Crónica del acto de entrega de la espumadera de Vespres Literaris

Como ya habíamos anunciado en un artículo anterior, el pasado día tres de febrero tuvo lugar el solemne acto de traspaso de la espumadera de Vespres Literaris, símbolo de nuestra comunidad gastronómica ya que no sólo de lectura viven los miembros de nuestra bulliciosa cofradía.

Con puntualidad británica el acto se inició con un breve discurso sobre el motivo y la razón del mismo por parte del que esto escribe.

De las razones y sentido de este acto

Estimadas y estimados miembros de Vespres Literaris:

Luengas jornadas face ya que celebramos por tierras vigatanas el primer encuentro gastronómico-literario de esta variopinta cofradía nuestra formada por los aquí presentes y otros, que en esta singular jornada, ausentes se hallan. Tal fue el éxito del equipo de cofrades que comando tan magno encuentro que ya se halla presto el siguiente para celebrar, en breve, las segundas jornadas por tierras del Ebro.

Amigas y amigos vesprestinos:

Tenemos a bien proclamarnos fieles enamorados de la literatura, así como del buen llantar y del mejor beber. Nos gusta una buena mesa parada, la alegre conversación y pasar de Vespres Literaris a Nits gastronómiques en compañía de los/as amigos/as cofrades.


Por ello, compañeras y compañeros tertulianos:

Se hace saber que Vespres Literaris viene, en este acto, a institucionalizar la ceremonia de traspaso de la espumadera de Vespres Literaris, emblema, símbolo y blasón de nuestra cofradía gastronómica-literaria.

Otrosí, sepa el orbe entero que a partir de esta gloriosa ceremonia, sin duda alguna digna de pasar a los anales del reino, la mesma se celebrará el primer sábado de tertulia literaria anterior a la jornada gastronómica en cuestión.

Dicho lo cual, se invitó al portavoz del equipo de cocina saliente a dirigir unas palabras al enfervorizado público presente:

Las palabras de Joan S., señor del lugar de Sarroca,fueron

Queridos compañeros/as de vespres literaris:

Largo tiempo hace ya de la creación de las salidas gastronómicas, de la que el que os habla formó parte del equipo pionero que marcó un hito en la breve historia transcurrida desde su fundación.
Somos conscientes de haber dejado el listón muy alto, por lo que os animamos a no desfallecer y ha superaros a vosotros mismos en el empeño por satisfacer los apetitos de este grupo de paladar exquisito.
Como colofón a estas breves palabras, quiero hacer entrega de "la espumadera", testigo y símbolo de las jornadas venideras que nos esperan.

A continuación el portavoz del equipò entrante nos deleito con estas preclaras palabras:

Joan de Ferriol, senyor de la casa gran de Rasquera dixit

Es per a mi, Joan de Ferriol, senyor de la casa gran de Rasquera, un gran honor, rebre, tan en nom meu, com, de la meva estimada esposa na Tereseta
– que avui no pot estar present, a causa d’aquesta indisposició tant comuna avui en dia entre el gènere femení...., el mal de cap.

I dels nostres servents, la senyora Mari Carmen, la nostra majordoma que és de fet, qui fa rutllar realment la casa, persona de la més absoluta confiança. I el seu eficient equip.
En Gustau, aquest noi que tant poc trobem en els sermons dominicals del pare Francesc i en canvi es capaç de passar hores i hores al casino, departint amb aquests temporers nou vinguts i les seves idees de la gran Capital. El que sigui per escapolir-se de la feina.

En Joaquim, aquest cuiner que tan aviat és capaç de fer el millor arròs que mai hàgiu menjat, com de posar seny i pau en una d’aquestes enganxades entre el Gustau i el Jesús. Un noi aquest, fill d’una família pagesa de Mora, que porta ja amb nosaltres “buff”, no sé la d’anys..., des de que era un marrec, te tota la nostra confiança, i és a traves d’ell que coneixem que s’hi cou realment entre els fogons.

La Mary, fa una mica de tot. El seu es la roba, va a rentar al safareig i ens porta els últims rumors que corren per el poble, també s’encarrega de la planxa i els petits treballs de costura, és una noia molt treballadora i si te temps sempre està disposada a donar un cop de mà a la cuina. Ella creu que és un secret, però, jo se que passa hores i hores a la cuina per estar prop d’en Joaquim, En Jesús diu que més d’una nit l’han passat junts. La Mary Carmen no s’oposa a aquesta relació i els deixa fer, tot i que es sabut per tothom que també ella ha posat l’ullet en la Mary.

Finalment tenim en Carlos, un noi romanès que fa poc ha arribat clandestinament, entrant al país sota els baixos d’un camió. Sembla que ha fet bones miques amb aquest mala peça d’en Gustau, se’l veu content de poder treballar per nosaltres, aquí a casa no li faltarà mai un plat calent a taula, i és tractat com un més del servei, bé de fet potser hauria de cedir i permetre-li una tarda lliure a la setmana. Ell estaria més content, en Gustau hauria aconseguit una “victòria”, que el mantindria relaxat una temporada. I jo quan la gent el veies passejar per el poble, faria callar aquestes males llengües que diuen al safareig que el tinc esclavitzat.

És un gran honor, -deia- per a tots nosaltres rebre aquesta “escumadora” (encara per batejar), estendard i de les nostres sortides gastronòmiques, símbol del bon menjar, del bon veure, i de les animades tertúlies en bona companyia. Amb una gran emoció que embarga el nostre cor, prometem tenir cura d’ella durant el temps que resti sota la nostra custodia.

A tal efecte l’hi hem buscat un company, algú que amb l’escalfor de la fusta del bambú l’acaricií i doni calor en aquestes gèlides nits de les terres de l’Ebre. És “l’escumador”, gat vell entre els de la seva professió, personatge molt viatjat procedent de Cambotja, capaç de recollir els millors talls de carn deixant dins de l’olla les engrunes menys mengívoles, treure els espaguetis ja escorreguts o pescar d’una revolada tots els xurros al mig d’un mar d’oli calent. Aquest jove li farà costat mentre resti entre nosaltres. S’han acabat els malsons per la nit o el sanglot després de plorar la seva solitud – moment d’intimitat (el del sanglot) que algú ha robat amb una camera oculta -.
Avui ha volgut ser entre nosaltres per conèixer la que durant un mes serà la seva companya.

AQUI EL TENIU !!!!

Aquí mostramos una fotografía de la feliz pareja con el gorro de cocina a modo de regalo de bodas del equipo de Vic.

Una vez escuchadas las palabras de los portavoces se procedió a escenificar la solemne y antiquísima fórmula de traspaso de la espumadera.

Ceremonia de traspaso que dice así:

“Trae pa cá esa espumadera”

Por último, una fotografía de la presentación en sociedad, ¡todo un espectáculo!