9 de set. 2015

literatura en el món àrab, 3

Mahmoud Darwish fou un poeta palestí, (1941-2008). Nascut a l'oest de Galilea, fill de pare terratinent i mare analfabeta, el seu avi li va ensenyar a llegir i escriure. Quant el seu poble fou destruït durant la Guerra de la Independècia Israeliana ell i la seva família varen escapar al Líban, primerament a Jazin i posteriorment a Damur, i un any més tard es van infiltrar a la zona d'Acre, a Israel, i es varen assentar a la ciutat de Jadida, on van aconseguir el certificat de residents permanents. Va publicar el seu primer llibre de poesia als dinou anys.
Va treballar com a escriptor a l'edició àrab del diari del Partit Socialista Àrab-Israelià MAPAM i com a editor segon al diari literari Al-Fajr A més a més, fou membre del Partit Comunista Israelià. També va escriure a un diari àrab-israelià anomenat Al-Itakhad. Els seus poemes estaven farcits de ràbia i patiment per la seva pàtria robada i el profund dolor dels palestins per la pèrdua de la seva llibertat i dignitat.


Va publicar més de 30 volums de poesia i vuit llibres de ficció.



¿QUIÉN SOY YO, SIN EXILIO?   

Extraño como el río al borde del río...El agua
me ata a tu nombre. Nada me retorna de mi lejanía
a mi palmera: ni la paz ni la guerra.
Nada me incorpora a los Evangelios.
Nada... nada relumbra desde la costa del flujo
y el reflujo entre el Tigris y el Nilo.
Nada me desembarca de los navíos del faraón.
Nada me porta o me hace portar una idea: ni la nostalgia
ni la promesa. ¿Qué hacer? ¿Qué
hacer sin exilio y sin una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
Nada me lleva de las mariposas de mi sueño
a mi realidad: ni la tierra ni el fuego. ¿Qué
hacer sin las rosas de Samarcanda? ¿Qué
hacer en un lugar que pule los cantos con sus piedras
lunares? Ambos somos ligeros, como nuestras casas,
en los vientos lejanos. Somos amigos de los seres
extraños entre las nubes... dos restos de
la gravitación de la tierra de identidad. ¿Qué haremos? ¿Qué
haremos sin exilio y sin una larga noche
que escrute el agua?

El agua
me ata
a tu nombre.
No queda de mí más que tú, y no queda de ti
más que yo, un extraño que acaricia el muslo de su extraña. ¡Oh,
extraña! ¿Qué haremos con la tranquilidad que
nos queda y con una siesta entre dos mitos?
Nada nos lleva: ni el camino ni la casa.
¿Este camino ha sido siempre igual,
o nuestros sueños lo han cambiado
tras hallar, entre los mongoles, un caballo
en la colina?
¿Qué haremos?
¿Qué
haremos
sin
exilio?

Mahmoud Darwish
Poemari: El lecho de una extraña (1999)
Taducció:  María Luisa Prieto

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada