“… Però m’importa d’afegir que si en el futur he de ser recordat,
m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions,
sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu
país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els
abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que, com que no
podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes
o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això,
contribuí a la continuïtat d’un fer cultural, a la prolongació d’un projecte
que ens és propi i a donar fe d’una manera d’ésser i d’existir prou forta, prou
plena de vitalitat, fins i tot prou exuberant per a permetre en el seu si la
presència dels inconformistes que, com jo, voldrien revisar conceptes i
estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l’home els fa mal i
els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells
mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat
acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la força o l’habilitat de
maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que
tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només
manipula aquestes paraules que han deixat d’ésser, si ho foren algun cop, carn
de la seva carn i sang de la seva sang.
En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat
pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera d’ésser
lliure i d’ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai
se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú
per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la
responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en
aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva
obra, constructiva o destructora, respongui per mi.
Res més."
Manuel de Pedrolo, 1962
(discurs del Premi Sant Jordi per Balanç fins a la matinada)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada