“Hi
ha poemes d'hivern i hi ha poemes d'estiu.
La raó no es gens superficial. L’experiència òrfica de la poesia es
profunda com la naturalesa mateixa.´
Quan
Baudelaire diu: De la centralisation et de la vaporisation du
«moi». Tout est là, formula, en termes de l'esperit,
la base d'aquesta experiència.
Quan
Dostoievski escriu les Notes d'hivern sobre temes d'estiu i notes
d'estiu sobre temes d'hivern, no es per ganes de jugar ni per a obtenir
una fórmula mes o menys original, és
perquè sap que l'esperit obeeix a lleis distintes, durant una estació i l'altra, i en obligar-les
a copular fa una experiència substancial. Ell en surt fecundat. Dostoievski es
el fill d'aquesta copulació monstruosa dels elements; per això pareix monstres.
En
la moderna poesia francesa es fàcilment destriable l’estació de cada poeta:
Rimbaud, primavera; Verlaine,
Apol·linaire, tardor; Baudelaire,
Mallarmé, Artaud, hivern.
Quan
els grecs parlen deis quatre humors —sec, humit, calent i fred— parlen un
llenguatge d’iniciació. No estaven tan
lluny de nosaltres com pensàvem. La
crítica literària de Gastón Bachelard n'és una prova palpable. I quan
Rosselló-Pòrcel escriu Imitació
del foc és en aquest sentit que ho fa.
Així
mateix, quan Artaud, per sobre de tota
lògica formal, per sobre de tota mesura de seny, diu, amb veu temerària: Le
sec frais pluton dans sa rencontre avec le noir chaud, voilà «moi», inicia un llenguatge nou, no-intel·lectual.
L'hivern
s'identifica amb la nit, l'estiu amb el
dia. Durant l’hivern es l'ésser qui té fred: les tenebres serveixen per a
embolcallar-lo. Durant l'estiu, la llum ens fa sortir fora —fora de casa i fora
de nosaltres mateixos; fora de la casa
que som nosaltres mateixos—. L'hivern
tendeix a suprimir aquesta dualitat: per
més que ens vulguem abrigar dintre nostre es tot el nostre ésser qui demana
abric.
D'on
es desprèn aquesta noció: l'home no viu
en un medi on hi ha hivern i estiu, nit i dia;
l’home es hivern i és estiu, és nit i és dia.
L'Occident,
o el que des de Grècia hem convingut d'anomenar-ne Occident, ha estat una valoració de la llum, del dia. Tota la poesia que avui se salva (la
que ens salva) reposa sobre les entranyes de la nit. Només cal recordar sant Joan de la Creu, l'obra del qual està íntegrament basada sobre
aquesta exploració: En una noche oscura...
Young, amb les Nits, o Novalis amb els
seus Himnes
a la Nit, o Baudelaire, o Poe, o Mallarmé, proven tots el mateix. La nit fecunda l'esperit. El dia és el cos. Dos dels grans moments de l'esperit humà
—Hamlet i Faust— neixen de les tenebres:
aquella nit davant del castell d'Elsinor, poblada per la realitat del fantasma, o aquella nit en el laboratori de Faust, son com les dues entranyes que reben, vivificadores, la sement de l'esperit
Gairebé
totes les cançons i tots els poemes cantats d'aquest llibre han estat compostos
durant la primavera o a l'estiu. Gairebé
tots els poemes sords o secrets, han
estat escrits durant l'hivern o a la tardor, i durant la nit.”
Josep Palau i Fabre
Juny del 1950
Història d’una primavera (Cançons, 1937)
EXCÉS DE LA PRIMAVERA
Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
-pecat-
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
-estels-
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
-atzur-
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)
Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada