«…Però m'importa d'afegir que si en el futur he de
ser recordat, m'agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris,
de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la
història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i
propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva
llengua i que com que no podia servir-la d'altra manera ni tenia altres
facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que
són, també d'aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d'un fer
cultural, a la prolongació d'un projecte que ens és propi i a donar fe d'una
manera d'ésser i d'existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou
exuberant per a permetre en el seu si la presència dels inconformistes que, com
jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat,
ans perquè l'home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra
fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari,
amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la
força o l'habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible
dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món
que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d'ésser, si ho
foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
En la nostra condició de catalans, de poble tan
repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha
una manera d'ésser lliure i d'ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos
i no permetre que mai se'ns arrabassi aquesta consciència, perquè l'home que es
renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha
perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un
escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser
responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi.
Res més.»
Manuel de Pedrolo, 1962.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada