antoninus pius

pedestal de la columna dedicada a Antoninus Pius

“Vaig haver d'esperar que morís Adrià perquè, finalment, al cap d'un any de la seva mort,  fos nomenat cònsol, el carrec que ambicionava des de feia anys. Enrere, però, quedava la transcendència que els cònsols havien tingut durant la República, quan eren la màxima magistratura de l'estat,  una magistratura col·legiada i anual,  exercida per dos individus amb els mateixos drets i deures.  Llavors,  sobretot al principi,  quan s'havia instaurat,  havien heretat gran part de les atribucions dels reis.  L'establiment de l'imperi va comportar que,  a poc a poc, anessin perdent importància.  Quedava,  però,  el prestigi i el fet inqüestionable que era dels últims graons dins d'una carrera senatorial.  Vaig compartir el carrec amb Luci Claudi,  amb qui, afortunadament, ens vam entendre durant el temps que dura la nostra magistratura.

Deia que després de la mort d’Adrià vaig accedir al consolat. Va ser Antoní Pius qui me'l concedí.  Quan va pujar al tron,  el nou emperador ja havia superat la cinquantena, tenia vuit anys mes que jo. A aquell pas, em preguntava si alguna vegada viuria un regnat en què un emperador fos mes jove que jo.  Domicià,  Nerva, Trajà, Adrià...  Amb Antoní ja n'eren cinc.

El successor d’Adrià era un home seré,  assenyat i respectuós que aviat es va guanyar el vistiplau del Senat.  De fet,  va ser el Senat que li atorgà el sobrenom de Pius per l’interès que mostrà a restablir el bon nom d’Adrià, que deïficà.  Mes endavant,  tal com havia passat amb Trajà, se'l va nomenar Optimus Princep.  Finalment,  després de les moltes errades que va cometre Adrià a les acaballes del seu regnat,  va fer una bona elecció.

Antoní pertanyia a una família de banquers que provenia de la Gàl·lia i que s'havia establert al Laci.  Era molt ric i generós.  Una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el tron va ser deixar la seva immensa fortuna privada a les arques de l'estat. Un fet insòlit que ajudà a omplir l'erari després d'un regnat que havia fet enormes despeses en incomptables construccions arquitectòniques. No va revocar,  però, els projectes d’Adrià,  només els va reduir. I per a cadascun va demanar permís al Senat. Un altre fet insòlit al qual l'imperi no estava acostumat.

El temperament buròcrata i sedentari d'Antoní no tenia res a veure amb l'esperit inquiet d’Adrià,  que durant mes de la meitat del seu regnat el va mantenir allunyat de Roma.  Antoní no anava mai mes enllà del Lanuvi,  on tenia una villa que ni de bon tros es podia comparar a la que Adrià havia posseït  a Tibur.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 260-261