La verdadera historia de la Casa Gran de Rasquera

Ya hemos dicho que los compañeros engargados de las jornadas nos deleitaron con una representación-cena la noche del sábado. En la misma se repartieron diversos papeles como el de señor y señora de la Casa Gran, los mozos, amas, sirvientes o subalternos.

Hoy, gracias al amigo Pep que encontró un manuscrito en una libreria de viejo de la ciudad de Nueva York, estamos en condiciones de ofreceros en exclusiva la verdadera historia del Joan i la Tereseta de Ferriol y su troupe de sirvientes. Es está:

---

Petit resum de qui es qui en aquesta Casa Gran.

Jo el Senyor Joan de Ferriol vaig néixer a Cuba. Fill únic de Don Juan el “Viejo” i Doña Maria la “Catalana”. Els meus pares, procedents de les Terres del Ebre van fer fortuna amb una gran “hacienda”, prop de Santiago, on hi conreaven tabac; producte de gran demanda en el mercat exterior i els preus del qual no paraven de pujar.

Amb la independència el pare morí d’un atac de feridura, la mare no podent suportar la falta del seu home, emmalaltí i morí pocs mesos després. La nostra va ser una de les últimes finques que va expropiar el nou govern. Quan li va arribar el torn, jo ja havia traspassat els meus estalvis a un banc europeu, i com no tenia res que em lligues a l’illa em vaig embarcar en el Català de tornada cap a Catalunya, vaig desembarcar a Calella, on vaig estar-hi el temps necessari per descansar del viatge i poder llogar un magatzem on guardar les meves pertinences mentre buscava casa a les terres del Ebre.

En Martí el “Nassos”, alcalde de Benifallet, em va acollir a ca seva mentre cercava una casa amb terres, digne de la meva posició. No em va costar gaire trobar-ne una a Rasquera . Però no tenia presa per anar-hi, el que em tenia lligat a ca el Nassos era la seva filla, na Tereseta, una fadrina alta de pell blanca i cabell negre, amb inquietuds intel•lectuals i amiga d’artistes de la contrada. Els seus amics sovint venien a sopar a casa, i després de menjar, entre copes cafès i purs havans, divagàvem sobre lo humà i lo diví. A vegades embarcats en una animada conversa, veiem per la finestra, com apareixia el sol per l’horitzó de vinyes. Fou molt recordada una discussió en que algú, Fer... Fernendez ó Fermín ó alguna cosa així, amb esperit científic afirmava que la utilització dels cotxes, maquines cada cop més sofisticades i que començaven a estar a l’abast de tothom, acabarien amb nosaltres, els humans, començant per fer-nos perdre l’hàbit de caminar.

Amb na Tereseta ràpidament ens vam caure bé, tots dos vam protagonitzar alguna escapada a l’esquena dels seus pares. Fins i tot un cap de setmana la vaig dur a Barcelona, al Paral•lel, a veure una “revista” d’una companyia francesa que estava de “tourné” pel cap i casal de Catalunya. El dia següent, de tornada a casa vam trobar, sopant amb els seus pares, el matrimoni a casa dels quals havia dit na Tereseta que passaria la nit. La noticia s’escampà ràpidament per tot el poble, doncs, el servei s’encarregà de fer-la córrer. En aquells temps la nostra única sortida va ser el matrimoni.

Com les obres que feia per reformar la Casa Gran, i així poder allargar l’estada a ca el Marti, ja estaven molt avançades, aquell mateix estiu el dia 25 de juny, dia de la festa del segà, ens vàrem casar na Tereseta i jo a L’ermita del Àngel, prop del balneari de Cardó. Ja de matinada després d’una festa en que participà tot el poble de Benifallet i Rasquera ens vam retirar a dormir per primera vegada a la nostra nova llar.

............................................


De mica en mica ens vam anar fent amb el personal adient per portar la casa i les terres.



Mari Carmen.

Una nit sopant a ca els Serrano, un matrimoni amb tres fills, que també havia fet fortuna a Cuba, ells però amb negocis immobiliaris, vàrem conèixer a la seva majordoma. Una noia que cridava l’atenció per dos motius el primer desenvolupar un càrrec tant important amb la seva joventut i l’altre molt més interessant pels seus ulls de gata, uns ulls que et penetraven fins al fons de les entranyes cada cop que et miraven. I no vaig ser jo el únic en sentir la torbació d’aquells ulls, na Tereseta també va quedar captivada per aquella mirada.

Ja des de el primer dia vàrem pensar que havíem de dur-la a treballar a casa. En Jaume, el senyor Serrano, no en volia sentir parlar, no estava disposat a cedir-la a cap preu.
La Mari Carmen però estava decidida a treballar per mosaltres costes el que costes. No tant sols perquè li haviem promès un augment substancial de sou, sinó perquè així, ella i jo, estaríem més a prop i no caldria sortir de casa per trobar-nos. En aquells dies jo encara no sabia res dels seus lligams amb na Tereseta.

Finalment, després d’haver-li fet creure a en Jaume, que la seva majordoma havia tingut relacions amb el fill del amo del Casino, i que ja portava dues faltes, es va avenir a traspassar-nos-la a canvi d’una improductiva finca, de la meva propietat, a la banda sud del poble.


Gustau

Aquest noi neix a les amériques, allà per la part de Colombia, però de petit ve a treballar amb la seva família a la recollida de la mel i es queda a viure al poble. És llest i la mestra del poble convenç al pare perquè el deixi anar a escola algunes tardes a la setmana, els caps de setmana ella mateixa s’encarrega de posar-lo al dia amb els coneixements necessaris per treure el graduat. Els exàmens a Tortosa són tot un èxit i torna al poble amb la intenció de convèncer al seu pare que el deixi seguir estudiant. Però les coses no van bé a casa. El seu pare pateix un accident i perd un braç per sota el colze, ara és ell qui ha de treballar per mantenir la família, de moment s’han acabat els estudis, però aquests anys li han deixat un gran amor per els llibres. Les seves primeres lectures foren novel•les d’aventures, ara en canvi devora llibres de política, sobretot d’autors russos i alemanys.

Te el cap ple de pardals i és un busca bregues, gairebé mai el trobem en els sermons dominicals del pare Francesc i en canvi es capaç de passar hores i hores al casino, departin amb aquests temporers nou vinguts i les seves revolucionaries idees importades de la gran Capital. És capaç de fer el que sigui per escapolir-se de la feina. Peó no el puc despatxar perquè és l’únic capaç de fer treballar els jornalers sense que es revoltin.


En Joaquim

Aquest cuiner tant aviat és capaç de fer el millor arròs que mai hàgiu menjat, com de posar seny i pau en una de les diàries enganxades entre el Gustau i el Jesús.
En Joaquim es el tercer fill d’un important pagès que te terres per la banda de Corbera. El seu germà gran, en Pere, és l’hereu i a les seves mans anirà a parar el patrimoni familiar. Na Margalida, la Pubilla, es casarà properament amb el Doctor Andreu, un important farmacèutic i industrial barceloní que ve a passar aquí els estius carregat amb unes petites pastilles negres amb gust de regalèssia. En Nicolau, el seu germà petit ha entrat al monestir de Poblet i abraçarà la fe dels hàbits tal com mana la tradició.

En Joaquim, per tant, neix amb el handicap d’ocupar una posició incomoda dins de l’estament familiar. Així, que quant als divuit anys rep la proposta d’anar a treballar pel senyor de la Casa Gran de Rasquera, marxa content de desfer-se de la feixuga carrega familiar, on no tants sols no és ningú, sinó que molt sovint és el ase dels cops i qui fa la feina que no volen fer els altres.

A la Casa Gran es troba lliure i desenvolupa unes qualitats culinàries extraordinàries, els seus plats no deixen de sorprendre cada dia.
Ja se que s’entén amb la Marí, però com ells creuen que és un secret, a mi ja m’està be. Si hem donés per assabentat segurament hem demanarien permís per casar-se, i jo no vull tenir parelles estables dins del servei. Això fa baixar el rendiment i crea malestar entre el personal.


La Mari

Porta anys treballant a casa i el seu caràcter callat i retret ha canviat amb l’arribada del Joaquim. Les seves obligacions són les feines relacionades amb la roba: rentar-la, planxar-la, cosir-la i guardar-la. Per anar a rentar al safareig l’ajuden dues noies de fora de casa que la posen al dia de les últimes noticies i rumors que circulen per el poble. Aquests rumors son recollits a les sobretaules del servei, per en Jesús, que posteriorment ens els farà arribar a na Tereseta i a mi.

El Jesús

Un noi aquest, fill d’una família pagesa de Mora, que porta ja amb nosaltres, des de que era un marrec. Encara recordo quan el vaig enxampar robant fruita de l’hort, tindria uns dotze o tretze anys, i ben agafat per l’orella el volia portar a casa seva tot travessant el poble perquè passes vergonya, en lloc d’això, però, li vaig oferir feina de recollir pomes i a més a més pagada. Va estar tant agraït que des de llavors es com si fos un fill. Ara te tota la nostra confiança, és una mica per ell que coneixem que s’hi cou realment entre els fogons.

El seu caràcter extravertit fa que tingui bona relació amb tothom, bé amb tothom no, de fet el Gustau no el pot ni veure perquè te indicis més que fonamentats de que és qui ens passa informació als senyors de la casa. Ell tampoc pot veure al Gustau, - Es passa el dia esvalotant el galliner – diu - a tothom que el vulgui escoltar.

El Carlos

Li diem així perquè el so del seu nom pronunciat sona lleugerament a Carlos, de fet, però, el seu autèntic nom no el sap ningú.
Entra al país clandestinament, sota els baixos d’un autobús, procedent de la que en un futur, serà coneguda com l’antiga República Popular Alemanya i que ara encara no existeix. Com a l’autobús hi viatjava l’equip de gimnàstica femenina d’aquest país, la guàrdia de fronteres va preferir mirar a dalt en lloc de revisar els baixos.
Un cop a Barcelona va trobar feina al metro, però això de treballar dotze hores diàries a sota terra per un plat de pedres amb alguna llentia va decidir que no era el que més li agradava. Un dia dinant al bar Espanya prop del carrer de Montcada va conèixer al Gustau, que havia baixat a Barcelona per unes assemblees de la CNT. La Mari Carmen seguint ordres nostres li havia prohibit - I si vols anar-hi no cal que tornis perquè aquí no tindràs mai més feina – li va cridar, quan l’altre marxava ja amb el petate camí de l’estació de l’autobús. El Gustau se’n reia de tot això perquè sabia que sense ell els bracers es negarien a treballar.

En Gustau i el Carlos es van entendre d’allò més bé. El primer el convidà a Rasquera. – A les terres sempre hi ha feina, i el senyor em deu algun favor – es veu que li va dir.
I al segon li va faltar temps per anar a les oficines del metro a cobrar la liquidació.

Ara en Carlos de bon matí fins a la sortida del sol treballa en les feines del camp i en plegar passa l’estona a la cuina parlant amb el servei.
............................................



Desprès d’una convivència d’anys, na Tereseta ha decidit fer un sopar amb tots els seus amics artistes, per recordar aquelles tertulies les nits d’hivern a la casa dels seus pares.