04/11/2024

jeanette winterson, 2

 


(...)

    “Després d'Oxford, les coses van avançar ràpidament.

    Vaig començar treballant al llegendari teatre Roundhouse de Londres. Feia de tot: escombrava el terra, venia programes, escrivia i editava textos, portava amb cotxe Thelma Holt, que dirigia el lloc.

    Escrivia, pensava, vivia amb pocs diners, cosa que era possible als anys vuitanta del segle passat, i em preguntava com obrir-me camí.

    Al cap de poc temps, vaig sol·licitar un treball de publicista en una nova editorial feminista anomenada Pandora.

    No vaig aconseguir la feina, però quan estava explicant històries de la meva vida a la responsable de Pandora, em va dir: "Si la pots escriure com ho expliques, la compraré".

    Ho vaig fer, i ella també.

    El resultat va ser: Les taronges no són la única fruita.


    Ho vaig escriure amb la intenció que tractés sobre mi però sense ser jo, perquè havia comprès des de l'inici que l'única manera de canviar el meu món era veure'm a mi mateixa com una ficció alhora que un fet tangible.  Vaig arribar a la conclusió que si ets la història, la teva història, pots canviar-la.

    De manera que a “Taronges” vaig crear un personatge fictici. Sóc jo i no sóc jo. És una auto ficció primerenca i una manera d'experimentar amb la veritat, no per distorsionar-la sinó per comprendre-la.

    El llibre va tenir un enorme èxit i el 1990 vaig escriure el guió per a una sèrie de televisió, de tres episodis, per a la BBC. Va guanyar un premi BAFTA al millor drama.

    Aquest va ser el començament, la resta és fàcil de seguir a través dels meus llibres. Els llibres són el millor de mi. Els llibres són on em trobareu.


    El 1994 vaig deixar Londres per anar-me'n a viure als Cotswolds. No sóc noia de ciutat. M'encanten les ciutats, però no són casa meva. Necessito espai i natura. Això és el que tinc aquí, vivint en un bosc amb un gran jardí i els estels sobre el meu cap.

    Però un parell d'anys després vaig comprar una casa abandonada a Spitalfields, i per abandonada vull dir que tenia un avís d'“Estructura Perillosa”.

    Es va construir a la dècada de 1780. És una petita casa en una cantonada, en el que és l'East End de Londres, on hi havia l'antic mercat de fruites i verdures. Quan vaig comprar la casa, el mercat encara estava obert: els camions passaven trontollant a les quatre del matí. No hi havia botigues en absolut, només les botigues Taj a Brick Lane i el pub 10 Bells, on els Kray solien anar a beure.

    Ara la zona s'ha aburgesat i sofisticat, i no hi ha un mercat com a tal: només llocs que venen coses que ningú no necessita realment, però és un lloc divertit on viure.

    Sempre hi ha hagut una botiga a la planta baixa, i ara està llogada a Montezuma, una empresa que comercialitza xocolata ètica, així que em sento bé per això.

    Sé que en aquests apunts no hi ha res sobre relacions, això és perquè, per a les dones, les relacions es converteixen en el centre de tot i són avorrides, així que vaig decidir no escriure res, excepte dir que l'amor segueix sent  una cosa que treballo cada dia.

    Però el mateix ens passa a tots, si parem un moment i mirem.

    El 2013 em vaig incorporar al personal de la Universitat de Manchester com a professora d'Escriptura Creativa. Dono classes allà durant dotze setmanes a l'any, dos dies a la setmana, només al curs de màster. És meravellós tornar a tenir aquesta connexió amb Manchester.

    Al llarg de la meva vida m'han ofert diversos títols honoraris i, encara que ho respecto i estic agraïda a tots els que van pensar en mi, només n'he acceptat dos: el de la Universitat de Manchester i el de la Universitat d'Oxford. Crec que aquesta decisió és la més convenient per a mi.

    He guanyat força premis i he acceptat dos honors públics: un OBE (Ordre de l'Imperi Britànic, 2006) i un CBE (Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic, 2018) .

