lectura del mes, 3

Ivo Andrić 

L’escriptor Ivo Andrić va néixer l’any 1892 a la ciutat de Dolac (Bòsnia-Hercegovina), que aleshores formava part de l'Imperi austrohongarès. Començà els estudis a Sarajevo i continuà a les universitats de Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz.

Durant la Primera Guerra mundial, fou detingut per les autoritats austríaques per les seves activitats polítiques . Després del empresonament, publicà Ex-ponto, on descriu la vida com una gran presó dominada per la por, el sofriment i la solitud. Un cop acabada la guerra, entrà en el servei diplomàtic iugoslau, en què ocupà diversos càrrecs diplomàtics, entre aquests el d'ambaixador a Alemanya. En esclatar la Segona Guerra mundial, presentà la seva dimissió i retornà a Belgrad.

Durant la guerra escrigué tres novel·les: La crònica de Travnick, La jove dama i Un  pont sobre el Drina, totes tres del 1945, en les quals narra la vida i costums de la seva Bòsnia natal i dels seus habitants. En aquesta trilogía, Andrić descriu la història de Bòsnia des de la seva conquesta pels turcs (1389) fins a la creació de l'estat iugoslau, després de la Primera Guerra europea.

Tot i que visqué a Roma, Bucarest, Madrid, Ginebra i Berlín, fou el seu país natal de Bòsnia, amb la seva història, el seu folklore i la seva varietat ètnica, cultural i religiosa, la que li va proporcionar els temes que es troben a les seves obres.

Morí el 13 de març del 1975 a Belgrad.

Andrić va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1961.

Fragment de “Un pont sobre el Drina”:

“Las gentes se dividieron en perseguidos y perseguidores. La bestia hambrienta que vive dentro de los hombres, y que no se atreve a aparecer en tanto no queden eliminados los obstáculos que representan las buenas costumbres y las leyes, quedó en libertad. Los actos de violencia, el pillaje e incluso el asesinato, como suele ocurrir en la historia de la humanidad, no sólo quedaron en silencio, sino que fueron autorizados con la condición de que se llevasen a cabo en nombre de intereses elevados y al amparo de una serie de palabras que representaban el orden”.

“Tenía que acabar mi tesis de posgrado sobre Andrić, había pedidlo un guía que estuviera a la altura y me encontraba con un vendedor de yoyós.

Saca uno y se pone a jugar con él, me muestra sus proezas y me pre­gunta si quiero comprarlo.

— Sería una buena jugada — dice —, vender un yoyó comprado en Trieste a una italiana; mis amigos me invitarían a una ronda si lo consigo.

Había llegado hacía unos días a Sarajevo. El encanto de la nieve, de aquella ciudad en fiesta, chocaba un poco con mi humor, Estaba nervio­sa, descontenta. En el fondo, no lograba adaptarme. Me había decidido por aquella línea de investigación empujada por mi profesor que, en realidad, se aprovechaba de mí para un trabajo que quería publicar sobre la literatura de los Balcanes. “

La palabra más hermosa

Margaret Mazzantini

Lumen, 2009

pág. 31