recreació temple d'August, Tarragona |
“A Tarraco, la
presencia de l'emperador va provocar que tothom s'afanyés a retre-li
homenatge. Una prova d'aquests esforços
van ser totes les estàtues que es van fer en el seu honor al recinte del temple
d'August.
A la ciutat
imperial se celebrava el cent cinquantè aniversari de la primera vegada que un
emperador va rebre el nom d'August. Aquest esdeveniment va coincidir amb una
important mesura política. Les monedes
imperials d'aquelles dates van abreujar ostensiblement els títols de
l'emperador. En lloc d’aparèixer
com «Imp.
Caesar Traianus Hadrianus Aug», les monedes es van encunyar amb el títol d'«Hadrianus Augustus». Sens dubte , l'emperador desitjava ser vist
com un nou August. Per aquesta raó no va
escatimar despeses per fer reconstruir el deteriorat temple d'August amb els
seus propis diners.
Però el principal
motiu pel qual Adrià va sojornar a Tarraco va ser l'assemblea que convoca per
reclutar tropes a Hispània. Els mil
homes de la legió VII Gemina acabaven de ser enviats a Britània i l'emperador
planejava ja una intervenció a l'altra banda de l'estret, a Mauritània. Adrià pretenia fer lleves a totes les
províncies hispàniques. Tarraco era la primera aturada important del seu
periple, però no en seria l'última.
L'amfitrió
d’Adrià a la ciutat va ser Calpurni Flac, antic summe sacerdot del culte
provincial a l’emperador i pare d'un senador. Un personatge que vestia i vivia
ostentosament, fet que contrastava amb l'austeritat de l'emperador.
Adrià era un home
alt, de posat elegant i cabells molt
cuidats. De mica en mica, va anar imposant el costum de deixar-se
barba, un costum hel·lènic que havia
estat desestimat pels llatins. La veritat,
però, era que es deixava barba per tapar unes taques blavoses que tenia
a les galtes des que va néixer. Solia
vestir-se modestament i sense cap adorn. Ni tan sols en duia damunt del
baldric, la banda de cuir que aguantava
l'espasa, la que es portava a l'entorn
del cos, des de l'espatlla dreta al costat esquerre. Tampoc lluïa cap ornament
a les fíbules que li subjectaven la roba.
L'únic detall decoratiu que es permetia era una empunyadura de marfil
per a la seva espasa. Res mes.”
Barcino
Maria Carme Roca
Columna,
2009
Pàgs.
152-153
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada