totes les bèsties de càrrega, quatre

 “Ho considereu una injustícia de la sort,  ja ho veig. Però vós ja hi esteu acostumat, a les injustícies. —Es concedeix una pausa—. A fer-les, és clar.

— Fer-les, que te les facin... No és tot una mica el mateix? —pregunta amb un moviment d'espatlles fatalista. S'inclina cap una corda que penja del costat del vehicle, en recull l’extrem—. Tots dos elements d'una acció, el qui la fa i el qui la rep, hi participen igualment.

— Això és un criteri de condemnat —l’interromp ell.

— De condemnat? —repeteix l'home, acabant de passar la soga per la banda posterior del vehicle i subjectant-la a un ganxo clavat a l'altre extrem de la carrosseria.

— És clar. Tot allò que és confús i que per tant pot justificar-se en tots els termes, és condemnat a l’extinció. De justificació en justificació s'acaba per justificar un acte final: la mort. La vostra i la nostra.

— Aleshores també esteu perduts —li fa remarcar el jutge.

— No, perquè no l’acceptem.

— La nostra acceptació suposa i exigeix la vostra.

— Només en termes de relació necessària. La mort, si ha de ser vàlida, reclama un testimoni. Això és el que acceptem.

— No és tan senzill —fa el jutge, i es grata la barbeta abans de fer un pas cap a la cabina—. Anem; pugeu. —I mentre s'enfila al seient, darrera la guia —: No hi ha cap raó perquè la injustícia ens destrueixi primer. Vós partiu d'unes premisses falses perquè no teniu en compte el poder de... de contaminació.  Sabem de malalts que encomanen la seva malura a d'altres persones que en moren mentre ells sanen.

— Això és situar la discussió en un altre terreny! —protesta ell, enfilant-se al seu costat.

— Només n’hi ha un —el rectifica el jutge—. Si voleu situar-la en un terreny acadèmic, podem començar a partir i a delimitar, evidentment, però vós esteu interessat en els fets i en la veritat que se’n desprèn... si se'n desprèn alguna. Aleshores la lògica del pensador que manipula conceptes abstractes no ens serveix.

— D’acord —crida ell per damunt dels espetecs del motor que l’home acaba d’engegar—. Però aquesta és la vostra lògica, precisament. Us hi segueixo perquè és l’únic terreny en el qual us podeu moure, l'únic que permet de fer trampes. Però us pregunto; per què fer-ne?

— No n’hi ha, de trampa —denega el jutge mentre el tricicle avança per l'espai ara gairebé lliure, car ja queden pocs venedors, la majoria acaben de carregar les caixes i es disposen a emprendre l'èxode cap a la porta, prop d’on s'arrengleren potser mitja dotzena de vehicles de tota mena—. I no solament no n’hi ha, sinó que no pot haver-n’hi. Vós teniu una confiança excessiva en el cervell de l’home i en les seves facultats. Si pogués fer trampa, una conversa com aquesta no seria possible, hauríem superat la situació que la provoca. La trampa és un privilegi que ara per ara només és reservat als déus.

— I als jutges —somriu ell, afegint—, fins on els representeu. —El mira fitament—. Oi que sabeu que heu creat, o que esteu creant, un món nou, un ordre nou?

— Ben cert —assenteix l’home amb naturalitat, tombant per darrera d’una carreta molt llarga que li intercepta el pas.

— Però heu estat tan ocupats creant-lo que ni heu tingut ocasió d’adonar-vos de la naturalesa d'aquesta creació, en què es basava, a què obeïa, de què se servia per a arribar a ser...

— És una concepció diferent de les coses —l'interromp el jutge—. Sempre és el mateix.

— No —el contradiu ell—. O sí, en la mesura que una negació admet distintes interpretacions. Perquè és això. l'heu basada en una negació.

L’altre riu blanament, frena per col·locar-se darrera l’últim vehicle de la filera que s’adreça a la porta de sortida.

— És una contradicció en termes. No es pot crear amb negacions.

— Exacte. Per això tot és fals. Es tracta, doncs, d’una falsa creació, d’un fals nou ordre. Però això és símptoma d'alguna altra cosa: que heu exhaurit totes les altres possibilitats. I com que aquesta no és una autèntica possibilitat, vol dir que les heu exhaurides totes. Tornem a la mort, doncs, la que heu escollit per a nosaltres i per a vosaltres. Ara, si voleu, podeu repetir: tots dos elements d’una acció hi participen igualment... Però ja no és una acció. Som al moment que succeeix aquesta acció i el qui queda n'inicia una altra: contemplar un cadàver.

El jutge torna a riure, se’l mira i reposa les mans sobre la guia del tricicle immòbil.

— I qui ha de decidir de qui és el cadàver?

— Ningú. Teòricament ja ha estat decidit.

— Ah, teòricament! —es burla l’altre—. I vós qui sou, per a decidir res teòricament?

— I vós? —li replica.

Tot d'una es fiten com dos galls de panses, gairebé a punt d'agredir-se, fins que el jutge es veu obligat a engegar darrera l'altre vehicle que avança uns tres metres. Torna a frenar i, menys hostilment, descriu un gest amb el braç, sembla recollir la ciutat contra el seu pit, i diu:

— Tot és obra nostra.”

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

págines 186-188

 “Un dels llibres que vaig escollir aquest any per l'assignatura de Creació Catalana Contemporània de la URV va ser “Totes les bèsties de càrrega” del nostre autor Manuel de Pedrolo, és una de les novel·les més destacades de l'autor ja que fa una síntesi brillant d'un dels moments més difícils de la història de Catalunya. L'obra va ser escrita el 1963 però no va poder ser publicada fins el 1967 pels impediments de la censura.”

llegir tot l'article a : les lletres, un món