centenari Palau i Fabre

Aquest any celebrem el centenari del naixement del poeta, assagista, narrador, dramaturg  crític d'art  Josep Palau i Fabre. Una persona polifacètica, creador i editor de la revista "Poesia", va jugar un paper molt destacat en la represa de la literatura catalana de postguerra i en la reorganització dels Estudis Universitaris Catalans.

Per commemorar el centenari, els de Vespres Literaris visitarem el proper dissabte 1 de juliol la seva Fundació, a Caldes d’Estrac.

Pels que no podeu venir a la sortida, penjarem diversos articles al bloc sobre la seva vida,  l’obra i el seu llegat.

JOSEP PALAU I FABRE

Neix a Barcelona el 21 d'abril de 1917. El seu pare fou el pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller.

Col·labora en la premsa catalana abans del 1936. Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, és així com pot entrevistar Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra i André Maurois, entre altres, i entra en l'ambient literari barceloní. El 1938 el mobilitzen al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes, es troba a Olot fent de cap aparatista i és dut al camp de concentració de Lleida.

Del 1939 al 1943 cursa a Barcelona els estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. Publica el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944), que va impactar en aquells moments per la incorporació de l'erotisme en algunes composicions. Conceptualment fou un poeta inconformista, seguidor de la línia poètica marcada per Rimbaud i Artaud —autors que anys més tard va traduir al català— seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l'estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcida.

Fou el creador i l'editor de la revista Poesia (1944-45) revista literària eclèctica que lliga la tradició medieval d'Ausiàs March i la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Mallarmé, de Paul Élouard, de Rimbaud, de Breton, etc., sovint en la primera traducció al català del propi Palau i Fabre. És, també, un dels fundadors de la revista Ariel (1946-51) i col·labora amb la revista d'avantguarda Dau al set.

El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li és renovada l'any següent. S'hi està setze anys. A l'inici duu una vida bohèmia, i es dedica a fer diverses feines com ara extra de cinema, professor d'espanyol, periodista, cambrer... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'La Casa de México'. És un període d'aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

L'any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que inclou els poemaris L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel, Laberint i Atzucac i que titula Poemes de l'alquimista, la seva obra poètica més coneguda i que modifica i amplia en successives edicions revisades.

L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a la cala Grifeu, a la Costa Brava, que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians.  Des de 1976 comença una etapa públicament més dinàmica: del 1976 al 1979 presideix el PEN Català, i en l'àmbit literari, reedita els poemes, recupera el teatre amb diverses posades en escena, continua publicant els estudis picassians, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats.  Fa col·laboracions en mitjans de comunicació com l'Avui i L'Avenç, i la seva obra en prosa es recull en els Quaderns de l'Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, 1991, 1996, 1997) va afegint nous materials, sempre a l'entorn de la temàtica estètica o literària.

L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 aplega a Les metamorfosis d'Ovídia i altres contes dotze narracions escrites entre 1989 i 1994.  El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura;  el 1999  amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes,  el 2000 és nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres pel govern francès i l'any 2006 obté el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes.

Mor a Barcelona el 23 de febrer de 2008.