l'obra i IV

Poemes de I’Alquimista es un llibre escrit en el transcurs de molts anys i, encara mes, a través de circumstàncies molt diverses i accidentades.

No sé quines haurien estat la meva obra i la meva evolució sense el concurs de la guerra civil.  El passat futurible és el mes impensable de tots.  Però segurament una i altra haurien estat molt diferents del que han estat.  Acabada la nostra guerra,  jo tenia enllestit un petit llibre de poemes que probablement hauria publicat en circumstàncies normals. La anormalitat subsegüent va fer, no sols que no publiques aquell llibre,  sinó que deixés de publicar també els que vaig escriure després.  Fins que,  davant la possibilitat de fer-ho clandestinament, vers el 1943 o 1944,  vaig estructurar un recull,  apretat i apressat,  de vint composicions,  entre les quals n'hi havia del període de la guerra i de molt posteriors,  amb el títol de L'aprenent de poeta, que en realitat era ja una antologia.  Així nasqué el que,  aparentment,  fou el meu primer llibre.  Dic aparentment, perquè ja un any abans,  Andreu C. Bossoms,  a qui vaig conèixer després i que, segons he sabut,  posteriorment va suïcidar-se,  m'editava,  a Melilla,  a vint-i-cinc exemplars, les Balades amargues.  El 1945, just abans d'anar-me'n a París,  vaig fer imprimir,  de nou pel meu compte, Imitació de Rosselló-Pórcel, que esdevenia, també, provisionalment, el meu segon llibre. Ja a París, el 1946, jo mateix m'editava, a cent exemplars com en els casos anteriors, Cáncer, un llibre que m'havia endut de memòria i que,  un cop arribat a París,  em vaig apressar a transposar de nou sobre el paper. Conto això perquè es comprengui, avui,  el grau d'explosivitat que suposava aquest llibre en aquell moment. I no sols per als estaments oficiáls...

Mes endavant, gràcies al meu pare, amb qui,  profundament distanciat ideològicament, vaig mantenir sempre els lligams d'un profund afecte, mercès a la intervenció eficaç de Joan Triadú i de Josep Pedreira,  aparegueren (es un dir) els Poemes de l’Alquimista, en una edició datada a París el 1952.

Per a la confecció d'aquest llibre, que des de sempre he considerat una unitat closa, em vaig valer dels tres llibres publicats anteriorment, convertint Imitació de Rosselló-Pórcel en una part —la central i la mes important— de L'alienat, tot afegint-hi dos llibres nous: Laberint i Atzucac. No vaig poder introduir cap modificació en L'aprenent de poeta, per la senzilla raó que els meus manuscrits havien quedat a Barcelona i m'era impossible de consultar-los. Afegir-hi només, com hauria pogut fer-ho, les Balades amargues, em semblava que desequilibrava el conjunt,  per la falta d'altres textos que hi podien fer contrapès o contrapunt.  He de dir també, puix que l’ocasió se'm presenta, que, primitivament, Atzucac, que havia estat encetat a Barcelona, venia immediatament després de Càncer, i que sense la meva anada a París no hauria existit Laberint que,  com es fàcil de veure,  significa un nou moment de respir o d'expandiment vital, perquè en abandonar el país jo estava literalment buidat. A París, no sols vaig poder escriure Laberint, sinó que el contingut d'Atzucac va canviar substancialment i només hi subsisteixen una o dues de les composicions concebudes a Barcelona.

Quan, aviat farà cinc anys, Joan Oliver em proposà d'editar els Poemes de l’Alquimista, tota aquesta problemàtica se'm féu present. Però, sigui que la reestructuració de l'obra la vaig veure com una muntanya, sigui perquè era una mica escèptic quant a l’aprovació del llibre per part de la censura, em vaig limitar a donar-li un exemplar de l’edició del 1952 per tal que, fotocopiada,  fos tramesa a censura. El llibre torna amb dos poemes suprimits i dos de mutilats. Joan Oliver, amb el tarannà liberal que el caracteritza, m'havia dit, responent al meu escepticisme: «Enviarem el llibre; quan torni, segons com torni, tu mateix decidiràs». I, en efecte, vaig considerar que, donades les circumstàncies del país, era preferible de fer-lo sortir mutilat, puix que les mutilacions havien estat menys calamitoses del que jo em temia, que no pas anar esperant indefinidament. De fet, el llibre ja havia esperat mes de vint anys i era conegut de ben pocs.

Ara, per fi, esgotada l’edició del 1972, m'és donada la possibilitat de fer l’edició íntegra dels Poemes de l’Alquimista. La temptació de tornar-la a fer com l’anterior, afegint-hi només els fragments i els poemes eliminats per la censura, hi era. Fer-ho,  hauria estat obeir a la peresa. Però tampoc la reestructuració no era fàcil,  perquè significava enfrontar-me amb el passat i, tal volta, envescar-m'hi.

Així i tot, com que uns textos com Balades amargues, eren ja coneguts —encara que de poquíssima gent— i anaven solts pel món,  i com que,  d'altra banda,  he pogut comprovar més d'una vegada la impossibilitat de ser del tot objectiu amb la pròpia obra, i alguns deis meus poemes mes antics, no inclosos en L'aprenent de poeta, eren unànimement consideráts superiors a alguns deis aplegats allí, m'he decidit a garbellar de nou el conjunt, que ha afectat molt particularment el primer llibre, escindit ara en dues meitats,  separades per un silenci i uns esdeveniments contra els quals la meva veu era del tot impotent, i que ha repercutit també, molt parcialment, en una part del segon. Els altres tres llibres resten el que eren. Però em sembla que la ruptura que, en tots els ordres, significa Càncer, queda ara molt mes explicitada.

Sortosament, l'editor m'ha esperonat a emprendre aquesta refosa, que, en definitiva, significa per a mi una total recuperació del meu passat i una petita victòria enfront del malastre.

Després d'aquestes explicacions, passablement enutjoses, espero que cap lector no es considerarà desagradablement sorprès o estafat per la presencia d'aquesta edició, si ja posseeix alguna de les anteriors. Les circumstancies han estat verament excepcionals, i no desitjo que ningú hagi de donar mai mes, en el nostre país,  unes explicacions semblants o equivalents a les meves.

Grifeu, 24 d'agost del 1976

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

22-23 d’octubre del 1940

LA SABATA

He donat el meu cor a una dona barata.

Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?

En les escombraries una vella sabata

fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora

no han tingut la virtut de donar-me el consol

que dóna una abraçada, puix que l'home no plora

pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Josep Palau no és àngel ni és un infant model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.

Aquella mascarada ha durat massa temps.

Com que us angunieja que us mostri la ferida,

per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943