l'obra I

“Poemes de l’Alquimista: és a dir,  poesia entesa no com un fi en ella mateixa,  sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació,  com per a d'altres ho poden ser el microscopi o la música —com a l'Edat mitjana s'empraven els metalls.  La paraula es, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci,  del qual no sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de mes precisió que m'ha estat donat per a conèixer.  No tinc,  entre les mans,  un bé millor.  A vegades sembla que només pronunciant un mot hagi de retrobar l’alè creador (i es sempre un desencís veure que la paraula mor arran de platja);  altres vegades sembla que hagi de sotmetre els mots a una acció tirànica per a obtenir-ne el secret; o que llur poder demiúrgic es contingut en la música que els acompanya.  Aquestes i mil dimensions mes son les que m’ofereix la paraula, que jo,  adelerat,  m'afanyo d'enregistrar,  de combinar en proporcions diferents,  d'assajar.  Els secrets reculen sempre amb les descobertes. No es que no ni hagi descoberta, però tota descoberta, en l’home,  passa a formar part integrant d'ell mateix, i així li sembla que no ha avançat, la insatisfacció resta sempre latent.  Potser de les noces impossibles entre la paraula i el silenci sorgiria la revelació esperada,  però potser totes les solucions que se'm donaran,  se'm donaran en forma d'impossible;  se m'acut que tal vegada no he estat sinó l’instrument d'un parany que se'm posava seductorament al davant i que sabia recular quan jo avançava.  ¿He fet mal fet a perseguir-lo? ¿En escometre'l? ¿En arborar-me? En tot cas, no em penedeixo de la meva aventura.  Sé que sí alguna cosa hi ha en mi de superior es aquesta busca constant dels secrets que m'assetgen —o del secret que sóc.  Sota la visió impenetrable que jo em proposava d’obtenir potser no hi havia sinó la visió de mi mateix.  Aquesta és, segurament, la màxima ciència que sigui permesa a un home.  El cert és que ara jo n'estic separat i que aquell que va buscar amb tant d'afany m’apareix com un personatge objectivat. Hi ha la meva vida i hi ha la meva mort reals en aquests poemes.  L'Alquimista ja no sóc jo.  Jo puc signar per ell,  que va sagnar.  Jo, que sóc jove gràcies a ell,  que visc gràcies a ell...”

Josep Palau i Fabre

31 de maig del 1950

epigrames daurats (Tardor del 1936) 

CAMA NUA

Voldria desteixir 

la teva pell de seda 

per fer-me'n un coixí 

de somni, en la nit freda.

CAMA VESTIDA

La seda, vora teu, 

m'esquinça el brot dels dits 

que s'obren, deixondits, 

per adorar llur déu. 

ORIENT

A l'Orient de la vida me'n vaig.

Viure en el Somni és viure en el món.

El meu camí me l'enlluerna un raig

de llum d'absència, d'éssers que no són.

EL PRIMER AMOR

Estic enamorat del meu amor primer.

Els ulls, fidels al cor, flors d’ella hi han brunyit.

Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer

que és, en l’esclat del cel, un bell racó de nit.