totes les bèsties de càrrega, cinc

 “Unes veus mormolen en la fosca i l’home espera un moment.

— Ja sé que us desagrada —diu seguidament—. I a mi. Però amb escrúpols d’aquesta mena no es pot fer una guerra —afegeix amb duresa—. I això és una guerra. Ens cal un màxim de seguretat. Som l’avançada d’un moviment que ha de començar renunciant a tot, llevat de l’esperança... Però no em feu fer discursos. Els discursos són per a ells que han d’enganyar i mentir... Si cap de vosaltres té alguna raó vàlida per a oposar-se a aquesta decisió, que l'exposi i l'estudiarem.

Hi ha un silenci llarg, perquè ara ni els murmuris no se senten. L'home escruta la fosca a dreta i esquerra.

— Molt bé. El nostre delegat administratiu té preparades vint-i-vuit documentacions completes que els indocumentats podeu entrar a demanar-li. S'alcen unes rialletes i tot seguit s'observa un moviment entre els reunits, alguns dels quals se separen de la massa dels arbres i avancen cap a la barraca de l'altre extrem. El xicot el toca pel braç i li diu:

— Vine.

En veure'ls, el cap alça els ulls, dues escletxes concentrades que proven d'identificar-los en la fosca i que aparentment ho aconsegueixen.

— Ah, ja has sortit! —fa—. Em preguntava si series tu o la teva dona. — Avança la mà, li engrapa els dits en una encaixada que es perllonga—. Per desgràcia, en perdrem molts, encara —diu.

— Et porto un company —contesta el xicot—. Era a la presó, també.

El cap el fita.

— Eres d’una organització? Us van destruir, potser?

— Vaig protestar perquè mataven la mare.

— Això fem tots —diu l’home—. Però amb paraules no n’hi ha prou. —“

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

Pàgines 264

“Sebastià Bennasar recorda que a la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, l’autora de La plaça del diamant considera Pedrolo “l’enemic a batre”.

Llegir l’article complet: “Manuel dePedrolo, l’escriptor que perseguia la llibertat”