Dissabte a la nit és, tradicionalment, la nostra
gran nit d'aquestes trobades; Eva va obrir el d'aquest any recitant
el poema de Mario Benedetti, "La gente que me gusta", que
comença així:
“Me gusta la
gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las
cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. La gente que cultiva
sus sueños hasta que esos sueños se apoderan de su propia realidad. Me gusta la
gente con capacidad para asumir las consecuencias de sus acciones, la gente que arriesga lo cierto por lo
incierto para ir detrás de un sueño, quien
se permite huir de los consejos sensatos dejando las soluciones en manos de
nuestro padre Dios”
A
continuació, Conchi va llegir el poema de Victor
Hugo "Te deseo", un
veritable full de ruta per gaudir d’una vida plena, justa, solidària i feliç, viscuda entre éssers humans. També va llegir el poema "La amistat", de Kalhil
Gibram, que finalitza amb aquestes paraules que tots subscrivim:
“…en la dulzura de la amistad, dejad que haya
risas y placeres compartidos.
Porque en el rocío de las cosas pequeñas el
corazón encuentra su mañana y se refresca.”
Eulàlia va llegir el
relat guanyador de l'any 2014 del concurs literari que convoca al Centre
d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) i està escrit per la Fatou Ndoye, una interna llavors de la
presó de Wad-Ras, que participava en un grup de conversa en català amb persones
voluntàries. El relat es titula "El
camí de la meva vida" i aquest és el seu primer paràgraf:
“Vaig despertar... aquí la llum entra sense
trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit
que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit.
Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el
poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU
BAOBAB.”
Andrés va llegir un
relat curt de l'escriptora brasilera Clarice
Lispector, titulat "Felicitat clandestina", un
relat on Lispector recorda el seu amor pels llibres. El relat finalitza amb aquestes paraules:
“A veces me
sentaba en la hamaca para balancearme con el libro abierto en el regazo, sin
tocarlo, en un éxtasis purísimo. No era más una niña con un libro: era una
mujer con su amante.”
Joan Francesc va recitar un poema del nostre estimat Miguel
Hernández, "Sentado sobre los
muertos", aquell que finalitza amb els versos:
Aquí estoy para vivir
mientras el alma me suene,
y aquí estoy para morir,
cuando la hora me llegue,
en los veneros del pueblo
desde ahora y desde siempre.
Varios tragos es la vida
y un solo trago es la muerte.
I en
l'any del centenari del seu naixement, no podíem oblidar-nos de Joan Brossa. Maria, Sergi, Josep Maria i Josep Maria Riera van escenificar un
conte que , aquest últim, va escriure el
dia que va morir l’artista, el trenta de desembre de 1998 i que va resultar
guanyador del premi Molí d'en Xec de l'any 1999.
Finalment
el grup "Vespres Lliures", format per Fabiola, Charo, Amparo, Mabel,
Rosa, Eva i Cristina, van cantar un particular rock de la solitud, amb una tornada que diu:
“Qué a
gusto estoy sola,
el rock de la soledad,
prefiero estar sola
que mal “acompañá”
y si se me pasa el “arroooz”
echo fideos y ya está.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada