“— És la primera vegada, oi?
— La segona —diu ell.
La dona torna a comprovar els papers.
— No ho diu pas, aquí.
— Us devíeu oblidar de consignar-ho.
— No ens oblidem mai de res —li replica ella amb un esguard sobtadament
enverinat.
Ell assenyala cap a la documentació.
— Us la vaig donar a vós mateixa...
— Aquests papers no han estat mai aquí —s'entossudeix ella. I, definitiva —:
Tercera taula.
Hi seu un homenet que fa punta curosament a un llapis ja prou punxegut i que,
indiferent, diu:
— Deixeu-los aquí. Us seran retornats en sortir, com de costum.
— L'altra vegada no me’ls van tornar —explica ell.
A l'home li rellisca la fulla d'afaitar que enceta un extrem de la taula.
Ell, però, filosòficament, es limita a polir-lo una mica amb el dit ple de
saliva, torna a alçar la mà.
— En sortir —repeteix, sense acceptar el diàleg—. Els trobareu aquí.
L’home baix el toca pel braç.
— Anem.
Surten al passadís i l'acaben de recórrer fins que s'eixampla en un petit vestíbul
on hi ha l'ascensor que ara funciona. El llumet vermell salta d'un pis a
l'altre, s'apaga per tornar-se a encendre, sense obeir les ordres de l’home que
clava el dit al botó corresponent.
— L’altra vegada hi vam passar deu minuts —comenta ell, sense obtenir resposta.
Ara, però, tenen més sort, els llums es van encenent en sentit ascendent, només
un cop rellisquen del tercer al segons pis, d'on pugen de nou sense defallença
fins que la porta s'obre a llur davant.
Empentegen per tal d’incrustar-se en la massa de doctors i d'infermeres, dones
de la neteja i practicants que s’apiloten en una caixa estreta però d’una capacitat
poc ordinària, car més avall encara acull una altra infermera, i dos ajudants
al segon pis, d'on l'ascensor davalla
gairebé vertiginosament fins que algú el torna a cridar des de dalt. Aleshores
frena en sec, remunta amb la mateixa ingravidesa, accepta un individu barbut
que tots saluden i cau de nou
com si
hagués perdut els cables.
En arribar a baix tothom s’escampa cap a les cinc portes que menen als cinc
quiròfans, numerats, i ell s'orienta cap al segon. L’home, però, el subjecta
pel braç.
— Cap aquí.
— No anem al segon?
— És aquest, ara —li diu l’altre, assenyalant el quart—. Mireu.
Al costat de les portes, sobre els
muntants, hi ha les rectificacions, escrites en guix, menudes. Se les mira, mira
l'home que es mig justifica:
— Suposo que és provisional... I ara, a callar.
Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa
de carn humana, de vapors d’èter, de
cloroform, que l'obliga a tancar els
ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar. El cor se li enfila a la gargamella, encara no
aquietat del trasbals de l’ascensor, el pulmons es desinflen sota les
costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire
dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfíxia.
S’asfixien tots.”
Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,
1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita
l’any 1965)
Pàgines 298-300
“Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa.”
Manuel de Pedrolo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada