final de camí

Lake Elsinore és una ciutat al Comtat de Riverside, Califòrnia, Estats Units.

              “Vaig comprar el cinquè parell de botes en un lloc que es deia Lake Elsinore el 3 de gener de 1972. Al cap de tres dies, mort de cansament, vaig pujar un turó i vaig entrar a la ciutat de Laguna Beach amb quatre-cents tretze dòlars a la butxaca. Des de dalt del promontori ja es veia l'oceà, però vaig continuar caminant fins a l'aigua. Eren les quatre de la tarda quan em vaig treure les botes i vaig sentir la sorra a les plantes dels peus. Havia arribat a la fi del món, i més enllà només hi havia aire i onades, un buit que s'estenia fins a les costes de la Xina. Aquí és on començo, em vaig dir, aquí és on s'inicia la meva vida.

Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s'esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l'Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s'anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s'elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor.”

El Palau de la Lluna

Paul Auster

Pàg. 379

llibreries

Llocs de trobada, de descobriments, de saviesa, de coneixement, d'intercanvi i, sobretot, d'amor pels llibres.

Thomas Moran

Thomas Moran

Thomas Moran, pintor americà especialitzat en paisatgisme. Els seus llenços mostren la grandesa i immensitat del llunyà Oest.

Va néixer a Bolton, Lancashire, Anglaterra, el 12 de gener de 1837. Els seus pares van emigrar als Estats Units quan aquest tenia 7 anys d'edat. Tres dels seus germans van ser artistes, i va aprendre a pintar del seu germà Edward. Es va familiaritzar amb la tasca de Washington Allston, Rembrandt Peale, John Neagle, i altres artistes d'Amèrica. El 1853 va començar a treballar com a aprenent en una empresa de gravat en fusta de Filadèlfia. Va ser en aquesta època quan va començar a pintar i dibuixar de debò, explotant les seves habilitats com a gravador i il · lustrador.

A principis de 1860, Thomas Moran va viatjar per la regió del Llac Superior, al nord de Michigan, quedant fascinat per grandesa de la naturalesa del país. Va pintar i va realitzar nombrosos esbossos sobre els paisatges dels Grans Llacs. Després d'aquest primer viatge, va iniciar un altre a Londres, per veure les obres del famós paisatgista Turner.

William Henry Jackson

En tornar als EUA, Moran, obsessionat amb el tractament dels paisatges que havia descobert a la Galeria Nacional de Londres, i amb renovada fascinació pels paisatges salvatges, el van empènyer a enrolar-se en l'Expedició Geològica organitzada pel govern i comandada pel geòleg Ferdinand V. Hayden el 1871 al que avui és el Parc Nacional de Yellowstone. Moran va ser contractat, juntament amb el fotògraf William Henry Jackson, per documentar el paisatge de la regió. També va ser el començament d'una fructífera col · laboració amb Jackson a qui acompanyaria de nou a l'èpica expedició comandada per John Wesley Powell que el 1873 va explorar el Gran Canó.

Va ser en aquest viatge quan Thomas Moran va pintar les seves dues obres més famoses, "Grand Canyon of the Yellowstone" i "The Chasm of the Colorado", ambdues van ser adquirides per un col · leccionista anònim per la suma de 10.000 dòlars cadascuna i exhibides al Capitoli de Washington. Això li va donar a Moran, fama i diners. El 1875 va realitzar la seva tercera gran obra "Mountain of the Holy Cross", una visió d'un famós pic de Colorado.

L'estil artístic de Thomas Moran és hereu de la 'Escola del Riu Hudson'. Va morir l'any 1926.

Grand Canyon of the Yellowstone, 1872
oli sobre llenç
245,1 x 427,8
Smithsonian American Art Museum

The Chasm of the Colorado, 1873-74
oli sobre llenç
214,3 x 367,6
Smithsonian American Art Museum

Mountain of the Holy Cross, 1875
oli sobre llenç
208,6 x 163,2
Smithsonian American Art Museum

“—Ja reprenc el fil, noi —va dir—. Vostè no es preocupi per això. Faci anar la ploma i tot anirà bé. Al final, quedarà tot dit, tot haurà sortit. Parlava de Long Island, oi? Del Thomas Moran i de com va començar la cosa. Ho veu?, no me n'he oblidat. Vostè continuï apuntant cada paraula. No hi haurà necrològica si no apunta cada paraula.

»El Moran va ser qui em va convèncer que hi anés. Ell havia estat a l'Oest als anys setanta, tot allò ho havia vist de dalt a baix. No va viatjar sol com el Ralph, és clar, no va recórrer aquelles terres desolades com un pelegrí ignorant; no tenia, com l'hi diria, no tenia els mateixos objectius. El Moran ho va fer sense estar-se de res. Ell era l'artista oficial de l'expedició del Hayden del 1871, i després hi va tornar amb el Powell el 73. Vam llegir el llibre del Powell fa un parell de mesos, totes les il·lustracions eren del Moran.

Recorda el dibuix del Powell penjant del precipici, agafant-se amb un sol braç per salvar la vida? És molt bo, m'ho ha de reconèixer, el vell en sabia un niu, de dibuixar. El Moran es va fer famós pel que va pintar allà, va ser qui va ensenyar als americans com era l'Oest. El primer quadre del Grand Canyon va ser del Moran, està exposat a l'edifici del Capitoli de Washington; el primer quadre de Yellowstone, el primer quadre del Gran Desert Salat, els primers quadres del territori de les gorges del sud de Utah, tots eren del Moran. El Manifest Destiny. Ho van cartografiar tot, ho van dibuixar tot fins que va ser engolit per la gran màquina de beneficis americana. Eren les últimes parts que quedaven del continent, els espais en blanc que encara no havia explorat ningú. Ara ho teníem allà: tot representat en una preciosa tela perquè ho veiés tothom. La punxa daurada clavada als nostres cors!"

El Palau de la Luna

Paul Auster

Pág. 190-191

Chief Washalie and family in front of his teepee, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Grand Canyon of the Colorado, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Yellostone River Waterfall, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

poetes

 “El to de la meva veu l'assossegava, em deia, i fins i tot quan ja estava massa dèbil per dir res, volia que continués parlant. No es preocupava pel que deia, la qüestió era que pogués sentir la meva veu i saber que m'estava allà amb ell.  Jo xerrava sense parar i passava d'un tema a l'altre segons com em sentia d'humor. No sempre era fàcil sostenir aquesta mena de monòleg, i quan veia que se m'acabava la inspiració, tenia un seguit de recursos per continuar parlant: refonia els arguments de novel·les i pel·lícules, recitava poemes de memòria - a l'Effing li agradaven especialment Sir Thomas Wyatt i Fulke Greville - o comentava notícies del diari del matí.”

El Palau de la Lluna

Paul Auster

Pág. 273-274

Thomas Wyatt

Thomas Wyatt va néixer a Allington Castle, Kent, Anglaterra l'any 1503. Poeta i diplomàtic anglès al servei del rei Enric VIII, va ser l'introductor de les formes poètiques italianes en l'Anglaterra del Renaixement.

SOBRE PARAULES ENGANYOSES

Allà on un home les busqués

sempre belles paraules trobaria;

tan assequibles són que res valen,

doncs vent només és la seva substància.

Això sí: ​​veus belles i assenyades ...

harmonia tan dolça,  quan és vista?

Fulke Greville

Fulke Greville va néixer a Beauchamp Court, prop de Alcester, Anglaterra el 3 d'octubre de 1554. Va ser un poeta i dramaturg anglès.

"Oh, esgotadora condició humana, nascuda sota una llei, destinada a complir una altra, engendrada amb una vanitat que tot i això se li prohibeix, concebuda malalta i a la qual s'ordena viure sana."

els Anasazi

 

  

“Vam travessar amb penes i treballs el centre de l'estat i després vam enfilar el territori del canyó, al sud-est, el que en diuen les Quatre Cantonades, on confluexien Utah, Arizona, Colorado i Nou Mèxic.  Aquesta era la regió més estranya de totes, un món oníric de terra vermella i roques retorçades,  estructures immenses  que s’alçaven com les ruïnes d'una ciutat perduda construïda per gegants. Obeliscs, minarets, palaus: tot era  reconeixible i aliè a la vegada,  no podies evitar veure formes conegudes quan les miraves, encara que sabessis que era atzar, l’esput petrificat de glaceres i erosions, un milió d'anys de vents i intempèrie. Polzes, conques dels ulls, penis, bolets, éssers humans, barrets. Era com trobar imatges en els núvols. Ara tothom sap com són aquets llocs, vostè mateix els ha vist centenars de vegades. El Glen Canyon, el Monument Valley, el Valley of the Gods.  És on filmen totes les pel·lícules d’indis i cowboys, i l’home  de Marlboro dels collons hi galopa cada nit a la televisió. Però les imatges no te’n diuen res, Fogg. Tot és massa immens perquè es pugui pintar o dibuixar,  ni tan sols les fotografies poden transmetre la sensació que et produeix. Està tot tan distorsionat que és com intentar reproduir les distàncies de l’espai còsmic: com més veus, menys hi pot fer el teu llapis. Veure-ho és fer que s'esvaeixi.

Vam voltar per aquells canyons unes quantes setmanes. Passàvem algunes nits en antigues ruïnes índies, les coves dels penya-segats on vivien els Anasazi. Eren tribus que van desaparèixer mil anys enrere;  ningú sap què els va passar. N’han quedat les ciutats de pedra, els pictogrames, els estris de terrissa, però les persones han desaparegut.”

El palau de la Lluna

Paul Auster

Pág: 200-201

La regió anomenada "Les Quatre cantonades", coneguda així per la confluència de quatre estats: Arizona, Utah, Colorado i Nou Mèxic, és per als indígenes la terra dels anasazi o antics, en idioma navajo. Es van extingir fa molt però, segons es diu, els seus esperits continuen tenint una poderosa presència. El 1897 els ramaders a la recerca de bestiar que s'havia allunyat d'un ramat, va realitzar una troballa sorprenent: els antics morades en cingles, a Colorado. Els espectaculars edificis i artefactes trobats eren evidència tangible d'una civilització avançada que havia desaparegut. Més tard trobaria altres restes a Utah i Arizona. El 17 d'octubre de 1897, a la recerca d'aquesta llegendària ciutat pèrdua, es va descobrir aquest món amagat i misteriós. Es van trobar edificis que mai s'havien vist ni imaginat en aquest territori, edificis sense suport de fins a cinc pisos d'alt. Una de les estructures en el lloc arqueològic, que posteriorment seria anomenat Poble Bonic, conté més de 650 habitacions.

Les parets estan cobertes de misterioses pintures i inscripcions, res trobat abans o després a Amèrica del Nord s'acosta en magnitud al canó del Chaco. Els arqueòlegs es van sorprendre de la riquesa de la ceràmica, les armes, les eines, la joieria, cadascuna de les peces una obra d'art.

Els arqueòlegs situen als anasazi entre els anys 900 i 1250 de la nostra era.

els viatges de John de Mandeville

John de Mandeville es el protagonista (ficticio) del relato "Viajes de John de Mandeville '. En el libro se relatan los supuestos  viajes supuestos de su protagonista por lejanos lugares de oriente.  La obra apareció por primera ve en lengua  anglo-normanda y se difundió por Europa entre los años  1357 y 1371. Se desconoce quién fue el autor de la obra y, a pesar de su carácter totalmente ficticio, cuando el libro fue publicado muchos creyeron que John de Mandeville era un personaje real; así como el libro una verdadera referencia geográfica.

En el libro, Mandeville es un caballero inglés que durante treinta y cuatro años se dedicó a viajar por el mundo y a relatar cuanto veía.

"[…] y puesto que muchos hombres desean oír hablar de la Tierra Santa y de ello sacan solaz y consuelo, yo, John Mandeville, Caballero, aunque no me lo merezca, que nací en Inglaterra en la ciudad de Saint Albans, crucé el mar en el año de Nuestro Señor Jesucristo 1322, el día de San Miguel, y a partir de esa fecha he pasado largo tiempo en el mar y he recorrido muchas tierras diferentes, muchas provincias, reinos e islas […] De tales tierras e islas hablaré más detalladamente, después. Y a su debido tiempo os describiré, según se me vayan ocurriendo, algunas de las cosas que existen allí. Y especialmente a aquellos que desean y tienen la intención de visitar la ciudad santa de Jeusalén y los santos lugares de los alrededores, les indicaré el camino que deben tomar para ir. Pues yo he hecho y recorrido ese camino muchas veces en la buena compañía de muchos señores. ¡Gracias sean dadas a Dios! Debéis saber que he traducido este libro del latín al francés, y lo he traducido de nuevo del francés al inglés para que todos los hombres de mi país puedan entenderlo. Pero los señores y caballeros, y otros nobles y hombres respetables que no saben mucho latín y han estado en ultramar, puedan conocer y saber si digo o no la verdad, y si me equivoco en la descripción, por olvido o por alguna otra causa, pueden rectificarla y corregirla. Porque las cosas que sucedieron hace largo tiempo ante la mente y la vista de un hombre pasan pronto al olvido, pues la mente del hombre no puede comprender ni retener todo, a causa de la fragilidad humana”

Los viajes de Sir John Mandeville

els viatges de Saint Brendan

Sant Brendan de Clonfert (488-577) va ser un dels primers sants irlandesos.

 Conegut  sobretot per la seva llegendària recerca de la “illa dels benaurats”, viatge referit en una obra del segle IX que es va seguir copiant i difonent fins al segle XV amb més o menys variants. De “Navigatio Sancti Brendani” (navegació del Sant Brendan) hi ha moltes versions que relaten com es va establir en algun lloc de l'Atlàntic amb seixanta pelegrins, i fins i tot que va arribar a descobrir Amèrica al segle V.

Navigatio Sancti Brandani:

Navigatio...és un periple llegendari a la Terra de Promissió. Segons la Navigatio Sancti Brandani, Brandán va tenir notícia de la seva existència a través del relat de Barinto, un monjo que ja havia visitat en aquell lloc. Barinto, entre llàgrimes, li explica que Mernoc, potser el seu propi fill, havia partit cap a Islàndia o illa de Sant Ailbeo a fer penitència. Barinto tem que no pugui tornar, doncs les aigües ja no trigaran a congelar, i sol · licita a Brandán que vagi a buscar-lo. Brandán va decidir construir un curragh i partir cap a Occident en companyia de catorze monjos. A ells se sumaran després tres més que acabaran sent font de conflictes.

Brandán i els seus companys van vagar durant set anys per l'oceà, trobant illes meravelloses, monstres marins i la terra on habiten els condemnats,  per assolir finalment el paradís dels benaurats. En la seva navegació arribar primer a la illa del "castell deshabitat" on van ser rebuts per un gos que els va guiar fins a una vila despoblada. Allí van romandre durant tres dies, trobant sempre menjar preparat per a ells, tot i que van ser incapaços de veure una sola persona, excepte un diable etíop. Un dels nouvinguts mor després d'admetre haver robat.

Després arriben a una illa amb un jove que els porta pa i aigua. Les següents estacions van ser "l'illa de les ovelles", que s'ha volgut identificar amb les illes Fèroe, on passen la Setmana Santa, i "l'illa-peix", que posteriorment seria coneguda com Illa de Sant Brandán: una insola completament desproveïda de vegetació en la qual Brandán celebra la missa de Pasqua. Després de la celebració van decidir encendre una foguera per escalfar-se i quan es van asseure al voltant del foc es van estremir en comprovar com l'illa va començar a moure. Es van dirigir ràpidament al seu vaixell i es van allunyar precipitadament d'ella. Es tractava, en realitat, del peix gegant anomenat Jasconius.

La següent etapa del viatge va transcórrer al "Paradisus Avium" (Paradís dels ocells), habitada per ocells de tota mena que es van unir als monjos en les seves oracions. Un d'ells confessarà al sant que els ocells habitants de l'illa són àngels que es van mantenir neutrals en l'enfrontament entre l'arcàngel sant Miquel i Lucifer.

Tornats a la mar, navegaren durant tres mesos fins que, exhausts, van aconseguir arribar a la illa de Ailbe, habitada per monjos. Els monjos havien realitzat un estricte vot de silenci, i havien residit allà durant vuitanta anys sense patir malaltia o desgràcia alguna. El viatge continua, retornant a algunes de les illes per les que ja han passat, fins a arribar a una illa amb tres anacoretes, on es perd el segon dels monjos estranys. Després visiten "l'illa dels raïms", on obtenen el vi necessari per a la consagració. Retornen a Ailbe per passar el Nadal. Després de abandonar aquest lloc,  va arribar la prova més terrible que van haver d'afrontar sant Brandán i els seus companys: El pas de l'Infern. Monstres sense nombre es van acostar a la nau escopint enormes ràfegues de foc. Els monjos van reprendre el rumb de pressa però no van poder evitar que el tercer dels frares estranys fos devorat per una d'aquestes criatures.

El seu viatge va prosseguir, i la següent etapa va tenir lloc al costat d'un enorme pilar de vidre que van trigar gairebé tres dies en vorejar, a través d'un mar ple de boira. Finalment van arribar a la frontera de la Terra Promesa, on van ser rebuts per un anacoreta, sant Pau l'Ermità que ha viscut a la seva illa seixanta anys. Per fi, després de tornar-se a trobar amb Jasconius troben l'illa del Paradís, de la qual el relat no fa cap descripció i van tornar a Irlanda, lloc on Brandán va morir poc després d'arribar.

La llegenda de Sant Brandán i el seu viatge al paradís influirà sobre altres relats hagiogràfics difosos per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya. Els intents de localitzar la ubicació de les illes visitades per Brandán començar ja al segle XII amb Honori d'Autun, qui parlava d'una illa situada a l'oceà Atlàntic crida Perduda, a la qual hauria arribat Brandán, però que si la buscava no es trobava.

A les illes Canàries encara persisteix la llegenda popular d'una illa que apareix i desapareix des de fa diversos segles, i que va ser batejada com a illa de Sant Borondón. Segons els "testimonis" que diuen haver vist l'illa normalment la situen en extrem occidental de l'arxipèlag, entre les illes de La Palma, La Gomera i El Ferro. Hi ha relats des de segles que narren l'aparició de l'illa, de la visió per molts testimonis i de la seva posterior desaparició, mentre altres persones atribueixen l'estranya aparició causa d'alguna acumulació de núvols a l'horitzó oa un fenomen de miratge. La llegenda de Sant Borondón va arribar a adquirir tal força a Canàries que durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions d'exploració per descobrir i conquerir-la. Fins i tot Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felipe II per fortificar les Illes Canàries a la fi del segle XVI, descriu les seves dimensions i localització i aporta com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d'alguns marins al llarg del segle XVI.

Font: Wikipedia