 |
| una tiger lily o Lilium columbianum |
Primera entrada del diario de Ernest Hemingway, quien, con nueve años, se describía s si mismo así:
“Mi nombre es Ernest Miller Hemingway nací el 21 de julio de 1899. Mis escritores favoritos son Kipling, O. Henry y Stewart Edward White. Mi flor favorita es la orquídea y la tiger lily. Mis deportes favoritos son pescar truchas, el senderismo, disparar, el fútbol y el boxeo. Mis asignaturas favoritas son inglés, zoología y química. Espero viajar y escribir.”
PORRUSALDA
(cocina
tradicional vasca)
por Juan Mesa
INGREDIENTES:
Para el caldo
¼ de gallina
1 carcasa de pollo
1 hueso de ternera
300 gr. de costilla de ternera
300 gr. de carne de ternera
170 gr. de espinazo de cerdo
Zanahorias
Apio
Navo
Chirivia
Puerro
Sal
Agua
Para la porrusalda
Puerros
Zanahorias
Cebolla
Patatas
Sal
Aceite de Oliva
El caldo y la carne obtenida.
PREPARACIÓN:
Para el caldo
Hervir todos los ingredientes a fuego lento (procurando desgrasar el caldo) durante 2 horas, más o menos. Dejar reposar.
Para la porrusalda
En una cazuela ponemos aceite y pochamos las cebollas, los puerros y las zanahorias. Sofreímos.
 |
Sofreímos y añadimos las patatas, previamente chasqueadas, y la carne picada del caldo.
Añadimos el caldo hasta cubrir las patatas,
Rectificamos de sal.
Dejamos cocer hasta que la patata este tierna.
On egin!!!!!
Zamburiñas a la plancha
Por Andrés
Para 2 personas
INGREDIENTES:
14 zamburiñas
150 ml de aceite de oliva virgen extra
6 dientes de ajo
Manojo de perejil fresco
Sal gorda o en escamas
PREPARACiÓN
La salsa:
Los dientes de ajo, el perejil y el aceite podéis pasarlos por la batidora (si preferís hacerlo manualmente, se puede elaborar en un mortero).
Añadimos en una sartén o plancha aceite de oliva virgen extra (lo extendemos uniformemente por la superficie con un pincel) y esperamos a que este muy caliente. Espolvoreamos sobre la superficie un poquito de sal en escamas o gorda.
Ponemos las zamburiñas en la plancha, por la parte de la concha, y añadimos una cucharadita de la salsa en cada una de ellas. Dejaremos un par de minutos cociéndose en su propia concha.
Transcurrido ese tiempo, les damos la vuelta y marcamos 40-50 segundos por la parte de la carne. Es preferible que queden al punto o poco hechas para no perder su sabor.
¡Están deliciosas!
“—Doncs he estat rumiant.
—En la Viqui?
—Sí. En tot el que va passar. No puc viure sense tenir almenys una teoria.
Plausible. Una teoria que s’aguanti dreta.
Silenci.
—Jo també hi he pensat. Ho he repassat fins i tot obsessivament. I res.
—Saps què, Maurici? Que l’única cosa que pot haver passat és que algú se
l’emportés.
—Però com?
—No hi ha altra possibilitat, com ja vaig apuntar al principi, que una
bicicleta.
Silenci.
—Els pares estan descartats del tot, no?
—Del tot.
—És que podrien haver dit que no havien sentit cap cotxe, i en canvi…
—I les rodes? Deixen senyals claríssims. A nosaltres no se’ns pot enganyar.
Silenci.
—De vegades penso que l’ofici de policia i el de metge s’assemblen. Volem
salvar vides…
—Ha!
—…i mirem els indicis com microbiòlegs escrutant el portamostres.
Silenci.
—No s’assemblen en res, metges i policies. Queda més tabac?
—Sí, però havíem dit de no passar d’una pipa, cada nit que ens trobem. I
menys després d’un puret.
—Ha! Farem el que voldrem! O és que no som lliures?
—Mira que ets americà! Un pacte és un pacte.
Silenci.
—Bé, doncs una bicicleta. On la van portar i per a què? Per què no va
cridar, la nena? On és la bicicleta?
—No m’atabalis amb tantes preguntes alhora!
Silenci.
—La cervesa està calenta.
—Doncs ja no tinc més gel.
—Vols que travessi la carretera, que em jugui la vida, que entri d’esquitllentes
al meu propi hospital i que em robi a mi mateix un paquet de gel?
—No, vull que t’aguantis com un home.
—Aguantar és viril? No és més aviat cosa de dones?
—No emprenyis, tio.
—Tio?
—No siguis llepafils.
Silenci.
—Doncs, sí senyor, he estat rumiant. I actuant.
—I?
—Només podia ser una bicicleta. Però amb la batuda que vam fer i l’enrenou
que es va aixecar, aquella bicicleta no aniria massa lluny. No, amb una
criatura morta o desmaiada a sobre.
Silenci.
—Sí, tens raó. I una bicicleta no corre massa.
—No, no corre massa. I hi havia els gossos i l’helicòpter i tot plegat.
—Així doncs?
—Així doncs, o bé era la bicicleta d’algú que viu a la vora i va poder
arribar a casa amb la nena abans que comencés la batuda…
—O?
—O…
Silenci.
—O què? Encara estàs rumiant-ho?
—No, no. És que explicat sona més imbècil encara que pensat.
—Acostuma a passar, això. Ho observo amb els malalts: quan et volen
explicar símptomes, s’ataranten, es fan un embolic. Fins i tot es contradiuen.
—O la van tirar a l’abocador.
—La nena? Van tirar la nena a la deixalleria?
—No, home: la bicicleta. L’abocador només està a un parell de quilòmetres
del lloc dels fets. I està en la direcció en què, si hi va haver un ciclista,
per força havia de seguir. Rere la filera de roures.
—I els gossos? No haurien ensumat una bicicleta que conservés l’olor de la
nena?
—Pensa: si tu fossis el propietari d’una bicicleta i tinguessis una nena,
morta o sense sentits, i sentissis bordar gossos, què faries?
—Doncs abocaria qualsevol cosa que en matés l’olor.
—A una bicicleta?
—Sí, a una bicicleta. Oli de màquina, per exemple. O pintura.
—Això mateix vaig pensar jo.
—I?
—I vaig fer un mapa i hi vaig marcar tots els habitatges que estiguessin en
una àrea on es pogués amagar una nena, viva o morta, i una bicicleta
empastifada del que sigui.
Silenci.
—Ho vas investigar?
—Sí, és clar. Eren disset cases, comptant les inhabitades i tot. Les vaig
recórrer d’una en una.
—Vas trobar la bicicleta?
—En vaig trobar tres. Les vaig requisar.
—Requisar? Amb quina excusa? Tenies una ordre judicial?
—Que americà que ets! No: vaig dir me l’emporto, perquè hem de comprovar
una cosa.
—I quina cara posaven?
—La primera era una velleta que es diu Maria Desdeu. Cus roba i fa aquella
cosa que posen sobre el llit fet amb trossets de tela.
—Pachwork?
—Sí, crec que es diu així. No l’havia usada ningú en una pila d’anys. Fins
i tot tenia teranyines. La seva bicicleta, vull dir.
—I la segona?
—La segona era d’un nen. La hi havien portat els Reis. Era de segona mà i
quasi de la mida de les de grans. El nen es diu Òscar Bosch i els seus pares
treballen, tots dos, a la Cooperativa de l’Oli.
—I el resultat?
—Completament nul. Quan la vaig tornar vaig veure que el nen estava furiós
amb mi, per haver-me emportat la seva bici. Em va fer una puntada de peu quan
no miraven els pares.
—T’ho mereixies, no?
—Sí, m’ho mereixia.
Silenci.
—Has parlat de tres bicicletes.
—La tercera era la meva.
—Tens una bicicleta?
—Era a la casa, quan la vaig comprar, i m’he entretingut posantla en forma.
—No t’hi he vist mai, amb bicicleta.
Silenci.
—No, no m’hi has vist mai. Si vols, te la puc ensenyar.
—Per què no la fas servir?
Silenci.
—Em fa vergonya dir-ho.
—A tu? A tu et fa vergonya? Fora de quedar-te esbalaït quan veus la meva
dona, no t’he vist mai nerviós ni desenfocat ni…
—Desenfocat?
—Potser no és aquesta la paraula. Però sempre t’he vist amo de tu mateix.
Excepte quan abuses de la cervesa, i aleshores no sóc un bon jutge, perquè jo
també estic passat de rosca.
Silenci.
—No sé anar amb bicicleta.
—No fotis! Em prens el pèl o què? No hi ha ningú que no sàpiga anar amb
bicicleta.
—Jo. No en vaig aprendre mai. Volia aprendre’n ara, i per això he posat a
punt la bicicleta que hi havia a la casa.
Silenci.
—Àlex: no podries ser tu el raptor de la nena, i per això ara fingeixes amb
mi que no saps fer anar una simple bici?
—De debò penses el que dius o és la cervesa?
—Home, es tracta d’analitzar totes les hipòtesis.
—Jo no podia estar corrent amb la bici, encara que n’hagués sabut, perquè
estava cercant la Victòria. Amb un munt de gent.
—Cert. Però la recerca va començar quan feia més o menys una hora que la
nena havia desaparegut.
Silenci.
—Tens raó. Però no he estat jo. No sols no sé anar amb bicicleta, sinó que
no se m’ocorre cap lloc on amagar una nena.
—El raptor devia tenir el mateix problema.
Silenci.
—Només quedava l’abocador. Hi he anat a diari. Quinze o setze vegades, no
n’estic cert. He remenat tot el que es pot remenar. Fins i tot vaig anar a
comissaria a sol·licitar un gos.
—Quin rastre seguia el gos?
—Tenim coses de la nena. De quan la recerca. Es conserven quan un cas no
s’ha tancat. Després, queda en un fosc magatzem o senzillament es llença.
—Vas trobar alguna bicicleta a l’abocador?
—Cap de sencera.
—L’assassí podia haver-la desmantellada.
—Qui ha parlat d’assassinat?
—Ni jo ni ningú creu que la nena estigui viva.
—Bé, doncs hi havia una roda, una manxa, que vaig robar per a la meva bici…
—Jesús!
—Era en un abocador d’escombraries, collons!
—I?
—Resultat: zero. I això que vaig remenar moltes andròmines, molta merda, i
vaig trepitjar tifes i condoms plens de semen, i agulles hipodèrmiques i tots
els detritus que generem.
—T’ho admeto només com a metàfora: no segreguem agulles hipodèrmiques.
—No siguis torracollons!
—I tu, no siguis tan fotudament malparlat, hòstia!
—Guaita quin un.
Silenci.
—Àlex, m’estàs dient que la hipòtesi de la bicicleta no s’aguanta?
—Sí, això t’estic dient. I ho dic amb una certesa del noranta-nou per cent,
que és la màxima certesa. Ja saps que la veritat absoluta no existeix.
—Així doncs, has descartat aquesta hipòtesi?
Silenci.
—Sí, del tot.
—En tens alguna altra d’alternativa?
—No. Cap ni una. Hi he dedicat moltes hores, he fet molts diagrames, he…
—Has rumiat.
—Sí, he rumiat.
Silenci.
—L’última cervesa?
—Amb una condició: que repetim el puret.
—Havíem quedat que no passaríem d’un. Mai.
—Què ets? La mare superiora del convent?
—No tinc ni idea de què em parles.
—Ha, ha, ha! Va, curandero dels collons, fem el puret de la pau.
—Això tampoc no ho entenc.
—Ja ho crec que ho entens. Només per conviure amb l’Ethel, ets una mica
savi.
—Si després fem pudor, diré que has estat tu. Que jo només era fumador
passiu.
Silenci.
Els dos homes encenen amb delectança una altra «señorita» i es reclinen en
els respectius respatllers. L’Àlex posa els peus sobre la barana que circumda
en porxo i el balancí xerrica fort, queixant-se. El grill ha callat. La nit és
fosca.
—Escolta —fa el doctor.
—Mmm?
—Hi ha una hipòtesi final.
—Sí? Una que jo no hagi pensat?
—Sí: una hipòtesi que ho explicaria tot.
—Vomita-ho.
—Espero que això també sigui una metàfora.
—Pots pujar-hi de peus, que ho és.
Silenci.
—Sé que sona estrany, però tot encaixaria.
—Vinga, digue-ho d’una puta vegada.
—M’encanta el teu llenguatge. Fa que aquestes vetllades amb tu siguin més
pintoresques.
—Escup-ho ja, doctoret!
Silenci.
—És molt senzill: que la nena no ha existit. Mai. Si no ha existit, no ha
desaparegut. Saps què fan les ombres? Només hi ha ombres quan hi ha llum. Sense
llum, és a dir, quan tot és ombrívol, no hi ha ombres. Ho entens?
—Que no ha existit? La Viqui?
—Això mateix.
—Però si tu la coneixies! I jo! I tot el poble.
—Qui sap què és l’existència?
—Però…
Silenci. Silenci llarg.
—Maurici.
—Sí?
—Potser tens raó. Potser tu i jo tampoc no existim.
Silenci.
—Potser.”
Els invisibles
Isabel-Clara Simó
Amsterdam Llibres, 2013
pàgines 255-267
“Des del moment de la seva curació, el doctor Hight (Maurici per a tothom) i el capità Frei es feren bons amics. Un parell de cops a la setmana, quan en Hight acabava la feina, i amb el telèfon a la butxaca de davant de l’americana, ben a la mà, per si el necessitaven, travessava la carretera, ajudat per una lot, i s’encaminava a casa del capità Frei. A menys que fes mal oratge, aquest l’esperava al porxo de sa casa, amb una galleda plena de gel on suraven unes quantes cerveses enllaunades. Seien tots dos en balancins de fusta i miraven el darrere de l’hospital, que encara era més lleig des d’aquest angle, i conversaven de totes les coses d’aquest món: de la política i la societat, la llengua i el cinema, les dones i els malsons… Era molt agradable.
—Aquest hospital teu sembla un d’aquells que es veuen a les pel·lícules, dels missioners a l’Àfrica. Només hi manquen les mosquiteres penjant d’una barra perquè les mosques no vagin a les ferides.
—Aquesta policia a la qual pertanys tampoc és molt marcial. Us diuen
«mossos».
—Això és una tradició. La lletjor del teu hospital és premeditada.
—Sé un acudit sobre les tradicions. Però em fa mandra explicar acudits.
—És veritat que no gasteu altra electricitat que la que produïu vosaltres
mateixos?
—Si ho sabien, els diaris, ens farien reportatges que pegarien la volta al
món. Aquest hospital, que, en efecte, és molt lleig, és un autèntic prodigi.
—Jo en sóc testimoni.
—No: tu ets testimoni de les meves bones mans —per a què serveix la falsa
modèstia?— i de la generositat dels veïns del poble. Ara portes una barreja de
fluixos que confondria qualsevol genetista si et fessin una prova d’ADN.
—Tothom deia que un dia seria víctima de la carretera. I ja ho veus: un
tiroteig com si això fos Bassadora! O Nova York!
—De debò que no hi ha res a fer? Com és possible que ni tan sols us vulguin
construir un simple pont?
—L’alcalde ho ha intentat tot, sembla.
—I per què no us el construïu vosaltres? Jo he construït un hospital. Es
podria fer una recapta.
—Per a què? Ara només hi visc jo.
—Però els propietaris d’aquestes terres podrien tornar a conrearles. I en
traurien beneficis.
—Crec que ara el poble viu bé. Les dues cooperatives marxen. Si calgués, la
gent s’espavilaria. És quan no cal que ens fem indolents.
Silenci.
—A tu et calia, construir l’hospital?
—Imperativament.
—Però per què aquí? A Volterà? A davant d’una ominosa carretera?
—Era un lloc barat. Això va ser fruit de l’atzar.
—És veritat que a dins el soroll no se sent?
—No. Ni hi arriba la pol·lució. Però no acabo d’entendre que els governants
no facin res per vosaltres.
—Els veïns, de vegades, tallen les baranes. Però al cap d’unes setmanes
vénen uns operaris i les tornen a aixecar.
—He vist gent que hi passava en cotxe. Quan les tallen, vull dir.
—Està prohibit. Però sobretot són els motoristes, quan són joves, si els fa
mandra sortir per la carretera de llevant, la d’Espirany, passen per aquí. Bé,
quan hi ha les baranes, costa molt més. Però hi ha gent que ho fa. És qüestió
d’anar amb compte.
—Hi ha hagut víctimes?
—Sí. Algunes. Una en especial. Una de doble. Va ser terrible.
Silenci.
Els dos homes rumien sovint. Fan aparatoses pauses, i sembla que estan
d’acord. Quan toca callar, callen tots dos. Si algú reprèn la conversa, l’altre
el segueix,
—Maurici.
—Què?
—Em vas salvar la vida.
—És la meva professió.
—Hi ha una cosa que no entenc.
—Només una?
—Va venir la televisió. Van anar a Espirany, i a la meva caserna els van
enviar aquí. Fins i tot vas deixar que em fessin una breu entrevista. Ser
policia és notícia, si algú et fot un tret.
Silenci.
En Hight allarga la mà i agafa una altra cervesa. Mira com s’apaguen alguns
llums, a l’hospital.
—Vas fer una feina que per si sola era notícia.
—Exageres.
—L’hospital cridaria l’atenció d’un periodista què sé jo, esportiu o d’internacional.
És una passada.
—Bah.
—Van ser aquí. Van dir la notícia de l’atemptat. Van retratar l’agressor i
aquella xicota.
—I?
—Ningú no va fer esment de tu i el teu singular staff: tots nordamericans, entre
els quals hi ha quatre dones negres, cosa que, en aquest país, no és freqüent.
Ningú no va reparar en l’hospital. Ningú.
—Buscaven el morbo de l’atemptat i res més.
Silenci.
—És com quan mires i no veus.
Silenci.
—Maurici.
—Què?
—T’has fixat en una cosa?
—No ho sé. Passa’m una cervesa.
—Té.
Silenci. En Hight obre la cervesa i xarrupa.
—Doncs és estrany. El que passa al teu hospital.
—Què hi passa, al meu hospital?
—Que no hi mor ningú.
Silenci.
—He tingut dos casos de càncer. Al poble. I tots dos van preferir anar a
ciutat, als hospitals sofisticats on tenen fins i tot psicòlegs de la mort.
—I ja fa temps que ets aquí.
—Vols dir que sóc un mag, un taumaturg? Un àngel baixat del cel?
—No diguis bestieses! Estic dient que ets un metge molt bo.
—Ho dius per tu? Perquè realment va ser una operació complicada; alguns
metges no se n’haurien sortit.
—Ho dic per tothom. Tothom.
Silenci.
—També hi ha la sort.
—I tanmateix…
—Què?
—Que aquells reporters no van dir ni un mot, ni una sola persona ha escrit
una carta als diaris, ni la revista de la comarca, Rona actualitat, n’ha fet
mai esment. Ni tan sols els ecologistes d’arreu del país, que estan molt ben
organitzats i fiquen el nas en tots els afers.
No és estrany?
Silenci.
—Sí. Una mica estrany sí que ho és.
—No t’empipa?
—No massa. De fet, si em deixen tranquil, faré millor la meva
feina.
—Potser sí.”
Els invisibles
Isabel-Clara Simó
Amsterdam Llibres, 2013
pàgines 107-112
La visibilitat d’Isabel-Clara Simó
per Héctor Serra
Ara Llibres
06/02/2013
“Hi ha aquell rerefons com de sòlid bagatge vital i literari en cada nou fragment que, en una superposició calibrada, acaba per constituir Els invisibles, l’aterratge d’Isabel-Clara Simó al catàleg d’Amsterdam, segell literari d’Ara Llibres. Si amb Un tros de cel (Bromera, 2012) la temàtica crua posada sobre paper aconseguia per moments regirar les entranyes, amb aquest nou lliurament l’alcoiana apunta directament la consciència en una cirurgia a cor obert de l’ànima humana. Com el generós poema que juga a deixar anar uns versos amples i universals, bo i admetent noves i velles lectures i relectures, la novel·la de Simó esdevé una provocació de sospites no resoltes, una atmosfera oberta amb regust de pregonesa existencial, que ha d’agafar ben íntegre el lector per tal de no perdre’s en aquesta tramoia d’històries i perfils diversos, convergents i divergents ensems, que demanen anar reinterpretant-se a mesura que es passen les pàgines.
Al capdavall, la comunitat com a concepte, la societat, que parteix des de la ficció en l’autora però que aboca a un reflex de nosaltres mateixos en la vida real. Així, una mica de gairell, és com podria veure’s Els invisibles: un cant a l’assentament humà, l’animal en societat des que temps era temps, de resultes de la interacció d’amfitrions i nouvinguts, on el progrés ha anat afaiçonant (des)interessos i relacions mogudes per la fraternitat, la recança, l’enveja o la rancúnia. I, inexorable, el secret, l’ocultació: allò que modifica el caràcter i mena el comportament. La comunitat que Isabel-Clara Simó ha dibuixat en aquest treball és eixa xarxa de biografies escrites des de l’anonimat amb què s’abaten els nostres dies, les nostres contrades, la nostra civilització. Una societat que acaba per engolir tot allò que hi és, allò que existeix, la mateixa realitat. Com si d’un embut es tractara. Com si no fórem allà.
I tot això es presenta amb una astúcia més o menys demolidora però
sostinguda. El desenvolupament dramàtic va sumant metòdicament fils a la
teranyina, sense acabar de construir-la del tot, apel·lant a la intel·ligència
del lector i a la seua imaginació visual per recrear les rutines i
reinterpretar les escenes individuals que acaben formant el conglomerat. Creant
un conjunt com a emblema, la narració s’agilitza quan toca descriure els
diferents cosmos que coven l’obra. És el fort de l’autora: quan diu medicina,
ve la sentor d’hospital; quan diu pintura, ve la sentor d’aquarel·la i
aiguarràs; quan diu política, ve l’actual sentor de podridura, tràfic
d’influències i picabaralles internes. No debades, el llibre amaga tot un
seguit de filigranes subtils que basculen entre el compromís i la denúncia, i
que remouen un statu quo polític i social desbocat. El pòsit filosòfic es troba
en el tram final de l’escrit, on la novel·lista trena amb versatilitat una
acrobàcia dialèctica que perfectament podria sostindre’s com una peça teatral,
ni que siga amb temptativa (recordem que el dramaturg Pep Cortés va portar a escena l’obra Còmplices).
