El calvari de l'escriptor, dos

“Podeu riure, amics meus, de la dita que assegura que una flor no fa estiu. L’opinió d'una persona, sigui de la manera que sigui, sempre és compartida per un tant per cent de mentalitat semblant. A mes, àdhuc els que tenen una idea mes o menys aproximada del calvari dels escriptors, no copsen pas una centèsima part del seu patetisme , ni dels infinits matisos que el fan més cruel i més feixuc. L'escriptor, entre nosaltres —i una mica per tot arreu— és dut d'Herodea a Pilat, és flagel·lat i escarnit i un cop els safons se l'emmenen amb la creu al coll, no troba pas cap Cirineu ni cap Verónica i agonitza entre lladres, no pas com Jesucrist, amb un de dolent a l'esquerra i un de bo a la dreta, sinó amb un de pitjor a cada costat. L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix, els que existeixen han  d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme , els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s’escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i vinagre dels nostres jueus.

El teatre proporciona guanys, però a costa de transigir en una pila de coses.

La primera d'aquestes coses i la mes greu, és la mentalitat del públic que, actualment encara , acut a les taquilles dels teatres. Després d'acontentar aqueix públic, que no sap res de literatura, cal cultivar l'empresari, el primer actor i la primera actriu, Fer un treball subterrani,  llarg, constant i deixar la modèstia a la porteria del teatre o enmig dels sabatots vells dels còmics, tenir compte a adular a temps i a no abandonar la trinxera d'entre bastidors i disputar-la, si convé , a sang i a foc, contra el company o contra l’amic. Més val fer obres dolentes i saber-les dur a port que fer-les bones i adormir-se a la palla . Altrament, si veiessin la cara que posen els còmics i empresaris en sentir parlar dels literats! Per a ells una comèdia o drama escrit literàriament és quelcom que els esborrona. No , per Déu, res literari no, Tot seguit venen els calaixos escurats i uns quants espectadors que pesen figues i es petrifiquen en llurs seients, d'on cal arrabassar-lo s amb ternals, feina que augmenta les despeses. L'escriptor que tasta els èxits teatrals difícilment sap passar-se'n sense aplaudiments i diners!...

Qui és prou sant per refusar-los? Qui és prou sant per girar l’esquena al públic i als drets d'autor i fer el propòsit de treballar per a ell i llançar la seva obra al carrer a fi que cadascú la paladegi tot sol, en la intimitat de la cambra i del coixí. Qui, avesat als esclats d'entusiasme, als crits de l'autor, als què?, sabrà avenir-se al silenci que esdevé després de publicar un Ilibre,  silenci que produeix la sensació depriment d'haver-lo tirat a un pou, silenci que a vegades ni els crítics interrompen?

Quan tal periodisme , és un ofici abassegador.

En el periodisme tenim el capatàs, la reglamentació, la disciplina més o no tan militar; i en les hores que l'escriptor se n'allibera, se sent encara esclau, dominat per la rutinària confecció de frases i paràgrafs i de llocs comuns, empastifat del baf del maquinisme de la literatura que acaba d'expel·lir. Aleshores li costa de tornar a prendre la ploma. Es menjar sobre pair És voler paladejar una llaminadura amb l'estómac ple de faramalla. Jo, entengui's bé, no blasmo la literatura periodística. Es una cosa digna i bona, però quan un hom aspira a una altra de millor ens sembla menys bona i digna del que realment és. El periodisme per al poeta i l’escriptor imaginatiu té una horrible semblança amb el purgatori. La paraula sola em suggereix la visió d'una pila d’ànimes nues i arraulides amb les mans juntes l'esguard al cel, resant i sospirant en espera d'una ma caritativa ,  purament imaginaria que les vingui a treure de les flames. El periodista per vocació no ha cremat mai en aquest purgatori.”

El calvari de l'escriptor

per Prudenci Bertrana

[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].