 |
| Joan Vinyoli amb la seva dona, Teresa Sastre. Anys 60 Foto: Arxiu Vinyoli |
El dissabte 19 de setembre vam realitzar una
visita a la vila de Begur per recordar dos il·lustres noms vinculats a la
mateixa: Joan Vinyoli i Carmen Amaya.
Iniciem la visita al mirador del poeta, recordant la
seva vida i les reflexions que va fer sobre el fet d’escriure poesia. A continuació vam recórrer els llocs
emblemàtics de la ciutat relacionats amb els molts anys que va estiuejar a la
mateixa: el bar Tothora, el Centre Artístic Beguerenc, les dues
cases d'estiueig, la plaça de la vila, el mirador de Sant Ramon i el Castell amb
el seu botó de roda, centre de l’univers vinyolià a Begur.
En cada punt vam llegir poemes i comentaris de
totes les seves obres: "Primer
desenllaç", "De vida i somni", "Les hores retrobades",
"El Callat", "Pel camí dels mesos", "Realitats",
"Tot és ara i res "," Encara les paraules "," Ara que
és tard "," Llibre d'amic "," El griu "," Cercles
"," A hores petites "," Cants d'Abelone ","
Domini màgic " i "Passeig d'aniversari".
Des de les altures espirituals del castell de
Begur, ens vam dirigir al Mas Pinc, lloc
de recolliment i refugi de Carmen Amaya.
El Mas pinc és una típica masia catalana, en la qual es conserva una de les poques
torres de defensa originals del segle XVII i que van servir de protecció als
seus habitants contra la pirateria. El 1961 Carmen Amaya compra el Mas Pinc i
s'estableix en ell fins a la seva mort, el 19 novembre 1963.
En Mas Pinc rendim un homenatge a la catalana més
universal i recordem el que van dir d'ella personatges com: Orson Welles, Fred Astaire, Charles
Chaplin, Greta Garbo o Jean Cocteau.
D'ella mateixa va dir: “Nací a la orilla del mar. Mi
vida y mi arte nacieron del mar.”
 |
| Mas Pinc |
AQUELLA CARMEN
Cuando Carmen,
cuando Carmen quedo quieta,
a las claritas del alba,
y se hizo mármol su cuerpo,
moreno de pura raza.
Barcelona,
Barcelona dando gritos,
mando doblar sus campanas,
y se quedo sin aliento
el compás de la sardana.
Y en aquel momento mismo,
se apagó el son de la zambra.
Carmen, gitana nacida
de un sarmiento y de un coral,
Carmen, era tu bata extendida,
la cola de un pavo real.
Cuando pasaste la raya
y tu llama se apagó
ya no canto la Zumaya,
ni la guitarra tembló,
Carmen, Carmen,
Carmen…¡Carmen!
Se murió Carmen Amaya,
y España entera lloró.
En Sevilla,
en Sevilla los espejos,
con su cristal de agua verde,
en los tablaos comentaban:
¿Por qué esa Carmen no vuelve?
La Malena,
La Malena hablaba sola,
La Niña rompió sus peines,
y Juana, la Macarrona
encendió un velón de aceite.
La Giralda está sin brazos,
y la Alhambra, sin cipreses.
Carmen, gitana moruna
de alfajores y de hollín.
Carmen, era tu bata una luna
de nardo en el Albaicin.
Cuando pasaste la raya
y tu llama se apagó
ya no cantó la Zumaya,
ni la guitarra tembló,
Carmen, Carmen,
Carmen…¡Carmen!
Se murió Carmen Amaya,
y España entera lloró.
Del Somorrostro en la playa,
ya su estrella se apagó
se derrumbó su muralla,
como la de Jericó
Carmen, Carmen,
Carmen…¡Carmen!
Se murió Carmen Amaya,
y el mundo entero lloró.
León y Solano
Després de recuperar forces al casino la Constància de Sant Feliu de
Guíxols, vam visitar l'exposició Barcelona-París-Nova
York, d'Urgell a O'Keeffe – en l’espai Carmen Thyssen del monestir de Sant Feliu
de Guixols- . L'exposició mostra com ha evolucionat la representació de la
ciutat des del Romanticisme fins a les avantguardes, i les tres metròpolis que
donen títol a l’exposició en són l'exemple. Les influències estètiques i la
personalitat dels artistes a l'hora de tractar el tema expliquen aquest pas del
segle dinou al vint : el trànsit del món rural a la vida urbana i la transformació
de la societat.
 |
| "La nevada de 1887", de Joaquim Pursals oli sobre tela |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada