l'obra III

“Dues son les claus d'aquest llibre: la desintegració del jo i el mimetisme. Van íntimament enllaçades.

El jo, del qual es parla encara com d'un personatge inequívoc i irrevocable,  està en crisi des de sempre.  Però la societat (o les seves formes) ateny,  de tant en tant,  moments de cristal·lització, on sembla que tot tendeixi a estabilitzar-se. És sempre en aquests moments culminants, d'aparent repòs,  on cal cercar el virus de la nova descomposició. El dinamisme de la historia es constant.

Nosaltres,  els homes del segle xx,  vivim els residus d'un jo que hem rebut com establert i que hem donat per acceptat. Es el jo de l'home occidental. Segurament cal acudir al racionalisme grec per a trobar les arrels fonamentals d'aquest jo.  La intromissió de l'element cristià fa que encara sigui mes heterogènia la seva contextura.  No tant,  però, com podria pensar-se,  perquè el cristianisme mateix, per a perdurar, ha sentit la necessitat d'incorporar-se el racionalisme, per a no ésser incorporal totalment a ell.  Es obra de sant Tomás. Però era el racionalisme qui en sortia vencedor.  El Renaixement es encara un fenomen on certs elements pagans,  aquesta vegada mes de la sang que de l’intel·lecte,  fan explosió.  ¿Què queda de l'antic cristianisme?  Un residu ben estrany, que ben aviat es transformarà.  De doctrina d'amor passarà a doctrina d'odi.  El marxisme es la darrera eclosió de l'antic paganisme,  sota una aparença quasi cristiana.  Però la dialèctica marxista es també un racionalisme, àdhuc un superracionalisme. L'home, a mesura que es buida d'ell mateix,  va semblant mes definit,  mes concret cada vegada. Ens aferrem al marxisme com a darrer refugi per a salvar la nostra magra identitat racional: la nostra identitat irracional, que treballa per dins, es posa, sense saber-ho nosaltres, al servei d'aquest racionalisme.  Es el fanatisme marxista.  Així,  els dos corrents,  racional i irracional,  que el cristianisme havia,  durant segles,  difícilment conciliat,  es troben conciliats de sobte en contra d'ell.  ¿En contra? No tant com pot semblar-ho de bell antuvi. Aquesta es la dramàtica situació de l'home actual.  Quan els primitius cristians cridaven: m'ho pots prendre tot,  però no em prendràs la meva ànima!,  formulaven el primer crit de reivindicació social.  Que avui, aquells mateixos homes, reivindiquin els béns materials, es perquè s'han tret definitivament la careta.

Els signes que, des de Grècia mateix,  i sobretot des del Renaixement,  es manifesten per a donar-nos a entendre que la dimensió que ens hem donat no ens convé ni ens explica —no ens conté—, fan crisi en l'home d’avui.  El jo,  el nostre jo cofoi,  del qual parlem com si fóssim realment nosaltres,  es desintegra.  I no en un, en dos, o en tres bocins,  sinó en mil bocins. L'home renaixentista, l'home de les cavernes, el cristià, el pagà,  el cavaller,  el cortesa, el mendicant, el romàntic,  el mercenari —per a no citar-ne sinó uns quants— són,  successivament,  els amos i senyors, a vegades durant un cert temps il·lusori,  a vegades amb una vertiginositat calamitosa, de la nostra consciència.  Som a la seva mercè.  El jo ja no es ell. ¿Qui és? Rimbaud i Picasso son els dos genis que d'una manera mes autèntica han encarnat aquesta crisi i han cercat de donar una resposta a aquesta pregunta.

Aquest llibre n'és un exponent dramàtic.  Però no es aquest el lloc adequat per a donar-ne la solució, que sembla resumir-se en aquests mots: retorn a I ‘Orient.

Dic també que el mimetisme es una altra de les fonts d'aquest llibre. La natura es mimètica.  No sembla, però,  sinó,  que es per empelt cristià que ha actuat en mi aquesta força. L'afany de comprendre,  dut al seu extrem,  fa que hom s'identifiqui amb la cosa compresa.  La comprensió més profunda no es racional sinó afectiva, o potser orgànica.  El cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam,  jo tingues set o fam com ell.  Aquest amor,  fet extensiu al terreny de l’esperit,  és el que m'ha fet identificar tota la vida amb els objectes i els éssers mes diversos —es el que m'ha fet alienar.  Sentir-se arbre,  ocell,  estrella, Llull, home de les ca-vernes,  etc.,  no basta si aquest sentir no ateny la regió de l'ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc. Però si sóc,  successivament,  cada una d'aquestes coses, ¿què o qui sóc jo? ¿Sóc algú?  I aquí,  per un altre camí,  el problema de la identitat torna a posar-se.  L'amor hi dona una solució molt mes satisfactòria que el racionalisme,  però no convincent,  no completa. És aquí on una nova via de coneixença es fa necessària i es aquí on comença la veritable exploració del jo.”

Josep Palau i Fabre

31 de maig del 1950

POETA-NARCÍS

Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

Som una o dues veus?

Quina, però, és de qui?

Poemes epigramàtics 1940- 1942

PARADÍS ATROÇ

À celle qui se fait appeler "Tabou"  (En un autodenominat "tabú")

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança

on el teu cos madur fóra el meu instrument,

i el teu ventre, que té la forma impertinent,

daria el ritme atroç del repòs de la dansa.

Obririen l'espai espais d'esgarrifança,

i entorn del blanc silenci, una música ardent,

fingiria en el sostre un ample firmament

on àngels taciturns farien contradansa.

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:

monstres que pariries en la buidor dels cels

i anirien a raure a l'òrbita malalta

on circumden a lloure els coixos i els cretins ...

Jo et besaria el ventre com una immensa galta

i tu em demanaries que te'l besés per dins.

Estiu del 1944