totes les bésties de càrrega, tres

 “— Sou vós, oi?

— Sí —diu, reconeixent-lo tot d'una—. Us heu disfressat... —i mig assenyala el bigoti llarg i caigut, postís, les celles amples i robustes, la perruca que li canvia el color dels cabells.

— Forçosament —contesta l’home.

— Us coneixíeu? —s’estranya la noieta.

Tots dos assenteixen, mirant-se encara, potser una mica recelosos, però ja amb un inici de somrís.

— Ja no sou jutge? —s'interessa aleshores.

— Només tinc servei dia per altre —explica l’home.

— No cal que us pregunti si ho saben, això, els vostres superiors...

— M’he de guanyar la vida —fa l’home—. Tinc una família.

Ell assenyala la noieta que s'ha traslladat cap a l'altra banda de parada, on un client regateja el preu d'una forquilla vella, a la qual falta una pua.

— Tampoc no deuen saber que protegiu o permeteu que la vostra filla protegeixi les nostres noies...

— No saben res, oficialment. Que potser teniu la intenció de denunciar-me?

Ell branda el cap amb un gest perplex.

— Ahir us mostràveu molt sever. Teníeu ganes de condemnar-me...

— No —diu l'home—. Per què no seieu una estona?

— He vingut a buscar la mare.

— No hi és, aquí. Seieu —repeteix amb la mà allargada cap una màrfega rebentada que es veu a tocar de la paret, al fons de la parada.

Després d'una vacil·lació s'hi instal·la, i l'home es deixa caure al seu costat amb sospir. La noieta se'ls gira i, amb la forquilla a les mans, pregunta:

— La hi puc rebaixar?

L’home assenteix, es treu un paquet de tabac, el convida i tots dos encenen lentament mentre es miren amb ullades parpellejants per culpa de la flama.

— Sé que volen matar-la —fa aleshores el jutge.

— La mare?

L’altre només mou el cap, afirmativament.

— Ho sabeu ara o ja ho sabíeu ahir?

— Ahir. I des de sempre. Hem vingut a matar-la; si no les coses no tindrien sentit.

— Ho aproveu, doncs?

L’home recull una espiral de rellotge de terra, la va descargolant.

— No m’ho ha preguntat mai ningú. Faig una funció tècnica i les meves opinions no poden interessar. Una funció que obeeix unes regles segons les quals es desenvolupa. No queda marge per a res més. O, si voleu: sóc un instrument. I un instrument només pot actuar segons les seves característiques, és forçat a actuar-hi sempre que es troba en el context degut i en funcionament. Unes tisores, tallen; un ribot, riboteja...

Ell abraça tots els objectes a llur entorn amb un gest ample que a poc a poc va comprenent fins i tot les altres parades, el mercat sencer.

— I això? —diu.

— Això? —repeteix l’altre, incomprensiu.

— Sí.  L’instrument només té una vida, la de la seva funció. No se li permet cap altra possibilitat, les desviacions no formen part de la seva naturalesa mentre continua en bones condicions, és a dir: mentre continua essent útil, instrument.

— És més complicat, ja ho sé —sospira el jutge.

— No —protesta ell—. És més senzill, perquè vós disposeu d'aquesta altra possibilitat que a l'instrument se li nega. I la utilitzeu, l'escolliu...

— Només dia per altre —li recorda el jutge.

— Sempre, doncs! Digueu: em consideràveu culpable, ahir?

— Sí.

— Ah! —se sorprèn ell—. I avui?

— També.

— També? —augmenta la seva estranyesa.

— La llei és la mateixa avui que ahir i ella defineix clarament...

— Si és així —el talla ell—, si aquesta és la vostra opinió, ni dia per altre no escolliu una altra possibilitat.

— Sí, però en allò que afecta la llei no puc sostenir dos parers.

— Així i tot els sosteniu. Sabeu que no és permès, segons la llei, de protegir les nostres noies que no han estat esterilitzades. I vós en protegiu una.

— La protegeix la meva filla.

— La qual es fa culpable.

— Ben cert.

— Per què no la jutgeu, doncs?

— Ningú no l’ha acusada. Cal que hi hagi una delació, de primer, i la llei no m'obliga a delatar.

— Pot fer-ho un altre. Quina seria aleshores la vostra actitud?

— S’identificaria amb la llei.

Ell es mou, exasperat, llença el cigarret a terra, l'esclafa amb el peu i va alçant els ulls cap a la noieta que ara és a llur davant, muda, però escoltant. Llambrega de nou cap a l’home.

— En aquest cas, per què ho permeteu? Vull dir: per què permeteu que la vostra filla protegeixi una de les nostres noies? No us fa por que pugui ser castigada?

— Sí. Però no és just que se us persegueixi.

— La llei ho ordena. No és justa, doncs?

— No —diu el jutge simplement—. La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència.

— I és convenient perseguir-nos, tractar de matar la mare?

— En aquest moment, sí.

Ell traça unes ratlles en l'espai de terra que queda entre una cafetera abonyegada i un muntet d'agulles d'estendre la roba, reflexiona:

— És veritat que heu dit que heu vingut a matar-la perquè si no les coses no tindrien sentit...

— No tindria sentit que haguéssim vingut i que ens quedéssim.

— Però és injust —repeteix ell.

— Sí, ho és.

— I vós serviu la injustícia...

— La servim tots.

— Us adoneu que la vostra actitud moral és insostenible?

— No n'hi ha cap, de sostenible —precisa el jutge—. Si hi fos, no caldria una llei.

— I cal obeir-la? Fins al final, sense reserves?

— Sí —diu l'home.

— Però vós la infligiu. Teniu una parada al mercat del rovell sense coneixement dels vostres superiors, que no l'autoritzarien, que us desposseirien del vostre càrrec, si ho sabien.

El jutge somriu.

— La llei especifica que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions. Entre ells, per tant, el dret de tenir una parada al mercat del rovell. És el nostre reglament intern que no ens ho permet, però en aquest cas contradiu la llei general, de cara a la qual no sóc culpable.

— I els nostres, de drets? —pregunta aleshores la noieta, inesperadament.

— Que no se us respecten, potser? —replica el jutge, alçant els ulls.

— Sabeu perfectament que no —diu ell—. Us consta la injustícia...

L'home mou el braç, l'atura amb la mirada.

— No tornem a caure en aquesta confusió. La llei és la mateixa per a tots i us protegeix en la mesura que sou ciutadans. No us pot protegir en tot allò que la contradiu, perquè aleshores es negaria a ella mateixa.

— La contradiu que les nostres dones puguin procrear, per exemple?

— No, sempre que siguin sanes i integrades a la comunitat. Tampoc no poden procrear les nostres, si no ho són. No us heu de deixar impressionar perquè aquest cas es presenti rarament entre nosaltres mentre és habitual entre vosaltres. La llei és la mateixa per a tots —repeteix.

— I injusta —recalca encara ell.

— I injusta.

— I per què fer una llei injusta?

— No n’hi ha cap que no sigui per a algú o altre.

— Però la injustícia té graus. És injust d’espoliar el veí, però és més injust de llevar-li la vida.

Una veu clara i fresca, agradable, ressona al seu damunt.

— No es convencerà pas!...

Aleshores veu la noia, bella i esplèndida, potser d’uns vint anys, que li somriu amb uns ulls falaguers i maliciosos.

— És la meva amiga —presenta la noieta.

Ella li allarga el càntir que duu a la mà.

— Vols beure?

— Vols? —remarca ell.

— És clar. He nascut aquí, jo. Fa molts anys que hi viu, la família.

— No vol dir res.

— Per a mi, sí.

— I ho aprova? —diu ell, assenyalant el jutge.

La noia riu, amb una rialla fresca com l’aigua que transpira del càntir.

— No ho sap.

— Com, que no ho sap?

— S’ha fet un embolic —aclareix ella— i es pensa que se’n sortirà bastint tot de teories ximples. Oi, pare? Què hi dius?

L'home passeja els ulls de l'un a l'altre, mou el cap amoïnadament.

— No us entenc, quan parleu així.

— L'ocupant típic —fa la noia, i torna a riure.

— Típic, potser no —la rectifica ell—. Al capdavall reconeix que es fa una injustícia, tot i que no sembli disposat a rectificar en nom d'una mena d'escepticisme que, d'altra banda, li fa tolerable que tu ajudis les nostres noies.

— Es diria que l’entens! —exclama ella.

— No, no l’entenc.

— No m'agrada que em discuteixin en termes estranys —protesta l’home.

— Us ho són perquè voleu —li diu la noieta.

— De què parla, ara aquesta? —rondina l’home.

Però ningú no li contesta, ell s'ha girat de nou cap a la seva filla que torna a allargar-li el càntir.

— Au, beu una mica.

Ara ell accepta el càntir, tragueja sense treure-li els ulls de sobre, examinant el seu cos que vibra com un jonc, però després, en acabar, diu:

— I tu per què ho ets, així?

— La culpa és d'ell,  per bé que no ho reconeixeria mai. He sentit parlar tant de la llei que m'he vist obligada a escollir la justícia.

— No és solament això, n'estic segur.

— Potser no. No ho sé. Què hi fa? Jo sóc una dona i no tinc per què buscar explicacions. Encara cerques la mare, tu?

— Sí. Com ho saps?

— Ho sap tothom. Però em penso que no la busques bé.

— Per què? —s'estranya.

— No hi pot haver una mare sense fills. I els fills s'acaben, cada dia n'hi ha menys. N'hauríeu de fer molts i només parleu. Saps on és, la mare? — pregunta decidida—. Vols que t'ho digui?

— On?

Ella toca el ventre de la noieta amb el palmell de la seva mà dreta. — Aquí —la desplaça cap al seu propi ventre—. I aquí.”

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

págines 170-175

“En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.

Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa.  En contra del que diu el tòpic,  som un país mandrós,  i la mandra intel·lectual és,  potser,  la més vistent de totes.  A més,  en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.”

Guillem-Jordi Graells

Rellegir Pedrolo

 Barcelona, Edicions 62, 1992