les xerrades-debat de Vespres 02/2024 i dos

  

    La Dra. Paloma Trascasa Castro, a la seva ponencia, ens va exposar uns principis bàsics del debat actual sobre el canvi climàtic, sintetitzat amb l’epígraf: què sabem i a on anem?

    Per començar, va indicar quin és el balanç energètic habitual de la Terra, així com  la temperatura mitjana del últims 2000 anys, destacant l’anomalia des de la revolució industrial. Aquesta evidencia, plenament contrastada, dona lloc a un consens que diu: “ Las actividades humanas, principalmente la emisión de gases de efecto invernadero, son sin duda alguna la causa del calentamiento global, llevando a la temperatura global del planeta a alcanzar 1.1°C por encima de niveles preindustriales. Las emisiones globales de gases de efecto invernadero continúan aumentando debido al uso no sostenible de la energía, los cambios en los usos del suelo y los patrones de consumo y producción. “ Sexto informe del Panel Intergubernamental del Cambio Climático (IPCC).

    L’origen d’aquestes emissions, en un percentatge escandalosament primordial, rau en l’ús intensiu  de cremar energia fòssil, seguida de l’agricultura ramaderia intensiva.

    En l’acord de Paris de 2015 es va consensuar mantenir la temperatura global planetària per davall del 1,5º des de l’època preindustrial. A data d’avui, 2024, segurament arribarem o superarem aquesta xifra.

    La Dra. Trascasa, en les seves conclusions, va afirmar que l'ésser humà és responsable gairebé absolut de l'escalfament global, que la humanitat és la causant pràcticament al 100% del canvi climàtic i que algunes de les seves conseqüències “són ja irreversibles”. Així ja s'estan observant canvis en el clima de la Terra a totes les regions i en el sistema climàtic en conjunt. Molts d'aquests canvis observats al clima no tenen precedents en milers, i fins i tot en milions d'anys, i alguns dels que ja s'estan produint, com l'augment continu del (20 centímetres entre 1901 i 2018) nivell del mar, no es podran revertir fins a dintre de diversos segles o mil·lennis.

    Per això, tret que les emissions de gasos d'efecte hivernacle es redueixin de manera “immediata, ràpida i a gran escala”, limitar l'escalfament a prop d'1,5 ºC o fins i tot a 2 ºC serà “un objectiu inabastable”.

    No hi ha solucions fàcils, l'espècie humana és un sistema social complex, amb inèrcies difícils de revertir, en un moment que, imperiosament, caldrien. La lògica del sistema juga en contra nostra. Què fer?

    Al debat es va plantejar que les accions locals, individuals són molt necessàries, però seran suficients?

REFERÈNCIES

Informe sobre el clima extremo y el cambio climático

Gráficos interactivos sobre emisiones de CO₂ y gases de efecto invernadero

Cómo las vías socioeconómicas compartidas exploran el cambio climático futuro

Observación de la evolución atmosférica de sustancias que agotan la capa de ozono

CLIMATE CHANGE 2023 Synthesis Report

Comparación de los impactos climáticos a 1,5°C, 2°C, 3°C y 4°C

COP28: Resultados clave acordados en las conversaciones de la ONU sobre el clima en Dubai

Rayas de Biodiversidad

xerrada-debat de Vespres Vespres Literaris 02/2024, u

 

    El divendres 2 de febrer vam tenir una nova sessió de les xerrades-debat de Vespres. Vam debatir inspirats pel documental Before the flood dirigit per Fisher Stevens i conduït com a narrador per l’actor Leonardo Di Caprio nomenat missatger de la pau de les Nacions Unides pel canvi climàtic l’any 2014.

    En el transcurs del documental, l'actor i l'activista ambiental es reuneix amb experts, científics i líders mundials per discutir els canvis i les conseqüències que del canvi climàtic al planeta i com afecta no només l'ecosistema, sinó els seus habitants, sobretot els més desfavorits, com a comunitats pobres que habiten a prop de ciutats costaneres, així com animals que han perdut el seu hàbitat a causa de la desforestació de grans empreses per a l'elaboració de productes de consum humà. 

    

Més informació....

   

     Després d'una breu introducció al documental per part de la nostra companya Pilar Marcos,  vam tenir una excel·lent presentació introductòria a càrrec de la Dra. Paloma Trascasa Castro, doctora en Ciències de la Terra, acompanyada pel Aleksander Lacima Nadolnik físic per la UB i ambdós Investigadors en el Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS) que ens va il·lustrar sobre l’evolució de la temperatura en els últims dos mil anys, l’origen de les emissions, efecte hivernacle, la importància que van significar els acords de París del 2015 i la poca efectivitat fins ara, la incertesa de l’evolució dels anys vinents i els impactes futurs, la inèrcia del escalfament global i que podem fer en l’àmbit individual.    

    Després, vam tenir un interessant debat, d’uns 90 minuts, molt participatiu i amb diversitat d’opinions, tant al que representa el canvi climàtic com les seves conseqüències i les alternatives de pressió que podem exercir com individus en vers els nostres governants on la Dra. Trascasa i el físic Lacima van respondre totes les qüestions que se’ls hi va plantejar.

    La pròxima sessió serà el 5 d’abril i el tema dels totalitarismes. Com sempre, la pel·lícula que inspirarà el serà La ola dirigida per Dennis Gansel : a Alemanya, durant la setmana de projectes, un professor d'institut se li acudeix fer un experiment per explicar als alumnes el funcionament d'un règim totalitari. En pocs dies, el que semblava una prova innòcua basada en la disciplina i el sentiment de comunitat va derivant cap a una situació sobre la qual el professor perd tot control.

Us esperem!!!

estimades famílies., crònica

 

Estimades families

Jordi San José

Eumo editorial, 2022

pàgines: 156

    El passat dia 1 de febrer del 2024, va tenir lloc la presentació del llibre Estimades famílies, de Jordi Sant José a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès; que Vespres Literaris organitzava.

    A la presentació, Rafael Bellido va afirmar que el llibre és fruit de les pròpies experiències viscudes per l'autor en la seva llarga trajectòria com a professor d'ensenyament primari i secundari, així com a la seva etapa com alcalde de Sant Feliu de Llobregat.

    També va destacar que el llibre mostra com els serveis públics -especialment l'ensenyament i la sanitat- realitzen una tasca que crea comunitat i vinculen a les persones, creant una forta identitat de pertinença grupal. El relat de Sant José, va afirmar el presentador, és una defensa aferrissada d'una societat amb forts valors democràtics i cívics, fonaments d'una societat equitativa.

    Per la seva part, l'autor ens va explicar que la gènesi del llibre parteix d'un encàrrec de l'editorial Eumo: li va demanar un llibre que reflexionarà sobre “la família”, posant en valor i defensant el seu paper cohesionador a la societat actual, visibilitzant les múltiples i diverses formes en què es manifesta una institució patrimonialitzada i segrestada dins del discurs polític conservador.

    L'espai elegit per desenvolupar el relat és el de l'escola, el que coneix millor el seu autor, estructurant l'obra al llarg d'un curs escolar, de setembre a juny, amb un epíleg final al mes de juliol. Aquesta estructura li permet a Sant José mostrar la pluralitat de famílies al segle XXI: biparental, monomarental o monoparental, homomarental o homoparental, amb més necessitats (nombroses), múltiple, reconstituïda, immigrant, transnacional o intercultural, d'acolliment, d'adopció, etc.; estudiant algunes d’elles en cadascun dels mesos del curs escolar.

    El relat, que no vol ser un estudi o assaig de la institució, mostra des d'una perspectiva molt positiva, la importància cabdal dels diferents tipus de família en la cohesió del teixit social. Visió positiva que a l'autor li ha inspirat un proverbi xinès des de fa anys, i que diu: “Fa més soroll un arbre que cau que cent que continuen creixent”.

    Per això, hem de emmirallar-nos en els arbres que cada dia lluiten per créixer.

canto jo i...., i 7

 

POEMA PER A MI, L’HILARI

Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l’ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent,
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa d’estiu, a la brisa d’hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a l’esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les plantes.
Canto jo i la muntanya balla.

cuines literàries

 

Les trompetes de la mort

    Les trompetes de la mort formen part d’una família de bolets molt apreciats gastronòmicament. Són tan coneguts com els rossinyols o el camagrocs. L’aspecte exterior de tots ells té diversos trets comuns, com la forma dels seus barrets, tipus d’embut o els seus tocs prims.

    En canvi, en el camp gustatiu i aromàtic, les diferències són importants. Els rossinyols, més carnosos, desprenen un gust afruitat; els camagrocs un gust suau entre la pruna i l’albercoc, i les trompetes de la mort es caracteritzen per un gust boscà i alhora tirant a dolç. El seu color negre i amb tonalitats grisenques les fa inconfusibles.

    Tot i que el seu nom i aspecte no conviden a menjar-les, la seva aroma i gust treuen tots el perjudicis. A França l’anomenen la tòfona dels pobres.

    Abans de cuinar-les, talleu la base de les que tinguin sorra enganxada, després renteu-les, i un cop escorregudes deixeu-les assecar esteses sobre unes estovalles. Trobareu trompetes en receptes de sopes i com a ingredient principal de salses, ja que el seu color donarà originalitat. Com a guarnició pot acompanyar tant carns com peixos.

    També podeu deixar-les assecar i fer-ne pols: n’obtindreu un aromatitzant extraordinari per a guisats i rostits.

    Conservació: si no les heu de cuinar aviat, guardeu-les al frigorífic tapades amb un drap humit i procurant que no s’aixafin, però procureu que aquest temps sigui curt.

RECEPTA

Ous estrellats amb trompetes de la mort



Ingredients per a dues persones:

4 ous
250gr. de trompetes
50 gr. de cansalada fumada en tiretes
1 ceba tendra grandeta
4 o 5 dents d'all
julivert
1 cullerada sopera de sucre morè
oli d'oliva

sal, pebre i pebre vermell picant.

Elaboració:

En una paella amb oli d'oliva abundant torrem una mica les tires de cansalada.

Tot seguit afegim la ceba tallada a rodanxes fines, abaixem el foc i l'anem enrossint lentament.

Quan ja sigui enrossida hi afegim una cullerada de sucre morè i deixem que es vagi caramel·litzant a foc ben lent.

Afegim l'all i la meitat del julivert i els enrossim.

Incorporem les trompetes i les fem fregir uns dos o tres minuts.

És el moment de trencar els ous e incorporar-los procurant que no es trenquin els rovells

Salpebrem i afegim el pebre vermell i ho seguim escalfant a foc baix fins que veiem que tota la clara de l'ou és quallada.

Bon profit!!!!

canto jo i...., 6

 

Irene Solà gana el 

Llibres Anagrama de novela con una fantasía rural

Canto jo i la muntanya balla es la segunda incursión en el género de la joven escritora barcelonesa

per Carles Geli

El País

21/01/2019

    "Hablan las personas, claro, contando su día a día, pero también deslizan sus sueños y anhelos, mezclado todo en una realidad irreal de trasunto mágico, fantástico, que refuerzan las voces de ninfas de agua, nubes, fantasmas, setas, perros y corzos. Ese es el marco de Canto jo i la muntanya balla, segunda novela de la joven barcelonesa Irene Solà, con la que ha obtenido el cuarto premio Llibres Anagrama, que convoca la misma editorial, dotado con 6.000 euros.

    La vitalidad, la naturalidad y las ganas de vivir que ya desprendía Els dics, elogiado debut en el género de Solà (Malla, Osona, 1990) que mereció ya el premio Documenta, reaparecen en esta obra, ambientada en una zona montañosa y fronteriza, indefinida entre Camprodón y Prats de Molló. Ahí, entre áreas boscosas y leyendas, llega la muerte de Domènec, un payés-poeta, que deja a una cada vez más desorientada Sió criando sola a Mia e Hilari, en un escenario que parece inmutable, ni tan siquiera ante la chocante actitud de Dolceta, que cuenta, entre risotadas, la terrible vieja historia de cuatro mujeres ahorcadas acusadas de brujería...

    "Es una novela particularmente coral: quería junto a las voces de los hombres y mujeres del pueblo otra perspectiva, la de los fantasmas, las nubes, las brujas, las ninfas..., cosas que nunca han tenido voz directamente; deseaba que la montaña misma hablara, expresando la brutalidad de la naturaleza, la dureza, la inclemencia, pero que es capaz de proporcionar a la vez el espacio y las fuerzas para volver, para redimirte... La vida, que va tirando adelante", asegura con voz entrecortada y profunda Solà. Es acorde al ambiente que parece destila la novela , pero en realidad es fruto de la lejana conexión por internet con Hanoi, donde la ha alcanzado el premio disfrutando de unas pequeñas vacaciones en las que, reconoce, se está impregnando también de historias locales y del imaginario popular: "Todo es alimento literario", desliza. Ese viaje, sin embargo, imposibilitará que el libro no aparezca en librerías hasta mayo, coincidiendo entonces con su traducción al castellano.

    Esa "polifonía" buscada, que da a la novela, según su autora, momentos de "tonos muy distintos, lúdicos e irónicos a ratos y trascendentales y oscuros en otros", se refleja en el mismo título, pues "esa vibración de las distintas voces es la que hace bailar la montaña; es también el reflejo del poder de la palabra y la literatura", asegura quien admite que en el substrato de la novela están tradiciones orales y escritas de una zona que conoce, pero sobre la que también ha investigado. Y luego están lecturas como el Canigó de Jacint Verdaguer, la Mercè Rodoreda última de La mort i la primavera, o Víctor Català ("la he leído mucho, la tengo siempre cerca"). Esos dos últimos nombres ya habían sido detectados por la miembro del jurado Mita Casacuberta, que destaca de la novela, amén de su entronque con la tradición de "un mal llamado ruralismo", su creación "a partir de texturas muy distintas, demostrando que con una lengua poética se puede hablar del mal". En realidad, en la obra, según desvela su autora, hay dos muertes: la inopinada, de Domènec, tocado por un rayo descargado por unas nubes que hablan y juegan entre ellas liberando su barriga llena, y la de su hijo Hilari, veinte años después, en un accidente de caza.

