barcino, final

teatre romà de Lepcis Magna, Líbia

 “No em podia morir, encara no.

Havia pensat que després de rememorar tots aquells anys,  els que en gran part m'havia robat en Teseu,  ja podia partir en cas que la Parca em vingués a buscar.

Em vaig equivocar.  No podia morir,  perquè els meus desitjos encara no ho havien fet.

No em va ser fàcil adonar-me'n,  he dit sovint que sempre m'ha costat copsar realitats que per a altres eren d’allò mes evidents. No era prou conscient que la mort d'en Teseu em permetia recuperar la meva vida amb plenitud. La meva ànima,  alleujada, descansava d'una càrrega que jo mateix,  vet aquí la ironia, m'havia procurat.  Ja sé que no havia d’haver permès que un esclau,  un bord,  m'enverinés l’existència,  però de la mateixa manera que ell no podia evitar la seva pèrfida naturalesa,  jo no podia defugir la meva,  eternament abocada al neguit.

Però potser ara podia fer-ho. Si mes no, ho volia intentar.

Explicar la meva trajectòria enquimerada m'ha ajudat a descobrir que encara tinc l'oportunitat d'aprendre a aprofitar amb intensitat els moments de benaurança,  que sí,  ja ho sé,  seran breus;  com deia l'Hipolidi, «la felicitat es fugissera».”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 327

antoninus pius

pedestal de la columna dedicada a Antoninus Pius

“Vaig haver d'esperar que morís Adrià perquè, finalment, al cap d'un any de la seva mort,  fos nomenat cònsol, el carrec que ambicionava des de feia anys. Enrere, però, quedava la transcendència que els cònsols havien tingut durant la República, quan eren la màxima magistratura de l'estat,  una magistratura col·legiada i anual,  exercida per dos individus amb els mateixos drets i deures.  Llavors,  sobretot al principi,  quan s'havia instaurat,  havien heretat gran part de les atribucions dels reis.  L'establiment de l'imperi va comportar que,  a poc a poc, anessin perdent importància.  Quedava,  però,  el prestigi i el fet inqüestionable que era dels últims graons dins d'una carrera senatorial.  Vaig compartir el carrec amb Luci Claudi,  amb qui, afortunadament, ens vam entendre durant el temps que dura la nostra magistratura.

Deia que després de la mort d’Adrià vaig accedir al consolat. Va ser Antoní Pius qui me'l concedí.  Quan va pujar al tron,  el nou emperador ja havia superat la cinquantena, tenia vuit anys mes que jo. A aquell pas, em preguntava si alguna vegada viuria un regnat en què un emperador fos mes jove que jo.  Domicià,  Nerva, Trajà, Adrià...  Amb Antoní ja n'eren cinc.

El successor d’Adrià era un home seré,  assenyat i respectuós que aviat es va guanyar el vistiplau del Senat.  De fet,  va ser el Senat que li atorgà el sobrenom de Pius per l’interès que mostrà a restablir el bon nom d’Adrià, que deïficà.  Mes endavant,  tal com havia passat amb Trajà, se'l va nomenar Optimus Princep.  Finalment,  després de les moltes errades que va cometre Adrià a les acaballes del seu regnat,  va fer una bona elecció.

Antoní pertanyia a una família de banquers que provenia de la Gàl·lia i que s'havia establert al Laci.  Era molt ric i generós.  Una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el tron va ser deixar la seva immensa fortuna privada a les arques de l'estat. Un fet insòlit que ajudà a omplir l'erari després d'un regnat que havia fet enormes despeses en incomptables construccions arquitectòniques. No va revocar,  però, els projectes d’Adrià,  només els va reduir. I per a cadascun va demanar permís al Senat. Un altre fet insòlit al qual l'imperi no estava acostumat.

El temperament buròcrata i sedentari d'Antoní no tenia res a veure amb l'esperit inquiet d’Adrià,  que durant mes de la meitat del seu regnat el va mantenir allunyat de Roma.  Antoní no anava mai mes enllà del Lanuvi,  on tenia una villa que ni de bon tros es podia comparar a la que Adrià havia posseït  a Tibur.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 260-261

tarraco

recreació temple d'August, Tarragona

“A Tarraco, la presencia de l'emperador va provocar que tothom s'afanyés a retre-li homenatge.  Una prova d'aquests esforços van ser totes les estàtues que es van fer en el seu honor al recinte del temple d'August.

A la ciutat imperial se celebrava el cent cinquantè aniversari de la primera vegada que un emperador va rebre el nom d'August. Aquest esdeveniment va coincidir amb una important mesura política.  Les monedes imperials d'aquelles dates van abreujar ostensiblement els títols de l'emperador.  En lloc d’aparèixer com  «Imp. Caesar Traianus Hadrianus Aug», les monedes es van encunyar amb el títol d'«Hadrianus Augustus».  Sens dubte , l'emperador desitjava ser vist com un nou August.  Per aquesta raó no va escatimar despeses per fer reconstruir el deteriorat temple d'August amb els seus propis diners.

Però el principal motiu pel qual Adrià va sojornar a Tarraco va ser l'assemblea que convoca per reclutar tropes a Hispània.  Els mil homes de la legió VII Gemina acabaven de ser enviats a Britània i l'emperador planejava ja una intervenció a l'altra banda de l'estret, a Mauritània.  Adrià pretenia fer lleves a totes les províncies hispàniques. Tarraco era la primera aturada important del seu periple,  però no en seria l'última.

L'amfitrió d’Adrià a la ciutat va ser Calpurni Flac, antic summe sacerdot del culte provincial a l’emperador i pare d'un senador. Un personatge que vestia i vivia ostentosament, fet que contrastava amb l'austeritat de l'emperador.

Adrià era un home alt,  de posat elegant i cabells molt cuidats.  De mica en mica,  va anar imposant el costum de deixar-se barba,  un costum hel·lènic que havia estat desestimat pels llatins. La veritat,  però, era que es deixava barba per tapar unes taques blavoses que tenia a les galtes des que va néixer.  Solia vestir-se modestament i sense cap adorn. Ni tan sols en duia damunt del baldric,  la banda de cuir que aguantava l'espasa,  la que es portava a l'entorn del cos, des de l'espatlla dreta al costat esquerre. Tampoc lluïa cap ornament a les fíbules que li subjectaven la roba.  L'únic detall decoratiu que es permetia era una empunyadura de marfil per a la seva espasa. Res mes.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 152-153

roma

recreació "Circus Maximus", Roma

“Roma.  La boca se m'omplia amb aquestes quatre lletres.  No en tindria prou,  amb tota una eternitat, per descriure la grandesa d'una ciutat a la qual em vaig rendir quan la vaig contemplar per primer cop.

El viatge marítim des del port de Tarraco fins al de Portus, a dos mille passus d'Òstia, havia durat quatre dies.  Des de Portus vaig remuntar el Tíber fins arribar a la capital imperial.

Portus era un port artificial que havia fet construir l'emperador Claudi perquè el d’Òstia havia quedat petit.  Trajà l'estava ampliant atesa la seva importància i afluència.

Per mi,  però,  recordar Roma es evocar el circ Màxim,  l'indret que anhelada trepitjar des que era un infant.

Trajà es vanagloriava d'haver convertit el recinte en un espai suficient per donar cabuda a tot el poble de Roma.  Setze actus de llarg per noranta-cinc passus d'amplada es desplegaven a la Vallis Murcia,  entre els turons gairebé paral·lels de l'Aventí i el Palatí.

La primera vegada que hi vaig anar,  ho vaig voler fer tot sol i vaig ordenar als meus assistents que m'esperessin fora. Volia gaudir en solitud d'aquell temple de l'esport i per aquesta raó el capvespre va ser l'hora escollida,  lluny de les multituds.  La llum començava a minvar, però no només era suficient,  sinó que hi aportava una aura irisada,  quasi màgica.

La meva vista es recreà en l'espina.  Belles estàtues reposaven sobre columnes al costat de fonts d'aigua perfumada que compartien l'espai amb altars dedicats als déus.  Destacava el petit temple consagrat a la Venus del mar, la deessa patrona dels aurigues. Al bell mig de l'espina, lluïa un obelisc egipci coronat per una bola d'or que,  tal com vaig poder comprovar en altres ocasions, resplendia quan la tocava la llum solar.

Cap als extrems de l'espina, hi havia dues columnes, cadascuna rematada per un travesser de marbre.  En un dels travessers reposava una fila d'ous,  símbols de Castor i Póllux, i a l'altre,  una filera de dofins,  els animals consagrats a Neptú,  el patró dels cavalls.  Ous i dofins, marcadors implacables de les curses.