    Tots els meus llibres estan impresos a vint-i-dos països, i ja és una llista llarga de llibres!

    M'adono que, en aquest moment, quan s'acosten els quaranta anys de feina creativa, la vida es va construint amb el temps; no hi ha pressa. El que importa és fer la feina que t'interessa, trobar una manera de pagar els teus comptes, adaptar tot allò que fas al voltant dels teus valors, perquè cada decisió que prenem (i això és el que els passa a les persones amb qui treballem ) enforteix o debilita el que ets o el que desitges ser. Cometem errors, tots els cometem, i no importen, tret que es converteixin en un costum que ens allunyi del nostre rumb.

    Pren-te de debò i fuig de les dreceres. Et pots moure ràpid, això sí. Ves a la velocitat que necessitis, però no prenguis cap drecera.

Això és el que sé…"

Jeanette Winterson

03/11/2024

jeanette winterson, 1

 


    Coneixem a l'autora de la lectura del mes de desembre, Jeanette Winterson, amb les seves pròpies paraules:

    “Vaig néixer a Manchester, Anglaterra, filla d'una noia, Ann, que treballava com a maquinista a Marks & Spencer.

    Això va ser els dies en què el comtat de Lancashire encara era el motor de la indústria tèxtil del Regne Unit i les peces per a M&S es confeccionaven a la seva fàbrica de Manchester.

    Ann tenia setze o disset anys quan em va donar a llum, i es va decidir que l'adopció era el millor. Per mi i per a ella. He escrit sobre això, i sobre la meva trobada amb Ann molts anys després, a les meves memòries, Per què ser feliç quan podries ser normal?

    Em van adoptar John i Constance Winterson, que vivien a la propera ciutat industrial d'Accrington. El pare havia deixat l'escola als catorze anys i tenia problemes per llegir. Va ser un jove soldat al desembarcament del Dia D. La senyora Winterson era intel·ligent, però també es va veure obligada a deixar l'escola als catorze anys, malgrat haver guanyat una beca. A la seva família, les dones no eren partidàries de l'educació. Odiava no tenir educació i ser pobre. ​

    Els meus pares eren religiosos. Com a evangèlics pentecostals, creien que el meu destí era ser missionera. Va resultar que tenien raó, però d'una manera que no esperaven.

    Vivíem en una casa adossada de dues plantes (dues habitacions per pis), sense bany, però amb un vàter exterior i un cobert per al carbó.

    A casa nostra no hi havia llibres, excepte la Bíblia i alguns comentaris religiosos. La senyora Winterson llegia la Bíblia en veu alta cada dia, començant pel Gènesi i continuant fins a l'Apocalipsi. Seixanta-sis llibres en total, no està gens malament!

    Estic agraïda per la Bíblia: el llenguatge, la narrativa, les certeses, la sensació que el món és alhora cognoscible i completament misteriós. Així és com em sento avui dia.

    I és l´idioma de Shakespeare. La Bíblia del rei Jaume I, encarregada per Jaume I d'Anglaterra, utilitza la mateixa rica prosa, segura de si mateixa, poètica i poderosa que Shakespeare. Conèixer la Bíblia significava tenir una connexió amb l'idioma. Qualsevol treballador o treballadora que llegís la Bíblia no tenia problemes per llegir Shakespeare. Aquest fet va ser genial, em va donar un avantatge, em va donar una oportunitat. Volia dir que podia parlar amb fluïdesa més enllà dels desencaixos de la classe social i l'ambició. Podia fer servir paraules. D'una llar sense llibres, vaig rebre una classe d'idioma dues vegades al dia amarada de com funciona la llengua anglesa.

    Però vaig tenir sort en altres aspectes: vaig anar a una escola secundària per a nenes i em vaig adonar que valia la pena estudiar. No una educació utilitària dissenyada per buscar feina, sinó una vida mental més àmplia i profunda, que permetia que la ment es desenvolupés com a lloc de recerca, no com a mitjà per assolir una finalitat.

    No vaig tenir gaire afecte vers els meus pares, no era possible per a mi ni per a ells. Crec que ens confoníem i, en general, ens decebíem mútuament. Quan em vaig enamorar d'una altra noia (de la manera habitual i poc excepcional en què les noies s'enamoren d'altres noies), vaig haver de prendre una decisió: deixar la noia o anar-me'n de casa. Tenia setze anys i començava el batxillerat. Durant els dos anys següents em vaig mudar de banda a banda: en una tenda de campanya, a terra de les cases dels meus amics, a casa dels meus pares… Vaig trobar refugi en un Mini, va ser una bona experiència. Era el meu propi lloc privat. Tenia llibres i seguretat. Mai em vaig sentir fora de perill a casa.


    Sempre vaig tenir feines nocturnes i de cap de setmana: venia gelats, treballava als mercats, ajudava en una funerària i a la recepció de la biblioteca pública. Després d'acabar l'escola i abans d'anar a la universitat, vaig treballar en un hospital psiquiàtric durant un any, ajudant a cuidar els interns que estaven a la presó amb condemnes llargues, necessitava estalviar diners per anar-me'n!

    Em vaig escapar. Me'n vaig anar a estudiar literatura anglesa a la Universitat, al St Catherine's College, d'Oxford.

    Va ser un moment meravellós i aterridor. Em sentia fora de lloc. Vaig arribar fins allà en una furgoneta Morris 1000 de l'oficina de correus tan destrossada que no la podia apagar una vegada que el motor estava en marxa, per si no tornava a arrencar. Això significava que havia d'emplenar-la amb combustible amb el motor en marxa, de bidons amagats a la part del darrere, mentre estava aparcada al voral de l'autopista.

    Però va ser el començament de la meva vida.”


(...) continuarà

02/11/2024

la veritat sobre la llum, fragment i 3

 

"Ja pots venir             dia



estic                   esperant



que                     t'aixequis



tot                               és                     blanc

tot                               és       informe         i              buit



la      claror      de      la     pantalla      de

l'ordinador      es      confon    amb      la

claror      de      la     neu      de       fora.



m'estic          esperant

sota     un     nou    cel


sobre      una      nova    terra



s   e             s  e  n  t

u  n

o           c           e          l            l"

La veritat sobre la llum 
Dýralíf
Auður Ava Ólafsdóttir
traduït per Macià Riutort
Club Editor, 2022
pàgines 215-216



               

cuines literàries

 



Kjotsupa – Sopa Islandesa de Xai



    L'hivern és el moment per a la Kjotsupa , una sopa tradicional de xai. Amb una olor que alimenta i un dolç gust de terra i de verdures, el sabor predominant és sens dubte el d'un nutritiu brou de xai cuinat durant diverses hores a foc lent. Aquesta sopa, que és ideal per escalfar-se al fred hivern, és una suma dels millors i més humils ingredients de la cuina tradicional islandesa.

    Com la majoria dels plats tradicionals, la kjötsúpa està basada en la cuina d’aprofitament, del que es pot tenir a mà en el dia a dia; xai amb els seus ossos, verdures i el brou que es fa mentre la sopa bull a foc lent durant diverses hores.

    Cada ingredient es talla prou petit perquè càpiga en una cullera, però prou gruixut alhora per sentir-lo quan es menja, afegint cada verdura en el moment apropiat per mantenir el seu punt de cocció correctament. El nap és un ingredient molt important per a l’equilibri del potent sabor del xai. Tot i que aquesta sopa es pot servir només cuinar-la, deixar-la reposar tota la nit ens permetrà retirar l'excés de greix l'endemà al mateix temps que els sabors es realçaran plenament.

    La recepta que transcrivim no porta cereals, no obstant això, molts suggereixen afegir un grapat de flocs de civada, ordi, arròs integral o similar.

    A Islàndia hi ha una barreja d'herbes seques anomenat “villikrydd” que és una barreja d'herbes silvestres seques. Conté farigola de l’Àrtic, fulles de bedoll, el nabiu, ginebre i alguna herba més que va molt bé amb el xai. Hi ha una cultura profunda a Islàndia d'usar les herbes amb finalitats medicinals, potser és per això que es parli dels poders curatius llegendaris curatius d'aquesta sopa. Més fàcilment accessibles i possibles substituts serien julivert, farigola, llorer i api frescos per exemple.

    Per últim, hi ha unes bossetes anomenades “supujartir” que contenen a més d'herbes diverses, verdures seques i que s'utilitzen per enriquir aquest saborós brou que serà base de la nostra sopa de xai islandesa.

Recepta de la Kjötsúpa

Ingredients:

1kg de xai (preferentment amb una mica d'os).

2 l. d'aigua (més si calgués).

2 culleradetes de sal marina.

mitja culleradeta de pebre negre acabat de moldre.

½ ceba picada.

½ porro picat.

2 cullerades d'herbes seques mixtes (o mix de verdures i herbes).

450gr. de nap, pelat i en quadradets.

250gr. de pastanagues, pelades i en quadradets.

250gr. de patates, pelades i en quadradets.

1 grapat de col picada .

Aquestes quantitats són per a 4 a 6 persones.

Elaboració:

– Retirar l'excés de greix de la carn i tallar-la a trossos. Posar una olla gran al foc afegir l’aigua freda. Escalfar-la a foc lent, juntament amb la carn, fins que bulli. A continuació, afegir-hi la sal, el pebre, la ceba i les herbes seques. Cuinar-ho tot a foc lent durant almenys 1 hora.

– Al mateix temps, preparar les verdures netejant-les, pelant-les si cal i tallant-les.

– Afegir el nap, les pastanagues i les patates a la sopa, i continuar la cocció a foc lent durant 15 minuts més.

– Afegir la col i cuinar a foc lent durant 10 minuts més o fins que les verdures estiguin tendres. – Treure la carn fora de la sopa, i separar els ossos i els tendons en cas que hi hagués. Picar la carn a trossos de mida mossegada i afegir-los de nou a la sopa.

– Si cal, afegir-hi una tassa o dues més d’aigua, ajustar el punt de sal, pebre i herbes.

– Deixa reposar tota la nit perquè els sabors s'assenten.

– Adornar amb julivert o cibulet fresc en servir-la.

llaços de germanor: un viatge, 2


                                                                                                                      
                                                                                                                      per Mª Carmen i Gustavo 

El poeta:

 "El 2 de octubre llegamos a Stolac, pequeño pueblo a treinta minutos de Mostar, para visitar “La Fundación Mak Dizdar” institución que conserva la herencia de uno de los grandes poetas de Bosnia – Herzegovina.

Nos recibieron Amira acompañada de Suada y Bera (nueras del poeta), que con su entrega y dedicación mantienen viva la voz del poeta en un museo lleno de detalles de la vida, pensamiento y fuentes de inspiración de Dizdar. En el museo pudimos contemplar pinturas y esculturas de otros artistas en muestra de reconocimiento y admiración hacia su obra.  


Mak Dizdar en su libro más celebre “El Durmiente Pétreo”, nos presenta de manera sublime la historia y el destino de Bosnia–Herzegovina en su totalidad, desde sus raíces medievales hasta sus visiones del siglo XX. 

El motivo central de esta obra son los Stecak”, lápidas funerarias monolíticas adornadas por símbolos enigmáticos, testigos de la misteriosa cultura medieval bosnia marcada por la institución de la Iglesia Bosnia.



    En sus versos, Mak Dizdar revivió las voces olvidadas de los Cristianos Bosnios, acentuando la importancia de la cultura autóctona de Bosnia y destacando el pasado hereje de este estado y la riquísima imaginación de su población contemporánea.

