 |
| teatre romà de Lepcis Magna, Líbia |
“No em podia morir, encara no.
Havia pensat que
després de rememorar tots aquells anys,
els que en gran part m'havia robat en Teseu, ja podia partir en cas que la Parca em
vingués a buscar.
Em vaig
equivocar. No podia morir, perquè els meus desitjos encara no ho havien
fet.
No em va ser
fàcil adonar-me'n, he dit sovint que
sempre m'ha costat copsar realitats que per a altres eren d’allò mes evidents.
No era prou conscient que la mort d'en Teseu em permetia recuperar la meva vida
amb plenitud. La meva ànima, alleujada,
descansava d'una càrrega que jo mateix,
vet aquí la ironia, m'havia procurat.
Ja sé que no havia d’haver permès que un esclau, un bord,
m'enverinés l’existència, però de
la mateixa manera que ell no podia evitar la seva pèrfida naturalesa, jo no podia defugir la meva, eternament abocada al neguit.
Però potser ara
podia fer-ho. Si mes no, ho volia intentar.
Explicar la meva
trajectòria enquimerada m'ha ajudat a descobrir que encara tinc l'oportunitat
d'aprendre a aprofitar amb intensitat els moments de benaurança, que sí,
ja ho sé, seran breus; com deia l'Hipolidi, «la felicitat es
fugissera».”
Barcino
Maria Carme Roca
Columna,
2009
Pàgs.
327
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada