barcelona literaria, 2

III

A ONT ES VEU LO QUE COSTA DEPASSAR UN INFANT PER ENTRE EL TRANZIT COMERCIAL.—A ONT ESV EU EL BATEIG.—I  A ONT ES VEU QUE NO PASSA RES QUE VALGUILA PENA DE CONTAR-SE.

“L’endemà,  el  jorn  solemnial  del bateig, un sol brillant de primavera va eixir a il·luminar el barri.

Aixis que’l senyor Ramou va llevar-se,  i  va  obrir  ois  finestrons  d’aquell balcó,  va  despertar  la  seva  dòna,  perdir-li:

—Quin  dia,  Roseta!  Quin  dia  per anar  a  batejar!  Llàstima  qu’et  tinguis d’estar  al  llit  i  no  puguis  venir  am nosaltres.

—Serà un’altra vegada, va dir ella, i va tombar-se de l’altra banda.

Realment,  era  tan  hermós  el  dia, després de tantes hores de ploure, que’spodia pagar per veure-l.  Alli  devant,  an’el  quartel,  van  treure  les  mules  a airejar, i les van lligar a lo llarg de la paret,  formant  una  renglera  de  cuesqu’arrivava  de  cap  a  cap  del  edifici. Allò era una espeçor de cames que no paraven,  i  allò  era  una  volior  de mosques  que  no  deixaven  parar  les mules. Un artiller i una, de mula, havien fet  una  posta:  ell  d’anar  donant garrotades  fins  qu’ella  no  enjegués coces, i ella d’anar enjegant coces fins que no li donessin garrotades, i la posta va  durar  mitj’hora,  fins  qu’es  varen cansar, un i altra. Per les finestres del segon  pis,  es  veia  netejar  cananes, machetes, i eines de fer mal. Cantaven els  artillers  a  dintre  d’aquella  gavià espaiosa,  am  valencià,  am  gallego,  i sobre  tot  amb  andalús,  am  cada  ai!  i cada jemec d’alegria, que feien tremolar els  canons.  Per  la  porta  principal  els assistents de retén, van treure balancins i cadires; van eixir aquells oficials a fer guardia,  i  allí,  tot  fent  la  copeta, comentaven  el  diari:  Que  si  el  mes passat havien mort,  de mort natural, vint capitans més que l’altre; que si els en faltaven  morir  fins  a  tants,  per  pujar l’escalafon; i que si amb una mica de guerra  la  cosa  aniria  més  depreça. Alguns  d’ells  donaven  ordres,  quatre quintos sols i arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a dos, com si s’haguessin tomat bojos tots quatre; fins que en un moment donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja no les varen poder aguantar:  a  salts,  a  empentes,  i  a remades, van corre a la menjadora.

Realment   la   Naturalesa,   aml’intervenció  de  l’home,  qu’és  la criatura  més  perfecta,  fins  a  n’aquell recó de plaça, treia lo mellor que tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon  ho  sentia,  i  despatxava  la trencilla com si vengués canes de joia.

A   totes   les   parroquianes qu’entraven, baldament no fessin gasto, tot destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu’era pare d’una criatura que pesava més de set lliures.

La major part no hi deien res, per què no sabien si era poc o molt, pero totes n’estaven contentes.

Alguna  trovava  qu’era  massa,  i d’altres  les  més  xafarderes,  retreien criatures vivents, i filles de la mateixa escala,  qu’havien  nascut  pesant  vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el senyor Ramon no en feia esment. Sabia lo que són les balances.

—Avui ós el bateig —els deia. —Avui és la primera vegada que tindré de tancar la botiga.—Pero  no  serà  la  darrera,  —li deien. —Vostè ós jove, senyor Ramon,— i sortien mirant de reull aquell floret d’artillers que hi havia per les finestres.

—Quin  dia!  —va  dir  el  primer qu’arrivà pel bateig, col-locant-se a n’ellloc del dia avans.

—Quin bon dia! —varen anar dient els altres, asseient-se a n’els seus llocs corresponents.

—Bon dia, —va dir el senyor Josep Forment enclotant-se a n’el seu silló.

I la mare, desde el llit, també digué qu’era bon dia, sense sapiguer perquè, si per lo del bateig dél fill, o d’esma, al sentir-ho dir a n’els altres.

Siga  com  siga,  ja  hi  eren  tots.  El senyor  Esteve,  tot  de  negre,  ab  una corvata de satí que li donava tres voltes al  coll,  i  encara  quedava  corvata  pel nús; la seva dòna, de llanilla, també a tota negró; la senyora Pepa, amb aquella mentellina que li penjava fins a genolls;l es tres cosines, de dol crònic, es dir, d’hàbit, pero am les corretjes noves i els dolors de plata lluenta. El senyor Josep Forment, am la levita mellor a la part de fòra;  la  llevadora,  amb  uniforme  de bateig; el pare, serio; i la criatura, dintre d’una capa, que no més li deixava veure una cara com una maduixa, voltada de roba blanca.

El  faetó  ja  s’esperava.  A  les  tres havia arrivat, i per tots els balcons hi havia  gent,  admirada  de  veure  aquell cotxe  que  duia  un  cotxer  am  librea,  guants, botons d’or, un barret de mitja copa, i un clavell vermell a l’orella .

Es varen despedir de la mare, que plorava d’alegria, van eixir i van pujar al faetó, els vuit convidats a dintre, i el senyor Ramon al pescante.

Conforme  havien  convingut,  en comptes  d’anar  de  dret  a  San  Cugat, qu’era  a on  s’havia  de  batejar,  volien aprofitar  el  gasto,  i  anirien  a  dar  la volta. Primer passarien, segons tractes, de llarg a llarg del quartel: després pel passeig de San Joan; després pel carrer de  la  Princesa,  Plaça  de  San  Jaume, carrer del Bisbe, i en sent a la Plaça Nova, es ficarien pels carrerons, i cap a San Cugat, per alli a on poguessin.

Per devant del quartel van passar al trot;  els  dos  cavalls  eren  valents:  a dintre’l  cotxe  ningú  parlava,  pero  hi havia molta armonía, a fòra, el cotxer explicava al senyor Ramon les qualitats del bestià:  pero al ser al devant del Rec, van fer la primera parada. Tot el carrer de la Princesa, el dels Assaonadors, fins al Born, era una espeçor de carros, de crits, de trasbalç, i de bullici. D’un magatzem  ple  de  trenyines,  en  treien bales  de  cotó,  les  hi  donaven  una empenta,  les  apoiaven  a  n’el  carro,  i amb un salt les tiraven a sobre: al costat,a  un altra botiga, anaven tirant pells de bou a terra, qu’aixecaven una polsina, que  feia  flaire  de  benzina  i  de  bestia dissecada; més enllà, entraven drogues al fons d’una cova, i s’havia vessat una gran ampolla que feia un regueró de fum; més lluny es tiraven bacallans secs am les  ganyes  esteses  i  prempsades;  aquí rodolaven  botes,  alli  descarregaven jàssenes,  amb  un  trerratremol  de metralla,  i  per  tot-arreu  apuntaven, cridaven,  escrivien,  renegaven,  i  el soroll era tan fort, que dintre del faetó se sentia una remor com qui es posa un coma l’orella. Després  d’un  paro  de  mitja  hora, quan tothom va haver descarregat, van poguer  tirar  endevant,  fins  a  esser  al carrer  de  Moncada,  i  alli,  segona estació,  pero  aquet  cop  am  parada  i fonda.  Entre  un  tren  de  carros  que venien, i un’altra renglera que tornaven, varen deixar encastat el faetó a dintre un nús  de  comerç,  de  bateig  i  de mercaderies, que no hi havia modo de desfer-lo.

