enrique de hériz, una vida bella

Per Rosa Montero

“Enrique de Hériz detestava els eufemismes i les paraules com a eines de l'engany –va escriure una magistral novel·la,  Mentira, que entre altres coses parlava d'això–, de manera que no se m'ocorrerà dir allò que “va morir després d'una llarga malaltia”. No. Ha mort a causa del càncer, i per fortuna la seva travessia no ha estat molt llarga, encara que, quan et toca navegar per la mar gruixuda, cada dia pot resultar interminable. Però no parlem de mort, sinó de vida, d'una existència bella i d'un home bell. D'una de les millors persones que mai he conegut. L'Enrique, igual que els seus fills ara, va ser orfe jove, i això li va fer adquirir una maduresa primerenca i una temprança que resultaven commovedores, perquè contrastaven amb la seva expressió de xaval, amb la seva curiositat sempre meravellada per tot i la seva alegria espurnejant. Era un nen que s'obligava a ser adult.

Va néixer a Barcelona el 1964 i va viure la vida amb intensitat (“el meu dia equival al teu any”, deia Lou Reed). Sent molt jove va ser el director editorial d'Ediciones B, i ho va fer de manera extraordinària. Es va estrenar com a novel·lista el 1994; el llibre es titulava El dia menos pensado i era una sorprenent i molt original primera obra, el relat d'un captaire que vivia al carrer. Va abandonar el seu càrrec editorial per tenir més temps per a la seva literatura, a la qual dedicava la millor part de si mateix: era d'un rigor narratiu total. Així van anar sortint les seves altres tres novel·les, Historia del desorden (2000), Mentira (2004) i Manual de la oscuridad (2009). Una obra curta però poderosa, tallada amb sang. I estava preparant la seva cinquena novel·la. Ja no la llegirem. La lectora que soc també es dol d'això. Era un escriptor formidable.

Va fer més coses; va fer classes d'escriptura creativa, va publicar articles als diaris i, sobretot, va ser un traductor magnífic; seva és, entre altres assoliments, la primera versió al castellà del Robinson Crusoe complet. Traduïa amb el mateix rigor i la mateixa manyaga amb les quals escrivia les seves novel·les, per aquest motiu li faltava temps per a les seves pròpies obres. Però és que no sabia fer malament les coses. En tot brillava, en tot destacava. Era com una roca, fort, molt fort; i al mateix temps, quanta delicadesa en tot! I quina neteja de cor: tenia un sentit ètic finíssim, però mai donava lliçons a ningú. O sigui, era un savi. I un tipus dels que sabia gaudir; el recordo feliç, arribant al sopar amb la seva petita bicicleta plegable sota el braç, o enviant-me de sobte per Internet el regal d'alguna música meravellosa que ell sabia que m'agradaria (així em vaig enamorar, per exemple, d'Ibrahim Maalouf: en la seva trompeta màgica sempre estarà l'Enrique). Estimava i cuidava la gent, en fi.

Deixin que els digui només una cosa perquè es facin una idea de qui era Enrique de Hériz: no crec que hi hagi ningú que pugui parlar malament d'ell. Se n'ha anat una d'aquestes persones que fan una mica millor el món. Una abraçada emocionada a la seva dona, l'editora Yolanda Cespedosa, als seus dos fills i als seus molts amics, que també ens sentim orfes.”

El País

14/03/2019