    Se ha de destacar que un aspecto de gran importancia en esa Bosnia medieval fue la intensa pugna religiosa, dando resultado a las particularidades de la Iglesia Bosnia. Si ya de por sí las iglesias muestran una notoria afición por presionar, expandirse y convertir a nuevos fieles, podemos imaginar la fiebre que se desató a partir del gran cisma entre católicos de Roma y ortodoxos de Constantinopla en el año 1054. Ambas instituciones redoblaron sus intentos por sumar a su causa a cuantas más personas mejor. Las tierras bosnias se asentaban justo en el territorio fronterizo de ambas Iglesias. Podemos imaginar la enorme presión que se ejerció sobre los pobladores de estas tierra, de tal modo que, ambas iglesias, han dejado huella en la región (Sarajevo fue durante siglos la ciudad más cosmoreligiosa del mundo), pero también exacerbó el espíritu independiente de los bosnios que, cada vez más, se negaron a ser asimilados ni cultural ni religiosamente.

    La realidad fue que se entregaron a un nuevo modelo de cristianismo, ni católico ni ortodoxo, apegado a la cultura espiritual de los ilirios pre-romanos; y así nació la Iglesia Bosnia, a la que se adhirieron la mayoría de los bosnios. De este modo, durante una Edad Media en que la religión definía férreamente todos los órdenes de la vida, en tierras bosnias se impuso una institución que consintió un alto nivel de secularidad en todas las esferas de la sociedad.

    Años más tarde, del 1.235 al 1.241, la denominada “cruzada bosnia” que se libró contra unos herejes "no especificados", fue en esencia una guerra de agresión húngara contra el Banato de Bosnia, sancionada como una cruzada. Se convocaron varias cruzadas contra Bosnia, un país que durante mucho tiempo se consideró infestado de herejías tanto por el resto de la Europa católica como por sus vecinos ortodoxos orientales. La primera cruzada se evitó en abril de 1203, cuando los bosnios bajo el ban Kulin prometieron practicar el cristianismo según el rito católico y reconocieron la supremacía espiritual del papa. Kulin también reafirmó la supremacía secular de los reyes de Hungría sobre Bosnia; sin embargo, la independencia tanto de la Iglesia bosnia como del Banato de Bosnia siguió creciendo.

    Una nueva cruzada contra Bosnia fue llevada a cabo en los años 1.337- 1338 y 1367, por los papas Benedicto XII y Urbano V, respectivamente, pero las circunstancias políticas ya fueron drásticamente diferentes.


                  En nombre propio y en el de todas las personas que formamos Vespres Literaris, ofrecimos unas flores y un recuerdo donado por el Ayuntamiento de Cerdanyola del Vallès  (un detalle del vitral de las Damas de Cerdanyola, situado en el Museo de Arte Contemporáneo de Cerdanyola del Vallès), con los deseos y la esperanza de que la paz perdure por los siglos, no solo en Bosnia sino en el resto del mundo.




    Ese mismo día caían bombas sobre Beirut, pero también en Palestina, Ucrania y en los más de 50 conflictos armados que hoy día se enquistan en nuestro mundo. 

    En lugar de armas,  propusimos escuchar poesía y que mejor que las del gran poeta Bosnio: MAK DIZDAR.


    Nos atrevimos a recitar un par de poemas del poeta en su idioma original:

SMRT

Zemlja je smrtnim
sjemenom posijana.
Ali smrt nije kraj,
Jer smrti zapravo i nema.
I nema Kraja.
Smrcu je samo obasjana,
Staza uspona
od gnijezda do gnijezda
                                                                                                                    traducción: SMRT (MUERTE)
La tierra está sembrada
con las semillas de la muerte
Pero la muerte no es fin
porque en verdad
la muerte no existe
y no hay final.
Con la muerte solamente
Se está iluminado el camino
de la cuna hasta las estrellas


ZAPIS O IZVORU

Rastvorio sam se
I potekao.
Potocima.
Rijekama.
Morima.
Sada sam tu.
Sada sam tu
Bez sebe
Gorak
Kako svom izvoru
Da se vratim?

Traducción: ZAPIS O IZVORU (NOTA SOBRE LA FUENTE)

He nacido
y he empezado a correr
por los arroyos
por los ríos
por los mares
Ahora estoy aquí
Ahora estoy aquí
sin mí
amargado
cómo voy a volver a mi manantial?


    Estamos agradecidos a Suada y Bera por ser nuestras anfitrionas, por darnos a conocer el legado del poeta, por la dedicación en conservar su obra y mil gracias por darnos a probar los productos de su tierra: burek, sirnica, sudzuca… y ese vino de la granja de Stolac, con el que brindamos por un futuro en paz.

    Estamos felices de haber podido conocer esas tierras y su gente. Ver con nuestros propios ojos que Sarajevo, Mostar, Srebrenica, Visegrad, Stolac…, fueron y esperamos que sigan siendo lugares de concordia, de vida en común entre personas de diversas culturas.

    Hoy agradecemos a la vida haber podido celebrar, en la casa natal del gran poeta, esta nuestra amistad con Amira durante estos 30 años y brindamos por muchos años más.

SALUD!!!"


01/11/2024

la veritat sobre la llum, fragment 2

 

"La llum vertadera entre brins d’herba

L’última vegada que la meva tieta va viatjar al nord la vaig acompanyar. Només una de les seves interlocutores, la més jove de totes, era encara d’aquest món. Es tractava d’una llevadora de noranta-sis anys que vivia al mas del fill de la seva filla adoptiva, i la idea inicial era aturar-nos a saludar-la pel camí. La tieta Fífa també em volia ensenyar el lloc on havia nascut el llevador.

    Mentre hi va veure bé, i fins i tot quan ja havia començat a perdre la vista, la tieta Fífa cada any feia un viatge cap al nord al volant del seu cotxe. Vaig haver d’insistir molt perquè el motor del Lada s’engegués. Pel camí em vaig adonar que el tub d’escapament tenia un forat, i a Holtavörðuheiði va caure un xàfec i vaig poder comprovar que només funcionava un dels dos eixugaparabrises. Quan em vaig convertir en la xòfer privada de la tieta Fífa jo acabava de fer primer de carrera. Per a sorpresa de tothom, m’havia matriculat de teologia. Just després de començar el viatge va quedar clar de què volia parlar-me la meva tia: travessàvem Grábrókarhraun quan em va preguntar si volia fer-me prevera.

    Li vaig dir que encara no n’estava segura.

    —¿Et veus capaç d’oficiar funerals? No tothom està fet per escriure panegírics, i he sentit a dir que els preveres també s’han d’encarregar de tot de coses que no consten entre les seves atribucions oficials, com ara passar l’aspiradora per l’altar o treure la neu de la vorera per al seu ramat. Els parroquians no demanen hora per discutir la primacia de la carn sobre l’esperit o de l’esperit sobre la carn.

    En aquell moment jo només havia fet dos cursos d’introducció i havia llegit alguna cosa sobre el món hebreu, de manera que no tenia gaires coses a dir-hi. La tieta Fífa, en canvi, se sabia les Escriptures per la punta dels dits, i estava clar que volia parlar de la lluita entre la llum i la foscor. Va dir que, fent capmàs, havia calculat que la llum apareixia en trescents versets de la Bíblia, i la foscor només en una seixantena. Va parlar de la llum del món i de la llum de la vida i de la llum vertadera. Havíem sortit de la circumval·lació per agafar una pista de grava, després hi va haver un tram curt d’asfalt que s’acabava de cop i alternava amb trams de grava plens de sots. Resseguíem la riba d’un llac, venien nuvolades del mar, va caure un ruixat i vam avançar un tractor, una mica més tard vam alentir la marxa per passar un ramat de cavalls que anaven capcots per la vora de la pista, plena de bassals grocs. La tieta Fífa va quedar admirada de la bellesa dels pollins. Després va tornar a la teologia i em va preguntar què pensava del fet que Déu hagués vingut al món en forma d’infant, privat de parla.

    Vam arribar a la nostra primera destinació, un mas al costat d’una església de fusta, al final d’un llarg camí d’accés. L’última interlocutora de la tieta Fífa ens va venir a rebre a la porta i ens va oferir blóðmör, el típic embotit de sang i greix de xai, acompanyat de puré de patates ensucrat. Quan la tieta Fífa ja posava la cinta al casset, em vaig escapar i vaig anar a seure a l’església, que tenia la teulada vermella de ferro ondulat i el sostre pintat de blau amb estrelles daurades. Al final de l’entrevista, les dues llevadores van aparèixer a la clasta i la tieta Fífa va treure la vella Pentax per fer una foto de la seva companya. El gos de la casa ens va seguir fins al cotxe, se’ns ficava per entre les cames. Un cop dins vaig preguntar de què havien parlat. De llevadores que tenen somnis premonitoris, em va respondre.

    El camí travessava un bruguerar fins a una vall estreta i despoblada, tota coberta d’herbei, on la tieta Fífa va voler que féssim una parada. La vaig acompanyar fins a no gaire lluny del cotxe, l’aguantava pel braç i ella escodrinyava el terreny buscant alguna cosa. En el centre d’un redol de tuves  se’n veien d’una mica més altes —a penes una mica més— que l’herba del voltant, i la tieta Fífa em va dir que eren ruïnes. Segons ella, ens trobàvem al lloc exacte on havia nascut Gísli Raymond, el llevador. Mirava a un tarter escarpat. La tieta Fífa va buscar un lloc per seure i jo vaig sortir disparada cap al cotxe a agafar la meva càmera. Abans d’arribar-hi em va demanar que li portés el pintallavis de la guantera. En obrir-la vaig veure que també hi tenia un exemplar de la Bíblia.

    Just quan feia la foto, el sol va aparèixer entre els núvols i va il·luminar els brins d’herba que cobrien les ruïnes, fins que un núvol el va tapar i la màgia es va trencar de cop. Em vaig estirar sobre el bruc. En el moment d’alçar-me tenia fulles de dríades de vuit pètals enganxades al jersei que la meva tia-àvia m’havia fet per al viatge. De tornada al cotxe li vaig preguntar per què portava una Bíblia a la guantera, com si fos una predicadora itinerant. Em va dir que no recordava haver-l’hi deixat i que segurament hi havia anat a parar per descuit. Per atzar, va dir exactament.

    Durant el viatge de tornada em va explicar que, gràcies a les seves investigacions i amb l’ajut d’un genealogista, havia descobert que Gísli Raymond Guðrúnarson el Bo, a qui deien Nonni, era d’origen estranger, net d’un tal Raymond Gísli a qui també deien Nonni. Sembla que l’àvia d’aquest Raymond Gísli havia arribat a l’illa a bord d’un veler mercant i s’havia casat amb un prevere. De vegades em costava seguir-la, perquè en les històries de la meva tia-àvia una cosa no duia necessàriament a l’altra —en absolut, de fet— i solia perdre’s en infinites digressions. Era impossible avançar en línia recta; anava descabdellant el fil, però com si anés sempre pels marges del relat, fins que de sobte tornava al centre, per poca estona. Les recerques del genealogista s’havien estès a l’estranger i la tieta Fífa creia poder documentar que la nostra avantpassada, la del veler, era descendent d’un tal Pascal, si no del filòsof que havia investigat el buit i construït la primera màquina de calcular, molt probablement d’un parent seu.

    —No m’havia imaginat, estimada Dýja, que les nostres arrels fossin tan fondes —em va dir.

    Tot i així, no era coherent amb si mateixa respecte a la qüestió del parentiu amb el pare de la llum, i no hi havia manera de concloure si la seva sang corria per les nostres venes o no. Fos com fos, aviat em vaig adonar que la incertesa i les ganes de sorprendre, de mantenir el suspens fins al final, eren el fons i el propòsit veritable de totes les històries que explicava.

    Quan passàvem per Staðarskáli va acabar finalment el seu relat, amb l’element més important i decisiu de tota la història:

    —El llevador tenia el cor al costat que no tocava.

    La tieta Fífa havia descobert en documents antics que el pare de la llum de les terres del nord tenia el cor al costat dret del pit."

La veritat sobre la llum 
Dýralíf
Auður Ava Ólafsdóttir
traduït per Macià Riutort
Club Editor, 2022
pàgines 93-98

llaços de germanor: un viatge, 1

 



per Mª Carmen i Gustavo

    El origen del viaje:

    " En el mes de abril de 1992, asistimos perplejos, dominados por la impotencia y la vergüenza a como el horror de la guerra incendiaba la antigua Yugoslavia.

    Lloramos ante las imágenes de las llamas que destruyeron la biblioteca Nacional de Sarajevo. Escuchamos, día a día, al violonchelista que durante 22 tardes interpretó el adagio de Albinoni en memoria de las 22 personas asesinadas por un proyectil de mortero mientras hacían cola para conseguir un poco de pan. Vimos, consternados, la caída del puente de Mostar , horrorizados, nos llegaron noticias de una cruel masacre de Srebrenica… y tantas, tantas atrocidades de las que es capaz, pertinazmente, el ser humano. 


 

    "Así, en la primera mitad de la década de los años noventa del siglo pasado, miles de bosnios tuvieron que buscar refugio lejos de su país. Algunos de ellos llegaron a nuestro pueblo, Cerdanyola del Vallès, hace ya 30 años. En aquellos días terribles conocimos a Amira y a su familia.

    Vivimos muy de cerca las historias de vida de los refugiados y cómo fueron acogidos: el Club Infantil (CLUPI) de Cerdanyola acogió durante unos cuantos veranos a jóvenes Bosnios que pasaban sus vacaciones de colonias aquí. A su vuelta a Bosnia eran acompañados por las familias de acogida y los jóvenes de Cerdanyola que habían compartido las colonias con ellos , portando todo tipo de productos de primera necesidad.

    La relación de amistad con Amira se fue profundizando por intereses mutuos en temas de solidaridad y cooperación, así como participar en grupos como Vespres Literaris o la coral de la Agrupación Musical de Cerdanyola.

    Tras años de amistad, este verano, acompañados de cuatro amigos de Cerdanyola, hemos querido visitar algunos países Balcánicos para conocer e intentar comprender cómo y por qué se originó aquella guerra en los Balcanes.

El viaje:

    Tras visitar Eslovenia y sus ciudades, rodeadas de bosques y un cierto encanto a la época imperial, proseguimos el recorrido por Croacia, concretamente por el pueblo natal del mariscal Tito, Kumrobec, pueblo volcado en el turismo y, realmente, un pueblo de postal o un museo al aire libre, como se suele decir. De allí, paseamos por Zagreb y el parque nacional Plitvice, envidiando la cantidad de cascadas, manantiales, riachuelos y pantanos que lo embellecen.

    Pero, una vez en Bosnia, empezamos a sentir algo diferente, otros aires, otras miradas, otros paisajes, otra arquitectura. Las mezquitas destacan en el horizonte, el legado del imperio Otomano sigue muy presente.


    Treinta años después de la guerra, el pasado 26 de septiembre, pudimos pasear con Amira por Sarajevo, conocer la que fue su vivienda y su barrio, que tuvo que abandonar al estallar el conflicto.



    Visitamos el nuevo edificio del Ayuntamiento de Sarajevo, el mismo lugar donde se hallaba la destruida Biblioteca Nacional. Escuchamos su relato de la guerra y comprendimos que escondían las imágenes que veíamos en los medios; el miedo a los francotiradores parapetados en las montañas que rodean la ciudad; aquellos que disparaban a los ciudadanos que corrían zigzagueando en busca de cualquier cosa que llevarse a la boca.

    Y así, siempre juntos, visitamos la exposición del fotógrafo Tarik Samarah sobre la matanza de Srebrenica. 

    Aquí no hubo palabras: fue duro, muy duro....."





continuarà.....