Perles.
L'amic i l'amat. Càntics de
Ramon Llull posats en vers
Jacint Verdaguer
Edicions 62, Barcelona
pàgines: 240
Una altra manera de apropar-se al nostre
personatge, a Ramon lo Foll o al Doctor il·luminat- també conegut amb aquets
malnoms- és la que ens proposa Jacint Verdaguer amb Perles.
Ens diu el poeta Enric Casasses, responsable de l’edició:
"Els anys 1890-93 Verdaguer es dedica a parlar amb els dimonis. El 1893 el
poder eclesiàstic i l'altre (el bisbe i el "marquès") li declaren la
guerra i el confinen al santuari de la Gleva (comarca de Vic) amb prohibició
expressa d'anar a Barcelona. El desembre
de 1894 se n'escapa i baixa a Barcelona per agafar el vaixell de Mallorca: va a
Miramar, on serà acollit per l'Arxiduc
Lluís Salvador, que li salva la vida amb ajuts econòmics i amb una altra cosa
encara més preciosa: la possibilitat d’ estar-se a Miramar com si fos a casa. Verdaguer només s'hi queda dues o tres
setmanes, però ja en té prou: és el lloc on Llull va fundar la seva escola de
llengües orientals, que malauradament va durar poc més de vint anys ("e
haja'n consciència qui ho ha afollat", dirà Llull en el Desconhort).
Miramar posa en l'esperit de Verdaguer una diversitat de llavors que més
endavant, al cap de poc més d'un any, donaran un fruit tan solament: les
Perles, el "llibre d'amic i amat" de Verdaguer".
I afegeix: “en aquest llibre Verdaguer fa uns
poemes que són d'ell i són de Llull al mateix temps. Alguns són dels millors
que va escriure Verdaguer”.
I Verdaguer ens ens parla del seu apropament al “gran Mestre”: “...no
sentint-me capaç d'inventar una nota digna, i ni volent ni gosant aixecar la
meva veu a casa del gran Mestre, repetia a ma faisó i manera com un humil ressò
les notes divines de sos càntics. (...) Passava per vora el verger de l'Amat, e
hi he vistes tantes i tan belles flors que he caigut en la temptació de
collir-ne unes quantes de les més vistoses, que avui oferesc als aimadors de la
bella poesia mística. Totes elles des de la primera a l'última són del jardí
del venerable Mestre, jo sols reclamo com a propi les quatre fulles de falguera
amb què he guarnida la humil toia i el pobre fil de la versificació amb què
l'he llegida.”
1
Digué l’amic a
l’Amat:
—Per lo molt que
m’heu donat,
trist de mi!,
què us donaria?
Digué l’Amat a l’amic:
—Dóna’m ton cor fredolic
que d’amor te
l’ompliria.
Demanec l’amic a son amat si havia en ell
nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què la amor de l’amic
podia multiplicar, era a amar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada