(...)
“Després d'Oxford, les coses van avançar ràpidament.
Vaig començar treballant al llegendari teatre Roundhouse de Londres. Feia de tot: escombrava el terra, venia programes, escrivia i editava textos, portava amb cotxe Thelma Holt, que dirigia el lloc.
Escrivia, pensava, vivia amb pocs diners, cosa que era possible als anys vuitanta del segle passat, i em preguntava com obrir-me camí.
Al cap de poc temps, vaig sol·licitar un treball de publicista en una nova editorial feminista anomenada Pandora.
No vaig aconseguir la feina, però quan estava explicant històries de la meva vida a la responsable de Pandora, em va dir: "Si la pots escriure com ho expliques, la compraré".
Ho vaig fer, i ella també.
El resultat va ser: Les taronges no són la única fruita.
Ho vaig escriure amb la intenció que tractés sobre mi però sense ser jo, perquè havia comprès des de l'inici que l'única manera de canviar el meu món era veure'm a mi mateixa com una ficció alhora que un fet tangible. Vaig arribar a la conclusió que si ets la història, la teva història, pots canviar-la.
De manera que a “Taronges” vaig crear un personatge fictici. Sóc jo i no sóc jo. És una auto ficció primerenca i una manera d'experimentar amb la veritat, no per distorsionar-la sinó per comprendre-la.
El llibre va tenir un enorme èxit i el 1990 vaig escriure el guió per a una sèrie de televisió, de tres episodis, per a la BBC. Va guanyar un premi BAFTA al millor drama.
Aquest va ser el començament, la resta és fàcil de seguir a través dels meus llibres. Els llibres són el millor de mi. Els llibres són on em trobareu.
El 1994 vaig deixar Londres per anar-me'n a viure als Cotswolds. No sóc noia de ciutat. M'encanten les ciutats, però no són casa meva. Necessito espai i natura. Això és el que tinc aquí, vivint en un bosc amb un gran jardí i els estels sobre el meu cap.
Però un parell d'anys després vaig comprar una casa abandonada a Spitalfields, i per abandonada vull dir que tenia un avís d'“Estructura Perillosa”.
Es va construir a la dècada de 1780. És una petita casa en una cantonada, en el que és l'East End de Londres, on hi havia l'antic mercat de fruites i verdures. Quan vaig comprar la casa, el mercat encara estava obert: els camions passaven trontollant a les quatre del matí. No hi havia botigues en absolut, només les botigues Taj a Brick Lane i el pub 10 Bells, on els Kray solien anar a beure.
Ara la zona s'ha aburgesat i sofisticat, i no hi ha un mercat com a tal: només llocs que venen coses que ningú no necessita realment, però és un lloc divertit on viure.
Sempre hi ha hagut una botiga a la planta baixa, i ara està llogada a Montezuma, una empresa que comercialitza xocolata ètica, així que em sento bé per això.
Sé que en aquests apunts no hi ha res sobre relacions, això és perquè, per a les dones, les relacions es converteixen en el centre de tot i són avorrides, així que vaig decidir no escriure res, excepte dir que l'amor segueix sent una cosa que treballo cada dia.
Però el mateix ens passa a tots, si parem un moment i mirem.
El 2013 em vaig incorporar al personal de la Universitat de Manchester com a professora d'Escriptura Creativa. Dono classes allà durant dotze setmanes a l'any, dos dies a la setmana, només al curs de màster. És meravellós tornar a tenir aquesta connexió amb Manchester.
Al llarg de la meva vida m'han ofert diversos títols honoraris i, encara que ho respecto i estic agraïda a tots els que van pensar en mi, només n'he acceptat dos: el de la Universitat de Manchester i el de la Universitat d'Oxford. Crec que aquesta decisió és la més convenient per a mi.
He guanyat força premis i he acceptat dos honors públics: un OBE (Ordre de l'Imperi Britànic, 2006) i un CBE (Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic, 2018) .
Tots els meus llibres estan impresos a vint-i-dos països, i ja és una llista llarga de llibres!
M'adono que, en aquest moment, quan s'acosten els quaranta anys de feina creativa, la vida es va construint amb el temps; no hi ha pressa. El que importa és fer la feina que t'interessa, trobar una manera de pagar els teus comptes, adaptar tot allò que fas al voltant dels teus valors, perquè cada decisió que prenem (i això és el que els passa a les persones amb qui treballem ) enforteix o debilita el que ets o el que desitges ser. Cometem errors, tots els cometem, i no importen, tret que es converteixin en un costum que ens allunyi del nostre rumb.
Pren-te de debò i fuig de les dreceres. Et pots moure ràpid, això sí. Ves a la velocitat que necessitis, però no prenguis cap drecera.
Això és el que sé…"
Jeanette Winterson