    El choque entre ignorancia y fanatismo, belleza, imaginación y, sobre todo, ganas de explicarse y el ansia de vivir se combinan de nuevo en lo que parece ser el núcleo fundacional de la carrera literaria de Solà, que por ahora cuenta sus libros por premios. En la que ya ha dejado de ser una curiosidad de la reciente narrativa catalana, Solà –como en los casos de Eva Baltasar o de Josep Pedrals– tiene sus orígenes literarios en la poesía. Miembro de la que se ha bautizado ya como la “generación poética del tercer milenio”, esta licenciada en Bellas Artes y máster en Literatura, Cine y Cultura Visual por la Universidad de Sussex recibió en 2012 el premio Amadeu Oller por el poemario Bèstia. Cinco años después obtenía el Documenta por su primera novela, Els dics.

    Solà ha sido escritora-residente en EEUU, en la que apunta, junto a la juventud y un estilo y un léxico literario en catalán más fresco, una constante en buena parte de los ganadores del Llibres Anagrama, que hasta la fecha ha reconocido a Albert Forns (Jambalaia, 2016), Tina Vallès (La memòria de l’arbre, 2017) y Llucia Ramis (Les possessions, 2018)."

canto jo i...., 5

 

Vida y muerte en el mundo polifónico de Irene Solà

La novela Canto jo i la muntanya balla se consolida como una de las sensaciones de la temporada de las letras catalanas

per Anna Abella

El Periódico

23/07/2019

    "En Canto jo i la muntanya balla hablan nubes, hablan brujas, habla un oso, hablan setas, habla un perro, y también hombres, mujeres, niños y algún muerto. Tras esa veintena de voces está la de su autora, Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que construye una historia que “corre bajo ellas como un río subterráneo”, en la que todo se entrelaza. Con esta propuesta que juega con el lenguaje y, admite, tiene “un punto de irreverencia, sorpresa, locura y diversión”, ganó el Premi Llibres Anagrama de Novel·la, convirtiéndose en una de las sensaciones de las letras catalanas de la temporada, que ya tiene versión castellana.

    “Quería observar y explicar el territorio desde todas las miradas y perspectivas narrativas posibles”, explica Solà, que con su celebrado debut, Els dics, que bebía de su Osona natal, ya ganó el Premi Documenta. “Entre ellas hay algunas voces que nunca se han podido explicar por sí mismas, como las de las ‘dones d’aigua’ [mito pirenaico], cuyas historias las explican los señores que se enamoran de ellas, o las de las brujas. Tenemos muchos documentos sobre mujeres acusadas de brujería pero los escribían unos señores que primero las juzgaron, luego las torturaron y luego las asesinaron. En el libro, ellas hablan con voz propia”.

    Y, en un escenario entre montañas, entre Camprodon y Prats de Molló (Ripollès), abren el primer capítulo las nubes, que tampoco suelen expresarse. “Durante una tormenta, vemos, desde su mirada, una muerte”. No será la única, pues, constata, “la muerte está tan presente en el libro como la vida. En la historia, la muerte no es definitiva, la vida tampoco. Es algo cruel que la vida siga a pesar de las muertes individuales. La muerte es trágica y es importante pero también es relativa. En la montaña, en el campo, la muerte está muy presente. La vida y la muerte van cogidas de la mano”. De ahí que haya una mujer que siente la presencia de los espíritus o que los muertos "hagan cosas mundanas, como comer moras".

    

    Ese espacio rural rodeado de una naturaleza que la narración desacraliza, es un territorio que Solà imagina “recubierto de capas de historia, como si todos los que pasan por un lugar o viven en él dejan un rastro”. Su labor ha sido “rascar esas capas, desde las cotidianas, las literarias y las de leyendas, a las trágicas y las históricas, como el exilio”. Y ahí surge una niña, cuya voz habla en castellano, inspirada en otra real, de Huesca, de una famosa foto del francés Roger Viollet. En ella se ve a la familia Gracia Bamala huyendo hacia el exilio republicano: a la niña le falta una pierna, a su hermano pequeño, un pie, ambos miembros amputados por el bombardeo de Monzón.

    “Ambos sobrevivieron. Su historia me la contó Lluís Bassaganya, un vecino de Camprodon experto en la retirada republicana, y en seguida construí ese personaje. Ver algo tan terrible como la guerra y la huida a través de esos ojos tan inocentes aún causa más dolor”, experimenta Solà, destilando una inmensa sed de “descubrir e investigar” lugares e historias nuevas y de “perseguir las chispas de las ideas”, algo que, asume, mucho tiene que ver con su trayectoria en Bellas Artes (trabajó en la Whitechapel Gallery de Londres) y su faceta como poeta (Bèstia, Premi Amadeu Oller 2012)."