Als límits de l'espina,  tres cons de quatre passus d’alçada adornats per baixos relleus servien de protecció i evitaven que l'espina patís danys cada vegada que giraven els carros.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 128-129

baetulo

bust de Marc Aureli Marcial a Badalona

“Anar a Baetulo era una festa per mi.  La raó principal era que allà,  a casa dels oncles, em trobava amb el meu cosí Quint,  un membre de la família amb qui encara conservo una bona amistat.  Però també m'agradava anar-hi perquè m'hi sentia a gust,  a Baetulo,  una ciutat situada davant del mar, d amunt d'un petit turó i flanquejada per dues rieres. I com la meva,  també era petita. Potser per aquesta raó la vaig adoptar com a segona ciutat. He estimat Tarraco, Roma, Tibur i Cartago,  i tal vegada hauria d'afegir-ne unes quantes mes,  però després de Barcino,  es Baetulo la ciutat que porto al cor.

casa dels Dofins, Badalona

Amb en Quint sempre discutíem sobre quina de les dues ciutats era mes important. Cadascú de nosaltres aportava fins a l'infinit els arguments necessaris per fer prevaler la seva opinió.

He de reconèixer que jo no volia que fos dit que Baetulo tenia mes «coses». Envejava el seu teatre, que era visible des de la via Augusta i des de el mar perquè estava situat a la part alta de la ciutat, prop del fòrum. I les termes, sobretot les termes.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 71-72

numídia

teatre romà de Calama,
colònia de la província romana de Numídia (actual Algèria)

“El mandat a Numídia,  el càrrec de legat que el pare va exercir al nord d’Àfrica a la legió III Augusta,  va ser fèrtil i reeixit.  Es van construir carreteres, fortins,  línies fortificades, i va tenir cura de la millora econòmica de la província atenent a la distribució de terres i establint un patrimoni familiar a l'oasi de Negrin, on abans hi havia una fortificació. Tan bona feina va propiciar que mes endavant l'emperador Trajà el proclamés cònsol.

Però com que,  a Numídia,  hi va romandre dos anys complets,  abans va voler deixar lligat a casa un aspecte que considerava de la seva responsabilitat directa: casar la seva filia.  El pare preveia que l’estada a Numídia  podia ser llarga i no volia ajornar el casament de la Vera. La virginitat de les noies es considerava sagrada i com mes aviat es cases mes difícil era que la meva germana pogués enamorar-se de la persona inadequada.

Abans d’instal·lar-se al nord d’Àfrica, doncs,  el pare va passar unes setmanes a Barcino, on es van celebrar les noces.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 49

barcino, 1

Passeig de Minici Natal a l'anella Olimpica de Montjuic 

“Ja em podia morir. Per fi podia deixar el llast d'una vida tan coronada d’èxits com de turments interiors que,  per no confessats, eren mes intensos. 

Als inferns,  Plutó devia fer els preparatius per rebre'm amb solemnitat;  no debades feia anys que cobejava la meva presencia al regne dels rèprobes.  Júpiter,  acompanyat de la gelosa Juno,  tal vegada contemplava intrigat què faria.  Encara que ell ho sabés,  era conscient també que alguns mortals érem capaços de sorprendre'l.  Fins llavors,  la Parca havia mogut a caprici els fils de la meva existència.  Ja n'hi havia prou.

Que ja em podia morir es el que vaig pensar tot just saber que havia estat nomenat procònsol.  Abans,  però,  em calia refer la inscripció que a Olímpia commemorava el meu triomf, no el mes important,  però sí el mes desitjat per mi.

I em vaig ocupar que fos així.

Jo, Luci Minici Natal Quadroni Ver, fill de Luci Minici Natal,  inscrit dins la tribu Galèría, governador de l’Àfrica proconsular,  governador imperial de la província de Mèsia,  curador de les obres publiques i dels temples, legat d'una Iegió a Numídia,  comandant d'una legió a l'Àfrica, legat de la VI Victrix, pretor, àugur, tribú de la plebs, qüestor i legat a Cartago, tribú lativlavi de tres legions a la frontera del Danubi, triumbir monetari... havia guanyat la cursa de quadrigues en la 227 olimpíada”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 17-18