El calvari de l'escriptor i quatre

“Es innegable que existeixen, sense el periodisme una pila d'activitats que poden donar un passament al qui tingui la dèria d'ésser escriptor, però també és innegable que àdhuc els més ben situats fora del periodisme, estan lluny d'assolir la preuada independència i la indispensable tranquil·litat  espiritual per fer obres solides, de llarga i difícil gestació i de penós deslliurament. Sempre la terrible proporció directa: a molt sou, molta feina i la més terrible —però indirecta— a poc sou molta angúnia , fan, d'aquells que tenen vocació d'homes de lletres, uns éssers torturats.

L'obra lideraria ha de viure, (...) constantment a dintre nostre. Si fem novel·la, els personatges han d'ésser els nostres companys inseparables, han de menjar, dormir, passejar i divertir-se al nostre costat; han de fer creure a la muller i ais fills que no en fem gran cosa d'ells, que vivim a la lluna, que somniem truites nit i dia. Si teniu les hores comptades, si heu de deixar els vostres estimats fills literaris quotidianament a la porta d'una oficina, o tancar-los sovint a la cambra dels mals endreços a fi que no us destorbin, si heu d'acomiadar-vos-en per alguns jorns per dedicar el vostre temps i el vostre pensament a gents estranyes, avorribles i inoportunes, mai dels mais no us sentireu compenetrats amb ells, mai dels mais ells no arribaran a franquejar-se amb vosaltres, a fer-vos llurs confidències, a dir-vos llurs secrets, a ésser, en un mot, allò que es diu que és carn i ungla. Les interrupcions forçoses exasperen els escriptors, com exasperen tothom que farcí una feina a gust.

En les represes, dura un temps que us sentiu desentrenat, que treballeu en fred, que en repassar el que féreu us sembla dolent, i si quan arribeu a vèncer el vostre desmai, xoqueu, de vell nou, amb el deure o amb l'obstacle imprevist, aleshores és molt possible que us sobrevingui un atac d'abúlia desesperada i arraconeu la ploma i arraconeu el paper i àdhuc arraconeu les ganes de viure.

Son molts que, esclaus d'una ocupació que abassega els seus lleures, es refien sempre, d'un demà providencial. Però aquest demà no arriba. El que arribarà mes aviat del que un hom es creu, son els accidents de la vida i la vellesa prematura o natural. Aleshores, l'amor propi, a voltes es redreça, bota, s'encabrita el mateix que un cavall de pura sang, esperonat. Mans a l'obra. Pestes, lleures escadussers, moments robats a l'obligació, hores de son vençuda, insomnis aprofitats,  pren i deixa, apaga els engrescaments i tornem-los a encendre. De vegades, això últim —acabem de dir-ho— costa tant com de fer marxar un motor subjecte que roba temps a la feina positiva .O estafa l’amo  o estafa l'Estat, o estafa el municipi , o estafa la família . Ha de lluitar contra els que no poden entendre' l i contra els que l'entenen massa ; contra els que li volen mal i contra els rucs i contra els savis. No sap que tingui enemic s fins que triomfa; no li diuen que va desencaminat fins que el veuen seguir  el bon camí ; per cada admirador troba cent consellers; per cada deixeble , cent mestres. Si no sembra adulacions recollirà greuges, i quan haurà ben treballat el pagaran amb un terròs de sucre com un cavall de circ.

I al final comprendrà que no ha arribat enlloc , que està a les beceroles del seu ofici i que es troba ja a l'estat de la bleda i del iodur potàssic , i de dir si vol que l’enterrin amb capellans o sense.

Es pot posar remei a això? En part, jo crec que sí. No estic pas ben convençut de l’eficàcia dels estimulants, sobre la base de premis anuals d'una certa importància. Es tirar un salvavides a l'atzar, és oferir un baló d'oxigen a un que s'ofega sense remei. Ben escatit, potser s'estimuli mes els dolents i els mediocres que els bons. El que escriu per un impuls interior, per un manament irresistible de la seva ànima, no coneix altre estímul que la seva propi a consciencia i un premi en pessetes de tant en tant, no soluciona el seu desfici. Si esta predestinat a suïcidar-se, tanmateix se suïcidarà.

A Catalunya , donades les múltiples disposicions que tenim els catalans, una quantitat en metàl·lic una mica forta farà sortir a dojo poetes, dramaturgs i novel·listes. Amb poc diner tindrem allò que voldrem.

Però, fet i fet, restaran els mateixos, els que ja existien abans, els únics contendents possibles.

Naturalment, que una poma per a la set, encara que haguem de fer-nos-la a l’aranya estira cabells, mai no és de més i sempre esperona , i sempre caldrà agrair-la . Jo desconec en absolut quina cosa pugui ésser aquest patronatge a les lletres que la Generalitat de Catalunya tracta d'instaurar. Per poc que sirguí aquest patronatge, bé valdrà el que val un premi anyal que ha de guanyar-se com es guanya un campionat esportiu.”

El calvari de l'escriptor

per Prudenci Bertrana

[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].