Els de un costat, deien als altres que tiressin  endevant;  els  de  devant, reculaven; els de la dreta, empenyien; el cavall  del  carro  de  darrera,  ficava  el cap a n’el faetó, i posava el nas a la falda d’una de les tres Maries; els del faetó tenien el morro encastat a una bala de cotó; el municipal s’en havia anat per no  tenir controversia:  els  de  peu donaven ordres, els de dalt dels carros insultaven,  tots  cridaven,  tot-hom manava; va començar el chor de renegs ,i el cotxer del bateig en persona, sortint-li el carreter que duia a sota d’aquells guants verts i a dintre d’aquella librea, va  renegar  més  que  ningú,  i  fins  va baixar del cotxe, desafiant a tot el carrer i a tot el comerç de Ribera.

Els  de  dins  estaven  serens.  Els contrariava   una   mica   aquell embrancament comercial, pero eren gent qu’es feien càrrec i sabien lo qu’és el trànzit.  Si  haguessin  gosat,  i  no haguessin  anat  vestits  de  negre,  fins haurien baixat a posar ordre i a ajudar a descarregar carros.

El senyor Ramon, donava, concells, anant a la una amb el cotxer; la padrina li  encarregava  que  sobretot  no’s comprometés; el senyor Josep Forment, callava, i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar una sentencia:

—Primer es el comerç que’l bateig—va dir. —La criatura te espera, i el género  no  entregat  a  temps,  sofreix merma i averia.

Per  fí,  hi  va  haver  un  poc  de moviment:  Els  carros  van  començar  a caminar, i el cotxe entre’l carro de cotó i un de petroli, va anar seguint amb els carros, i com qu’alli van trencar, varen haver de trencar amb l’ambulancia i fins arrivar a San Cugat, fets un sandwich de bateig, entre el cotó i el petroli.

—Aveiàm si descarregareu de preça—els va dir el carreter de darrera.

—Descarregarem si ens ve bé —va saltar el cotxer batismal, —i per evitar garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe, menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.

Ja  a  terra,  van  entrar  l’infant  al temple,  això  si,  van  entrar  casi  a  les palpentes, perquè el temple estava a les fosques.  A n’els altars no hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge  o  de  cámara  fotogràfica,  que marcava dugues cintes, a uns àngels que hi  havia  asseguts  a  la  barana  d’una cornisa i que no queien per això: perquè eren de fusta, i eren àngels.

El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:

—A on  tenen  el  despatx  a  n’aquet dimoni de parroquia?

—Tenim d’anar a la sagristia —va respondre la llevadora.

Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera».

—Ja  vindràn,  home;  —li  va contestar la padrina.

—És que tindrien d’estar perennes,— va respondre de nou el padrí. —No’s tenen les portes obertes per descontentar la  parroquia.  I  nosaltres  ho  som  de parroquia. A tots ens hi han batejat a la casa, i sinó, que mirin les llibretes. Si, senyor, que mirin les llibretes, i si no les volen mirar, jo las hi ensenyaré, aixis qu’arrivi, a n’aquet senyor vicari. Vull que sàpiga am qui se las heu, i que si’s protesta una lletra, també’s protesta una criatura. —Pero mentres volia protestar-la, sortí un capellà d’un altar seguit d’un escolanet, i s’en van anar cap a la pila.

Va  ser  un  bateig  ràpit  i  concís. Posar-li Estevet, Lluis i Pau; treure-li la gorra, tirar-li l’aigua, tornar-li a posar la gorra, i llegir quatre obligacions, va ser cosa d’un moment. Ni la criatura va adonar-se’n.

—Per lo curt que ha estat el trobo car,  —va  dir  el  senyor  Esteve,  tot sortint.  —Ens  han  fet  un  bateig  de segona.  —Tots  són  iguals—  va respondre  la  llevadora.  —Amb  els bateigs no hi ha diferencies.

—Que no hi ha diferencies, em gosa a dir? —va rependre el senyor Esteve:—pregunti-m’ho a mí, si n’hi han. Quan la criatura es de més pago, s’hi miren més,  i  s’hi  entretenen.  Hi  posen  més llatí, més aigua, i més beneida.

—Vaja, Esteve, no’t descantellis, —li va dir la seva dòna, —anem a trobar el cotxe i deixa-ho corre.

El cotxe prou hi era a la porta, i els cavalls  també,  pero  el  cotxer...  a on dimoni era el cotxer? Van  cridar-lo.  Va  tirar  el  senyor Ramon carrer amunt, i el senyor Esteve carrer  avall;  van  donar  veus  a  n’el veinat: van despertar un municipal que dormia, i saben ont era el cotxer...? era alli, en una cantonada, ajudant a aixecar un  carro  que  se  li  havia  encallat  una roda. Si no hagués sigut pel renegar i el clavell que duia a l’orella, no l’haurien pas conegut; s’havia tret l’uniforme i en mànegues de camisa estava forcejant la roda, i fins que’l carro va arrencar no el varen poder arrencar a n’ell de la roda.

—Apa, cotxer, a casa i de preça, va dir la senyora Pepa.

—Si  que  han  enllestit  aviat,  li  va contestar el cotxer. —Encara no hi hanposat mitg jornal.

—Deixa-t de jornals, i cap al cotxe,—li digué el padrí amb energia.

I tornant a pujar al cotxe en el mateix ordre de l’anada, van seguir el carrer de San Cugat, fins que sent al Portal Nou, van tornar a trovar un riu de comerç, i varen seguir la corrent.

Alli,  era  negoci  de  pells,  de blanqueig   i   de   tintoreria,   lo qu’embussava  els  carrers.  De  dintre d’un  soterrani  en  treien  besties escorxades,  que  n’anaven  rascant  la pell;  dels  terrats  penjaven  troques  de cotó,  blanques,  grogues,  de  color  de blau  de  soldat,  de  color  de  negre  de viuda,  de  colors  virolats  de  valencià, gotejant per les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres se sentien dringar les encluses, a n’els patis  serraven  fustes;  pels  carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven  a  l’humitat,  i  feien  saltar espurnes  de  foc,  i  els  magatzems  es buidaven per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.

Els  homes  del  nostre  bateig,  se’l miraven  satisfets  aquell  moviment  de vida.  Anaven  com  peixos  de  globo  a dintre del faetón,  pero eren peixos que nadaven  a  dintre  del  seu  element.  Se sentien  llenya  d’aquell  foc;  roda d’aquell   engranatge;   corretja   de transmissió, d’aquell tràngol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat de dur un plansó a n’aquell barri, que si era no més que un esqueix, temps a venir seria un arbre d’aquell bosc de carros i género.

Tant és aixis lo qu’els passava, que quan  varen  haver  donat  dugues  voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a  n’el  passeig  no  més  hi  havia  gent solitaria:  el guarda-paseos  arropit, algún llegidor de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al  cotxer:  —«A  casa,  que  ja  hi  hem passat per aqui»— i tots es varen posar tristos.

Tan  tristos,  que  ni  van  pendre’lxacolata  amb  aquella  franca  alegria que’s  té  de  pendre’l  xocolata,  perquè siga  xacolata.  Ni  varen  parlar  de comerç: es com dir que no van dir res. Ni van riure, com de costum; i no més al despedir-se, el senyor Esteve, el padrí, a l’entregar l’Estevet als braços de la seva mare, li va dir am tò solemnial:

«Roseta: Aquí tens l’Estevet batejat. Fes-ne un bon comerciant. Un que honri el nom de «La Puntual». Puja-l com es té de pujar. Serio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic: sobretot ben pràctic; que l’home es el que fa la casa, i la casa es el que fa l’home.”

L’auca del senyor Esteve

Santiago Rusiñol