El proper 5 de desembre de 2025, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la segona sessió de la temporada.
La pel·lícula:
Martha Marcy May Marlene (2011) és el primer llargmetratge del director nord-americà Sean Durkin, una de les veus més personals del cinema independent nord-americà dels darrers anys. La pel·lícula, interpretada per Elizabeth Olsen, en el seu debut, va ser premiada al Festival de Sundance i elogiada per la crítica per la seva direcció subtil i inquietant.
Amb una estètica austera i un ritme pausat, Durkin construeix un relat que s’endinsa en el terreny de la fragilitat psicològica i la recerca de la pròpia identitat. La història segueix Martha, una jove que aconsegueix escapar d’una comunitat sectària a les muntanyes de Nova York i busca refugi a casa de la seva germana Lucy. A mesura que intenta readaptar-se a la vida quotidiana, els records del temps viscut a la secta —on era coneguda com Marcy May— tornen amb força, barrejant-se amb la realitat fins a fer-li perdre el sentit del present. La pel·lícula alterna amb precisió escenes del passat i del present, creant un joc de miralls entre dues vides incompatibles: la de la submissió i la de la llibertat.
Martha Marcy May Marlene és un intens drama psicològic sobre el poder de la manipulació emocional i la dificultat de reconstruir-se després del trauma. A través d’una narrativa fragmentada i d’una atmosfera opressiva, el film explora com la por, la culpa i la necessitat de pertinença poden desdibuixar els límits del jo. Més que una història sobre una secta, és una reflexió sobre la fragilitat de la identitat i sobre com les ferides invisibles del passat continuen condicionant la nostra mirada del món.
El debat:
Tema: Identitat i manipulació: sectes. Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat?
La introducció anirà a càrrec de la Dra. Emma Antelo, Graduada en Psicologia i Criminologia, Doctora en Psicologia Social i psicòloga general sanitària.
La doctora Antelo actuarà como a ponent i ajudarà a conduir el debat i col·loqui obert posterior.
Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40
El pasado lunes, 10 de noviembre, Vespres Literaris organizó la presentación de la novela “Gretel”, primer libro publicado por nuestra compañera María Cruz Acero.
La introducción corrió a cargo de Joan Francesc. En la misma, destacó la prosa diáfana y precisa de la autora, en una novela protagonizada por dos mujeres y en la que el peso de la mirada y el sentir “en femenino” es fundamental.
Para Joan Francesc el tema de la novela es la búsqueda constante de la propia identidad, de reafirmar la personalidad en un mundo plagado de silencios, medias verdades o, simplemente mentiras. En esta lucha, asistimos a la metamorfosis de las protagonistas.
Publicada por la editorial Maluma en septiembre de 2025, la editora presenta la obra en estos términos:
“Gretel trata de la naturaleza humana vista a través de personajes como Elena y Rita, dos mujeres muy diferentes, que tienen en común el tesón que derrochan para conseguir los objetivos que desean alcanzar. Cada una sabe de la existencia de la otra, aunque la única relación que hay entre ellas se debe a la amistad que une a sus hijas.
Elena es maestra en un colegio público. Escogió esa profesión por una vocación que sigue manteniendo viva con los años.
Rita es un ama de casa con una marcada capacidad para curiosear todo lo que ocurre a su alrededor, cosa que le da un poder, en principio soterrado, sobre las personas implicadas en sus observaciones.
Un día, la casualidad hace que Rita asocie sus deseos con sus anotaciones. Su cabeza empieza a conspirar. Decide actuar. ¿Alterará esto la, hasta entonces, plácida existencia de alguien? Todo indica que sí, pero el intrigante azar, siempre al acecho, decide actuar.”
María Cruz, por su parte, definió su novela como “costumbrista y realista”, en la que desfilan una galería de más de cincuenta personajes, en una ciudad de Palencia -Aguilar de Campo- la cual no identifica como tal en la novela.
En la obra vierte infinidad de temas y situaciones protagonizadas, confiesa, siempre por mujeres, en la que los personajes masculinos representan la injusticia, la doble moral, el estigma y el rechazo social hacia las protagonistas.
Narrada en tercera persona, la intención de la escritora ha sido retratar la naturaleza humana de la forma más precisa, deseando que el lector, al finalizar el libro, se sienta satisfecho de haberla leído.
María Cruz inició su andadura como escritora, tras jubilarse, en los talleres de escritura organizados por Vespres Literaris, que dirigía en aquella etapa, nuestro compañero Paco Martínez. En la actualidad tiene varios proyectos en marcha.
“Douglas Stuart és un autor supervendes del New York Times l'obra del qual ha estat traduïda a més de quaranta idiomes.
La seva primera novel·la, Shuggie Bain, va guanyar el Premi Booker 2020 i va ser finalista del National Book Award. Va ser guardonada com a Llibre de l'Any i Millor Òpera Prima als British Book Awards, i el Sunday Times la va seleccionar com una de les “25 millors novel·les del segle XXI”.
La seva següent novel·la, Young Mungo , va ser número u a la llista dels més venuts del Sunday Times i finalista de la Medalla Carnegie. La seva última novel·la, John of John, es publicarà el maig del 2026.
Els seus assajos sobre gènere, classe i lluita obrera, al seu Glasgow natal, han aparegut a Literary Hub i els seus contes curts es publiquen a The New Yorker .
Nascut a Glasgow, Escòcia, posseeix una màster del Royal College of Art de Londres i doctorats honoris causa de la Universitat de Glasgow i la Universitat Heriot-Watt d'Edimburg. Anteriorment, va treballar com a dissenyador per a Calvin Klein, Ralph Lauren, Kate Spade i The Gap. Des de l'any 2000, resideix i treballa a la ciutat de Nova York, encara que passa el major temps possible a Glasgow.”
A l'article Poverty, Anxiety, and Gender in Scottish Working-Class Literature, publicat a la pàgina web “Literary Hub” del 10/02/2020, recorda la vida de la classe treballadora a finals dels anys 70 i 80, destacant que ell va créixer en una casa sense llibres i envoltat de pobresa. Aquesta va ser l'època en què les polítiques econòmiques de l'era Thatcher havien delmat la classe treballadora, traslladant la indústria de la costa oest d'Escòcia i deixant darrere seu una desocupació massiva, alcoholisme i drogoaddicció.
L'any 2000 es va traslladar a viure a Nova York, on va iniciar carrera en el disseny de moda. Va treballar per a nombroses marques, entre elles Calvin Klein, Ralph Lauren, Banana Republic i Jack Spade, al llarg d'uns vint 20 anys.
La seva primera novel·la “Shuggie Bain: A Novel”, que és la que estem llegint, es va publicar el 2020 a l'editorial Grove Atlantic, i va ser publicada aquí el 2021 per l'editorial Sexto Piso, sota el títol “Història de Shuggie Bain”, amb traducció de Francisco González López.
L'obra va guanyar el Premi Booker 2020. En declaracions després de la concessió del premi, va afirmar que el llibre li va canviar la vida, ja que va ser “una de les primeres vegades que va veure la seva gent i el dialecte a les pàgines d'un llibre”.
"Shuggie Bain: A Novel" també va ser preseleccionada per a la Medalla Andrew Carnegie a l'Excel·lència en Ficció de 2021, finalista del Premi a la Primera Novel·la del Center for Fiction de 2020, i finalista tant del Premi Kirkus de 2020 com del Premi Nacional del Llibre de Fi0 de 2020.
No obstant això, quan el nostre autor va escriure la novel·la, la resposta de les editorials no va ser gens encoratjadora: trenta-dos editorials nord-americans i una dotzena del Regne Unit), la van rebutjar abans que finalment es vengués a l'editorial independent nord-americana “Grove Atlantic” , que la va publicar l'11 de febrer de 2020. Posteriorment, es va publicar al Regne Unit pel segell “Picador” de l'editorial “Pan Macmillan”.
La seva segona novel·la, de 2022, “Young Mungo: A Novel”, va ser publicada a la mateixa editorial. Hi ha traducció al castellà, a càrrec de Francisco González López, i el va publicar Random House el 26/01/2023 amb el títol “Un lloc per a Mungo”
Un lloc per a Mungo narra la història de Mungo Hamilton, un adolescent que viu en la pobresa i pateix l'abandó dels seus pares al Glasgow de principis dels noranta. Quan s'enamora d'un noi anomenat James, cal enfrontar-se a l'homofòbia, la masculinitat tòxica i els conflictes religiosos de la societat de la seva època.
Podeu llegir el relat curt Found Wanting , publicat a The New Yorker el 13 de gener de 2020, a l'enllaç a la seva pàgina oficial, i el relat The Englishman, publicat al mateix mitjà el 07 de setembre de 2020.
"Què és el que solies dir, papa? Al mal que no hi ha resistència, el millor remei és la paciència. Doncs ha arribat el meu moment.
—Bon dia —li dic sense abaixar la mirada.
Ell sembla atordit, agafa unes pinces per a pastes, però la mà li traeix un tremolor. Ha envellit, els cabells que tenia arrissats i negres ara presenten vetes grises a les temples, i comença a tenir unes bones entrades. Em prenc la llibertat d’observar-lo amb calma: les comissures de la boca que apunten avall, la pell sota els ulls una mica inflada, el front solcat per tres línies horitzontals que, des que m’ha reconegut, s’han fet més profundes. Res de perfum de gessamí: ha perdut el costum de la flor darrere l’orella, com un arbre ressec. Les branques no, les branques resisteixen: els braços forts despunten de les mànigues arromangades, però el ventre és prominent i li tiba la bata de despatxar. Quan alça els ulls, els reconec tal com eren, però més mansos. M’ausculto el cor, a penes un batec d’emoció i torna al seu ritme. M’agafo jo sola una mà amb l’altra i l’estrenyo dues vegades, per fer-me companyia.
Encara és guapo, en Paternò, no com als vint anys, quan el seu pas fendia l’aire i feia tombar fins i tot les santes. Guapo com qui ha conegut a la vida la tristesa d’haver guanyat sense mèrit, i no haverne tret res.
—Voldria un pastís per a una celebració especial: què em puc emportar que ja estigui fet?
En Paternò deixa les pinces, sospira i es posa bé els cabells amb els dits. Al racó esquerre de la botiga hi ha l’expositor dels pastissos, me l’assenyala amb el palmell de la mà dreta mirant amunt. M’acosto al petit aparador, les sandàlies fan un dèbil trepig sobre el marbre del terra. És per un taló trencat que ens trobem, avui, a banda i banda del taulell. M’aturo davant dels colors variats dels farciments i se’m fa la boca aigua com quan era petita.
—Una cassata per a tota la meva família —dic, assenyalant la més grossa.
Ell no respon, surt de darrere el taulell, s’atura, jo no reculo. Mira la vitrina, després a mi, reprèn els passos, en pocs segons ha extret la cassata de l’aparador i l’aguanta amb totes dues mans. De sobte li reconec l’olor de la pell, després ell es gira i torna al seu lloc. La força que em mantenia dreta fins ara sembla desaparèixer, com després d’una llarga cursa. Els genolls em tremolen per l’esforç mentre segueixo les seves accions com al ralentí: agafa una capsa de cartró, la col·loca al centre del taulell, hi fica el pastís, la tanca amb meticulositat, agafa un paper amb el seu cognom escrit, hi embolica la capsa, desenrotlla el cordill daurat d’un rodet, el talla amb les tisores, lliga el paquet i n’arrissa les puntes amb la fulla. Gestos neutrals, que no tenen res d’escabrós, mans sense crueltat, les mateixes que probablement al vespre acotxen la seva filla al llit. On és la fúria, on són el menyspreu i l’arrogància? I el mal que em va fer, el va travessar sense deixar-li cap marca? Tot el que li hauria volgut dir se’m mor a la gola, l’home amb qui he lluitat durant tant de temps no ha existit sinó en els meus malsons, i el que tinc al davant no es mereix ni ser el meu adversari.
Assegut al tamboret al costat de la caixa, finalment el veig tal com és: em sembla cansat, envellit malament, defraudat, com tothom, per l’edat. Ell també ha perdut, ell també és una víctima: de la ignorància, d’una mentalitat antiquada, d’una masculinitat que cal demostrar a tothom i tothora, de lleis superades pel temps i per la història, si bé encara en vigor, almenys fins ahir. Tenia raó la Maddalena, papa, cap dona no és fràgil: només és fràgil qui està exposat a la injustícia.
Miro el preu al cartellet dins la vitrina i deixo els diners al costat de la caixa. Agafo el paquet després que ell l’hagi deixat al marbre, ja gairebé soc fora quan m’arriba la seva veu.
—Aquell dia no en vas voler, de cassata. Era mentida?
Les seves paraules se’m fiquen sota la pell com un fibló d’eriçó, i per un moment torna a aflorar en ell l’altre, l’home que només de mirar-me m’omplia de vergonya. Tanmateix sé que no pot fer-me mal, perquè ja no soc la seva víctima. Té un to burleta, com abans, però la pregunta és sincera: vol saber, vol que li digui si és culpable o no. La resposta del tribunal no li va bastar, em demana que el jutgi, ara, al cap de vint anys, a la pastisseria que el seu pare li va deixar en herència.
M’acosto al taulell, s’ha aixecat i em mira de fit a fit des de darrere, ara és ell el més dèbil.
—No he de donar explicacions a ningú, sobre el que desitjo — responc, sense recular ni una passa. Les regles de la redempció són les més complicades: no les descobreixes fins que ja l’has aconseguit.
—Per què has vingut, doncs? —insisteix, i aixeca el to de veu, que tanmateix es tenyeix d’inquietud, com si n’esperés un càstig, de mi—. Per dir-me que tenies raó de rebutjar tot el que t’oferia? Què hi has guanyat?
Els seus crits no m’espanten: no és el meu perseguidor, és només un home, un home que ni tan sols ha entès a fons la seva culpa. Amb veu serena, com si fos davant la professora Terlizzi, pronuncio netament cada paraula perquè em sé bé la resposta.
—He vingut a comprar amb els diners del meu sou el que tu, un dia de fa molts anys, em volies regalar per força. Que què hi he guanyat? La llibertat de triar.
Alça les celles i no contesta. Sembla sincerament sorprès, com davant d’un fet que no havia considerat mai: la possibilitat d’haver d’acceptar una negativa.
De l’entrada de la pastisseria arriba un so de passos petits.
—Bon dia, senyoreta —diu una veueta darrere meu. Tots dos ens sobresaltem.
—Hola, Marina —dic amb un somriure—, molt bon diumenge.
M’ajupo al seu costat, li passo una mà pels cabells i surto al carrer. Travesso la plaça amb el paquet a les mans, altres alumnes em saluden junt amb les mares, algun vell s’atura a mirar, encuriosit de veure’m sortir de la pastisseria Paternò. Una ràfega de vent mou l’aire quiet i calent i jo accelero el pas, recorro el passeig de pressa, després trenco en direcció al mar i em poso a córrer fent la baixada a tota pastilla. Les regles de la cursa són sempre les mateixes, no canvien mai, i jo continuo caminant, braços i cames i cor, respiro amb la boca oberta, amb les galtes enceses, els cabells despentinats pel vent, el clatell humit de suor, fins que veig de lluny els blocs de pisos nous i el cotxe d’en Cosimino aparcat no gaire lluny de casa meva. La senyora Carmelina treu el cap per la finestra:
—Ja hi són tots —diu, i em somriu. Jo m’afanyo cap a la porteria, però ella em torna a reclamar—: Olí, un moment: fa poc el carter t’ha portat això. —I em lliura un sobre de carta sense remitent. Me la fico a la bossa i corro per les escales, pujo els graons de dos en dos, toco el timbre, s’obre la porta i hi ets tu."
El dilluns 10 de novembre de 2025, organitzem la presentació del llibre de la nostra companya María Cruz Acero, “Gretel”.
L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, a les 18.30 hores.
En aquesta entrada Joan Francesc Sánchez, encarregat de conduir la presentació de la novel·la, ens ofereix una selecció de paràgrafs comentats.
<<A Gretel, Maria Cruz Acero desplega una escriptura que transita entre la foscor i la llum.
Amb una prosa densa i suggeridora, és capaç de convertir una escena nocturna en una pintura de misteri i emoció; de retratar, amb un realisme punyent, els prejudicis i silencis d’una comunitat; i d’elevar el relat fins a la faula simbòlica, on els barrots i les bruixes són metàfores de la por i la submissió.
La seva veu és poètica i precisa, tendra i implacable alhora —una mirada que busca la veritat amagada darrere dels gestos quotidians.
Entre la foscor i el silenci, una presència és abandonada a la nit.
La prosa de Gretel és lluminosa fins i tot en l’ombra: crea bellesa en el misteri i tremolor en la tendresa:
"Al entrar en la población, el coche apagó los faros. Circulaba sin prisa por las calles desiertas, apenas iluminadas con algunas farolas provistas de bombilla de poca potencia.
El conductor no parecía dirigirse a ningún lugar concreto; sin embargo, al llegar a la marquesina de la parada del autobús, detuvo el coche. El copiloto se apeó sin apenas hacer ruido, abrió la puerta trasera del vehículo, agarró lo que parecía un bulto inanimado y tiró del él con fuerza hasta que quedó derribado en la acera. Liberado de su carga, el coche se puso en marcha y desapareció, engullido en la negrura nocturna. Todo presagiaba que hasta la mañana siguiente no se conocería la naturaleza de aquel fardo: el tráfico rodado era poco frecuente a aquellas horas de la noche, no había servicio de autobuses hasta el amanecer y, además la noche era oscura y sin luna, por lo que no resultaba agradable pasear por la calle. A no ser que el objetivo de la salida fuera observar estrellas, porque en ese caso se daban las condiciones óptimas para hacerlo.
Uma y Yacú sentían fascinación por los astros, por eso esperaban con impaciencia noches como aquella para subir a una loma que se elevaba en las afueras de la población, donde no había luces que contaminaran el resplandor del cielo. Como solían hacer, llevaron una manta que extendieron en su lugar favorito, un pedazo de tierra tapizada de plantas rastreras, y se tumbaron en ella mirando hacia arriba, cogidas de la mano, una muy cerca de la otra. ¡Qué hermoso paisaje ofrecía el cielo! Era un gozo para la vista contemplar aquella concentración de estrellas, tan juntas que cubrían todo el espacio visible sin dejar una ranura de oscuridad entre ellas. Ante tan fascinante espectáculo podían entretenerse buscando las costelaciones que conocían. Algunas veces lo habían hecho, pero en esa ocasión prefirieron abstraerse, dejarse embriagar por aquellas luces que titilaban sobre sus cabezas, sobrecogiéndolas hasta hacerles sentir escalofríos. No por la temperatura ambiente, sino por la turbación que les provocaba sentir lo pequeñas que eran bajo aquella capa luminosa que las envolvía. Se levantaron despacio y se abrazado conmovidas, agradecidas por disfrutar juntas de aquel regalo que activaba aún más el amor que se sentían la una por la otra. Emprendieron el camino de vuelta a casa en silencio, contentas, llenas de energía.
Al pasar por la parada del autobús vieron algo extraño que les llamó la atención. Se acercaron. Enfocaron con su linterna lo que habían tomado por un objeto y vieron que se trataba de una persona tumbada en el suelo, con las piernas dobladas en posición fetal. Al iluminarte la cara, comprobaron que se trataba de una mujer.
(...)"
……
La vida al poble s’omple de veus, murmuris i mirades que jutgen.
L’autora retrata amb precisió i ironia la hipocresia domèstica i el pes dels costums.
"Rita se interesó por la experiencia que tenían sus vecinas, muchas de las cuales tenían hijos en edad escolar. La mayoría los llevaban a la escuela pública de Lebu, que tenía muy buena fama por la plantilla de profesores, la línea pedagógica y las instalaciones que ofrecía.
Rita se extrañó de lo que les estaban contando.
_ ¿No sabéis que en el curso pasado llegó a la escuela una maestra que es madre soltera?
_ Claro que sí, te refieres a Elena, es la tutora de mi hijo mayor. Es muy agradable y una excelente profesional, los niños están encantados con ella.
Otra de las presentes se unió a la conversación:
_¿Estáis hablando de Elena? Es muy maja. Vive al lado de mi tía Sole, se han hecho muy amigas.
No podía creer lo que decían sus vecinas. ¿Dónde iríamos a parar? ¿Qué podía enseñar una mujer así? ¡Menudo ejemplo para las niñas! Desde su punto de vista era una inútil que se había quedado embarazada y no había conseguido casarse con el padre de la niña. Al enterarse de su llegada al pueblo, había intentado malmeter contra ella, siempre a la chita callando, pero no había tenido éxito; al contrario, la maestra se mostraba orgullosa de ser madre y eso frustró su campaña para desacreditarla.
(...)"
Una porta tancada, barrots, la por antiga d’una bruixa.
El llenguatge s’estreny i es torna simbòlic com una aŀlegoria sobre el control i la pèrdua de llibertat.
"¿Lo ves? No puedes abrir la puerta, hay barrotes en las ventanas, tú estás en una jaula grande. Además, he visto salir a la bruja. Ten cuidado, hace tiempo que la conozco y sé que no es buena.">>
El dilluns 10 de novembre de 2025, organitzem, amb il·lusió i gran plaer, la presentació del primer llibre editat de la nostra companya de Vespres LiterarisMaría Cruz Acero . El seu títol: “Gretel”.
Amb la presencia de l’autora, la presentació anirà a càrrec del nostre company Joan Francesc Sánchez.
L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, a les 18.30 hores.
L’autora:
María Cruz Acero Leal (Barcelona,1955), viu a Cerdanyola del Vallès. És integrant de l'Associació Cultural Vespres Literaris. Un cop jubilada va començar a escriure relats al Taller d'Escriptura que oferia aquesta associació. Gretel és la seva primera novel·la.
El llibre:
Gretel tracta de la naturalesa humana vista a través de personatges com Elena i Rita, dues dones molt diferents, que tenen en comú la tenacitat que malbaraten per aconseguir els objectius que volen assolir. Cadascuna sap de l'existència de l'altra, encara que l'única relació que hi ha entre elles és deguda a l'amistat que uneix les filles.
Elena és mestra en un col·legi públic. Va escollir aquesta professió per una vocació que segueix mantenint viva amb els anys.
Rita és una mestressa de casa amb una marcada capacitat per tafanejar tot el que passa al seu voltant, cosa que li dóna un poder, en principi soterrat, sobre les persones implicades en les observacions.
Un dia, la casualitat fa que la Rita associï els seus desitjos amb les anotacions. El seu cap comença a conspirar. Decideix actuar. Alterarà això la, fins aleshores, plàcida existència d'algú? Tot indica que sí, però l'intrigant atzar sempre a l'aguait, decideix actuar.
Som a l'any 1960, l'Oliva Denaro té quinze anys, viu en un petit poble de Sicília i des de petita té claríssim (perquè l'hi han repetit milions de vegades) que les dones són com un càntir: qui el trenca, se'l queda. A ella li agrada estudiar, anar corrent amunt i avall com un «xicot», buscar cargols amb el pare i tirar pedres a qualsevol que es rigui del seu millor amic, un noi coix que es diu Saro. Pateix pel dia que li vingui la regla, ja que se li haurà acabat fer totes aquestes coses que li encanten i haurà de començar a «defensar-se dels mascles per arribar intacta al casament». Però el dia que es veu obligada a acceptar un abús, l'Oliva es rebel·la contra el patriarcat salvatge en què viu fent valer el seu dret a triar però pagant-ne un preu altíssim.
A la Sicília dels anys seixanta les dones segueixen oprimides per la família, la tradició i fins i tot la llei. No importen les ardides que un home ferit utilitzi: una dona s'hi ha de sotmetre. En aquestes circumstàncies, i fins i tot a risc d'enfrontar-se a tot el poble i pagar-ne un alt preu, la jove Oliva inicia una revolució silenciosa per conquerir el seu dret a prendre lliurement la més difícil de les decisions: què fer amb la resta de la seva vida.
La decisió s'inspira en un cas real i en les vivències de totes aquelles dones que eren forçades a casar-se amb els seus agressors. Però és una història que transcendeix poderosament l'època i l'escenari que l'acullen, que es pregunta què empeny una persona a emprendre batalles més grans que una mateixa i que demostra que de vegades un gest anònim és capaç d'iniciar quelcom extraordinari.
La Aida Doz Esteban, al Diari de Barcelona del 18 de maig de 2023, exposa “Cinc
raons per llegir 'La decisió' de la Viola Ardone.
“La decisión (Seix Barral) és una novel·la escrita per Viola Ardone,
inspirada en un cas real, que dona visibilitat a l'opressió que vivien les
dones a la Sicilia dels anys 60. Enmig de la transició en què es troba el país,
se’ns presenta a l'Oliva Denaro, una jove adolescent que es veu sotmesa a tenir
una vida diferent de la qual ella voldria. La pobresa, la família, la tradició
i les males llengües la porten a escollir si seguir amb el camí que li ha estat
imposat o començar-ne un de nou.”
Lucas Méndez Chico-Álvarez, al seu article “La mujer que dijo 'no' y por la
que las italianas no tienen que casarse con su violador”, publicat al diari El
Independiente de data de l’u de març de 2023, ens diu:
“Un libro escrito en primera persona para contar la historia de
todas esas mujeres a las que alguna vez les dijeron qué palabras podían
utilizar, cómo debían caminar, vestirse o mirar. "Afortunadamente esta
situación ha cambiado en general en Occidente, pero sigue existiendo una lacra
llamada feminicidio. En mi país tenemos casi una muerte al día porque esa mujer
que acaba muerta se ha salido del lugar donde le habían dicho que tenía que
estar", lamenta la autora.”
Jaime Iglesias entrevista a la autora per Zenda libros, el 10/03/2023.
“Fue Antonio Gramsci, uno de los
intelectuales más importantes de Italia y fundador del Partido Comunista, el
que, en sus diarios (escritos desde la cárcel), manifestó la necesidad de
avanzar hacia un arte nacional-popular que sirviéndose de formas de representación
de aceptación masiva pudiera inocular en la ciudadanía un pensamiento crítico a
la hora de confrontarse con su pasado, su presente y su futuro. Esa base
teórica alimentó la comedia cinematográfica italiana rodada en los años 50 y 60
del siglo pasado y forjó la base de una tradición expresiva que ha llegado
hasta nuestros días de la mano de escritores como Viola Ardone,
toda vez que la literatura se abrió a lo emocional poniendo fin a esa división
un tanto artificial entre alta y baja cultura promovida desde ciertos ámbitos
intelectuales.
Nacida en Nápoles en 1974, Viola
Ardone reconoce su deuda con toda esa generación de cineastas. En sus novelas,
muy visuales, la autora rescata episodios de la historia italiana para
reflexionar sobre nuestro presente, y lo hace con la idea de conmover al
lector, algo que lejos de ocultar (alentada quizá por un falso pudor) reconoce
abiertamente. “
Concha García en el seu article per La Razón, de data 02/03/2025, que titula: “La mujer que proclamó el «no es no»
más tajante de la historia”, afirma que:
“Cuando Franca Viola consiguió
que su violador, Filippo Melodia, fuese condenado en 1966 a once años de
prisión, se convirtió en todo un símbolo feminista. La italiana hizo historia
al proclamar el «no es no» más tajante de la historia de su país, pues se negó
al conocido «matrimonio reparatorio», que, hasta 1981, se incluía en la
legislación italiana.”
Miguel Lorenci, a la Voz de Galicia del dia 5 de març de 2023, signa aquest article on l’autora
afirma:
“Que una mujer diga no es, aún hoy, algo revolucionario. A las niñas nos
enseñan a decir que sí, a ser obedientes, y el no debemos aprenderlo y
enseñarlo”.
Frederic Llopart, a l’eix diari de data 06/07/2024, signa aquesta ressenya del
llibre:
“Commou la història perquè des de la seva adolescència l’Oliva sap que no
vol enfrontar-se al “càstig” que representava ser dona en una Itàlia rural dels
anys cinquanta i seixanta.
Ni una concessió a la banalitat, la història va detallant les situacions de
la noia i les reccions que té i les decisions que pren sense ser conscient que
moltes d’aquestes decisions que pren seran malvistes i criticades pels seus
veïns fins a extrems impensables.”
