El calvari de l'escriptor, u

Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) , és conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906),  la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills.

El calvari de l'escriptor

per Prudenci Bertrana

[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].

“Senyores, amics:  No és la primera vegada que tinc l’honor de parlar-vos des d'aquest lloc. Tampoc no és la primera vegada de lamentar-me que els meus dots de conferenciant no siguin els que us mereixeu, ni els que caldria per no deslluir un moment la tasca benemèrita de la vostra entitat, a la qual han contribuït homes de més traça i més saber que no pas jo. En defecte d'altres qualitats, procuraré posar en aquesta conferencia l'únic recurs que sempre tinc a mà per als casos desesperats.

Jo porto sempre en la meva barca, així que navego en els mars procel·losos dels conferenciants, el salvavides de la franquesa i de la sinceritat i no deixo d'usar-lo, però refiat, naturalment, en la providència. I la providència , en aquest cas,  és la vostra atenció afectuosa.

El tema que he escollit resulta un sí és no és alarmant. El calvari de l’escriptor resulta, a primera vista, que hagi de determinar un llòbrec seguici de reflexions i planys, capaços de treure'ns la gana de sopar.

No temeu , procuraré  estalviar-vos i estalviar-me emocions inútils. El calvari dels escriptors de Catalunya no s'aplanaria pas amb unes quantes llàgrimes que poguéssim vessar ací vosaltres i jo en col·laboració sentimental. Per altra part, tant em desplau el paper de víctima com el de redemptor, i la vida m'ha ensenyat a estalviar als altres allò que m’afligia a mi.

A l'hora de començar aquesta conferencia m'assalta un dubte. Parlar del calvari dels escriptors, no serà parlar d'una cosa massa sabuda i massa vella i massa axiomàtica, i àdhuc massa aprofitada per alguns, a fi de produir entendriments remuneradors? Potser sí. Però ara de poc he pogut convèncer-me que encara existeixen ciutadans, amb tot l’aspecte de persones intel·ligents, que estan creguts que l'escriptor posseeix una mena de pólvores de la Mare Celestina mitjançant les quals, com qualsevol prestidigitador, amb uns quants cops de ploma , converteix les quartilles en bitllets de banc. Vos rai, em deia l'altre jorn un bon senyor, vos rai, que mentre preneu cafè podeu escriure un article i adinerar-lo en qualsevol diari! Els ulls d'aquest bon senyor parpellejaven d'enveja. Déu poderós! Quants cafès no hauria pres ell de trobar-se en el meu lloc!”