“Poemes
de l’Alquimista: és a dir, poesia
entesa no com un fi en ella mateixa, sinó
com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per a d'altres ho poden ser el microscopi
o la música —com a l'Edat mitjana s'empraven els metalls. La paraula es, malgrat la seva feblesa, que
s'ordena entorn del silenci, del qual no
sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de mes precisió que m'ha
estat donat per a conèixer. No tinc, entre les mans, un bé millor. A vegades sembla que només pronunciant un mot
hagi de retrobar l’alè creador (i es sempre un desencís veure que la paraula
mor arran de platja); altres vegades
sembla que hagi de sotmetre els mots a una acció tirànica per a obtenir-ne el
secret; o que llur poder demiúrgic es contingut en la música que els acompanya.
Aquestes i mil dimensions mes son les
que m’ofereix la paraula, que jo, adelerat,
m'afanyo d'enregistrar, de combinar en proporcions diferents, d'assajar. Els secrets reculen sempre amb les
descobertes. No es que no ni hagi descoberta, però tota descoberta, en l’home, passa a formar part integrant d'ell mateix, i
així li sembla que no ha avançat, la insatisfacció resta sempre latent. Potser de les noces impossibles entre la
paraula i el silenci sorgiria la revelació esperada, però potser totes les solucions que se'm
donaran, se'm donaran en forma
d'impossible; se m'acut que tal vegada
no he estat sinó l’instrument d'un parany que se'm posava seductorament al
davant i que sabia recular quan jo avançava. ¿He fet mal fet a perseguir-lo? ¿En
escometre'l? ¿En arborar-me? En tot cas, no em penedeixo de la meva aventura. Sé que sí alguna cosa hi ha
en mi de superior es aquesta busca constant dels secrets que m'assetgen —o del secret que sóc. Sota la visió impenetrable que jo em proposava d’obtenir potser no hi havia sinó la visió
de mi mateix. Aquesta és, segurament, la
màxima ciència que sigui permesa a
un home. El cert és que ara jo n'estic
separat i que aquell que va buscar
amb tant d'afany m’apareix com un personatge objectivat. Hi ha la meva
vida i hi ha la meva mort reals en aquests
poemes. L'Alquimista ja no sóc jo. Jo puc
signar per ell, que va sagnar. Jo, que sóc jove gràcies a ell, que
visc gràcies a ell...”
Josep Palau i Fabre
31 de maig del 1950
epigrames daurats
(Tardor del 1936)
CAMA NUA
Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.
CAMA VESTIDA
La seda, vora teu,
m'esquinça el brot dels dits
que s'obren, deixondits,
per adorar llur déu.
ORIENT
A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.
EL PRIMER AMOR
Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d’ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer
que és, en l’esclat del cel, un bell racó de nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada