ocasió de felicitar l'un ni de plànyer l'altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.”

“Revenja per a un difunt” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada

món Moncada: "l’esmolet Aristides"

“Va acabar la transmissió. Els capitostos s'aixecaren per anar a dormir.

—Un esdeveniment que passarà a la història — salmejava el rector amb veu de baix.

—I a nosaltres ens ha tocat l'honor de presenciar-lo —afegí l'alcalde en to de transcendència.

—Sublim, sublim! Em sento emocionat —deixà anar el secretari, entre dos badalls.

—Ens en podem sentir orgullosos. El mèrit no és tan sols dels americans. És una empresa de tota la humanitat.

—Molt ben dit, senyor rector. I els russos que es fotin! —solfejà l'alcalde.

—Senyor alcalde, senyor alcalde! —renyà, paternal-ment, el capellà—. Es pot dir el mateix amb paraules que sonin millor a l'orella...

—Dispenseu-me. És que...

—Ja, ja, estimat. Us comprenc. Sou una d'aquelles ànimes generoses i apassionades, entre les quals —i això no us ho hauria de dir perquè no caigueu en la vanitat— l'església sempre ha trobat els més fidels col·laboradors.

—Exagereu, senyor rector...

—Guaiteu, quina modèstia! I ara que parlem de l'església: us heu fixat en l'escala de la trona? Hi ha quatre graons baldats...

—No en parlem més. Demà mateix us faré enviar el fuster —concedí, afalagat, l'alcalde.

—Cal deixar ben endreçat aquest món, abans d'estrenar el nou.

—Estrenar un món! Quina frase sublim, senyor rector —badallà el secretari mentre el grup sortia del Central. Fora, a la plaça, els va bordar el gos de sota els porxos.

—Ho heu sentit, Gòdia? Ho heu sentit? —preguntava Aristides, excitadíssim.

—El què?

—Això que ha dit el senyor rector! Un món per estrenar, novet de trinca!

—Sí, sí, però no us entenc... Ei, Aristides! On aneu tan de pressa? Aristides! Aristides!

—Deixa'l anar —va remugar Sàssola—. A aquest tipus, sembla que li falta un bull.

—Em permets que et digui una cosa, molt seriosa-ment, Sàssola?

—Avant.

—Ets un cretí.

Des de la porta de la pallera es veia el cel i, al cel, la lluna.  Aristides, ajagut a terra, se la mirava.

—Ja t'ho deia abans,  Aristides:  això de no tenir feina no podia durar gaire. Un món per estrenar, nou de trinca! La d'eines que deu haver-hi per esmolar! No te les acabaràs. Renoi, quins tips de treballar et podràs fer, fins i tot els diumenges! És clar que ho hauràs de dir als companys, cal no ser avariciós. Pobres! Quina alegria els donaràs! Vols dir que no enyoraràs tot això d'aquí? Bé hauràs de venir de vacances alguna vegada, dic jo, encara que només sigui per veure els amics... Un món per estrenar!

Se sentien els grills. El cel era com de fum i, per la banda del poble, semblava que volia clarejar el dia. Aristides,  somniós, es mirava el carretó arrambat a la paret de la pallera.

—Hauràs de fer un pensament i canviar les moles. Estan molt gastades. I pintar el carretó. No et pots presentar a la lluna fet un safarós.”

“La lluna, la pruna” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada

món Moncada: "el vell Ibars"

“Els cinc vellets van fer cercle. Gairebé es tocaven les viseres de les gorres.

Aquella migdiada, quan el vell Ibars anava al cafè de Silveri,  havia ensopegat els de la colla de l'estanquer. Estaven asseguts a les escales de la porta de l'església i escoltaven amb la boca oberta el Negre, un xofer que feia sovint viatges a Barcelona, a dur carbó de les mines. El camioner explicava una nit de gresca a la ciutat. El vell Ibars va plegar el discurs amb fils i filets i li havia faltat temps per arribar al cafè i contar-ho als amics amb  les inevitables afegidures de collita pròpia. Tot havia anat bé fins que toparen amb la paraula «buat», justament quan el Negre hi entrava...

—El Negre diu que el lloc era més aviat petit —va continuar el vell procurant esquivar la maleïda paraula—. A dins no s'hi veia un sacre. Només hi havia uns llums vermells d'allò més escarransits, que ni mataven la fosca ni res; havies d'anar gairebé a palpons. El Negre i el seu ajudant van seure en una taula prop de l'escenari i van demanar per beure una cosa que ara mateix no en recordo el nom. De camí van tenir dues paies enganxades a roda! I apa!  Al cap d'una estona comença a tocar l'orquestra i vet aquí que surt a l'escenari una noia rossa d'allò més bonica... Resulta que l'escenari representava un dormitori. La noia fa veure que té son i es comença a treure la roba. Molt a poc a poc.

—Davant de tothom? —va esverar-se el Remigi.

—És clar! —va replicar el narrador—. On seria la gràcia, si s'amagués? Aleshores la gent no hi aniria. Això ho entén qualsevol!

—Hòstia, noi! —va exclamar el Blanc.

—Ho feia a poc a poc. Ara em trec una mitja, ara l'altra; això em fa nosa, allò també. Es veu que va llançar les lligacames al públic! Al Negre li va faltar poc per agafar-ne una!

—I es va despullar del tot?

—De pèl a pèl?

—Només es va quedar amb unes calces petitones, però ensenyava el melic i les anques! Tenia la cuixa ferma i una pell...! El Negre ja no hi veia de cap ull! No us dic res si la noia arriba a treure's les calces; allò s'acaba... Però es veu que els tenen manat que no es despullin del tot. I és el que jo dic: que se n'hi fum a ningú si la noia rossa es vol quedar com el dia que va néixer? No és ben seu tot el que té? I si ho vol ensenyar, què? El Negre diu que això de les calces és cosa del govern. Tanmateix, jo ficaria la mà al foc i no em cremaria que també en té la culpa el bisbe!

—Es veu d'una hora lluny! —va reblar Sagarra—. Els joves encara no saben amb qui se la juguen.

—D'això que fa la noia en diuen un «estripis» —va afegir Ibars amb suficiència—. Es veu que a l'estranger ho fan tot sovint.

Els vellets van emmudir, encauats en les seves cabòries. Va ser Ibars qui va trencar el silenci al cap d'una estona.

—Prou! —va amollar.

Els altres el van mirar amb inquietud.

S'havia posat dempeus, els ulls li lluïen d'una manera estranya.

—No em mireu com si fos un boig! El que sóc és una somera, el mateix que vosaltres! La mar salada! A Barcelona passen aquestes coses i nosaltres ens estem aquí, igual que una colla de pepets! Qualsevol dia ens morirem i adéu-siau! El que hauríem de fer és aprofitar el temps i anar a veure la noia rossa! Què diríeu si un dia d'aquests fotíem tots plegats el camp a Barcelona? Eh? No us agradaria veure això de l'«estripís»?”

“Strip-tease” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada