“En l`’art del periodisme hi ha eminències tan respectables com en l’art de
la novel·la o de fer poemes; àdhuc us confessaré que en fer de periodista l’escriptor
imaginatiu adquireix agilitat, però evidentment el periodisme no és fet per a
homes amb escrúpols estètics, lents de concepció, afeccionats al retoc, a la justesa
de les imatges i a l'estil depurat. Pau Valéry, segons digué en la conferencia donada
en la llibreria Catalònia, no creu en la facilitat. Jo no goso dir que opino
com ell i encara menys que ell opina com jo.
No sóc prou digne de vanar-me en públic de coincidir amb un home de la seva
magnitud . El cert és que el periodisme exigeix facilitat, una concepció ràpida
i una mà lleugera.
Molt patirà aquell que tingui per norma assentar els peus a consciència,
esporuguit de petjar en fals, mentre un altre l’empeny constantment i l’obliga
a córrer. El neguit de fluctuar entre la possibilitat de caure o de passar per
inútil li amargarà l’existència. I amb l’existència amargada no es fa pas res
de bo , ni sentiu ganes d'intentar-ho . El periodista, per altra part, està
subjecte a totes les vicissituds que afecten els obrers manuals, sense, però,
disposar de les seves armes. Un canvi d'orientació econòmica o política, la fallida
absoluta de l'empresa, la necessitat de fer economies el poden llançar del
diari o almenys li fan sentir el perill de perdre el seu pa de cada dia.
A Catalunya son poques les empreses periodístiques que ofereixen, als
escriptors, garanties de respecte i d'inamobilitat, i son encara menys les que
els donen un sou raonable. Evidentment, ningú de vosaltres s’imaginarà que a un
periodista ben pagat li resti massa temps de fer una obra sòlida, pensada i
repensada i escrita amb l’esperit tranquil, sense discontinuïtats, sense encallades
i represes destarotadores, sense que la lassitud , la desconfiança , el pessimisme
s'emparin del seu esperit. Sí, no hi ha pas dubte que existeixen homes d'un tremp
superior que arriben a superar totes les
dificultats i totes les angúnies i fan la seva obra intel·lectual sense
deixar de fer la mecànica , de la qual viuen . Però son excepcions, i de les
excepcions no en pot pas tirar cap tros a l’olla el crèdit literari de tot un poble
. I ara parlem una mica del periodista subaltern. En qüestió de categoria abunden
els aspirants a escriptors. Un aspirant a escriptor, tant pot ésser jove com vell,
com casat, com solter. U n aspirant a escriptor té la mateixa gana i gasta la mateixa
roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra
un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAL Si pot passar-se amb
la mesada que li dona el diari, és que no té criatures ni malalties (...), en
menjar en taula de marbre sense estovalles ni tovalló i en entendrir alguna
dona del carren Viurà la bohèmia autentica i finirà en satíric rebentador i en
pispar estilogràfiques i paraigües dels companys, que és un mitjà com un altre
d'assolir fama. Altrament, es veurà obligat a cercar una ocupació suplementària,
i si amb una ocupació en té massa per fer la seva obra en puresa, què passarà
amb dues?
El periodisme també enllamina. Un hom sap quan hi entra i no sap quan en sortirà.
Té la seva part afalagadora. Un hom es fa passar les ganes de veure reproduït
el pensament en lletra de motllo , un hom galleja del poder que té i del
respecte que fa la premsa, de la qual som un element, un hom s'arma d'un carnet i d'una insígnia i
es creu temible i invulnerable . Els jorns s'escorren entre l’activitat i presumpció.”
El calvari de l'escriptor
[conferència pronunciada el 22
de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil
(24-27 de maig, 1933)].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada