sempre han parlat per nosaltres, dos

Fragment:

Alçar la veu, el pas més difícil

Encara ara quan he d’escriure per donar la meva opinió sobre temes vinculats al meu origen, a la meva condició de filla de família musulmana marroquina, encara em tremola la mà, teclejo amb por de ser castigada, de nou, per trencar el silenci que m’han imposat des de petita. Pot semblar estrany perquè fa anys que abordo aquestes qüestions, des de l’entorn segur de la ficció o bé a través de xerrades, entrevistes, articles d’opinió o converses privades. Molta gent m’ha dit que soc molt valenta de fer-ho, però això no vol dir que no tingui por, que no tingués por la primera vegada que vaig escriure sobre el que no es podia explicar i cada cop que torno a la violència, l’opressió i la injustícia en què hem crescut jo i les dones que més m’he estimat. No parlo d’aquests temes per ser valenta, ho faig per sobreviure.

Durant molts anys l’escriptura era l’únic instrument que tenia a l’abast per no ofegar-me del tot, per no claudicar davant dels embats del masclisme. Encara ara no he pogut treure’m del damunt la sensació que estic transgredint alguna norma quan trenco el mutisme que m’ha imposat la llei del pare. Això no ho diguis, no ho expliquis, no revelis segons quins fets i maneres d’entendre la condició de la dona és un dels pilars fonamentals de l’educació que moltes dones hem rebut de manera constant al llarg de tota la vida. Tot i que sembli mentida, vivint en una societat moderna, occidental i democràtica on la igualtat de drets és una realitat legal i hi ha una consciència feminista creixent, a les dones com nosaltres, filles de la immigració musulmana, encara ens costa Déu i ajuda treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual hem crescut. La por no és infundada: el temor de ser rebutjades, expulsades del nostre grup de procedència és més que justificat. Si alguna de nosaltres gosa alçar la veu per denunciar el sistema ferotgement discriminatori en què hem viscut i fer un memorial de greuges, tant de les nostres vides com de les de les dones amb les quals hem conviscut, sap de ben segur que la reacció més probable serà l’expulsió sumària, més encara si toquem temes tan delicats com la sexualitat o la religió. Si demanar la paraula per expressar, o tan sols descriure, totes les injustícies que les dones hem patit és un acte subversiu en ell mateix, per als «nostres» aquesta gosadia és vista com una traïció a la família, a la tribu, a la pàtria i sobretot a l’islam. Treure la veu del fons de la gola per denunciar públicament els mecanismes que ens han relegat a la condició de ciutadanes de segona, havent pres la distància necessària per identificar-los, es converteix en una rebel·lió intolerable i mereix tots els càstigs terrenals i divins.

Estava acostumada a sentir aquesta pressió procedent d’aquells que encara creuen que la lleialtat a l’origen està per damunt de qualsevol altra consideració, que l’islam és la religió vertadera i que s’ha de defensar contra un entorn hostil. Ja m’havia avesat a rebre crítiques dels qui no volien que l’ordre establert es mogués ni un mil·límetre de com ens venia donat. Aquestes crítiques no em sorprenien, com no em sorprenien els sermons histèrics dels barbuts que clamaven contra l’alliberament de les dones. Però per al que no estava preparada era per a l’escenari actual en què les noies més joves, en comptes de sumar-se a la lluita contra el masclisme del qual procedim, s’afegeixen als discursos religionitzants, s’apunten a les versions reaccionàries que volen frenar el progrés de les dones i, en nom de la pertinença identitària i l’essencialisme religiós, aixequen la veu per defensar aquells elements objectivament nefastos per a la nostra dignitat. Per si això no fos prou, no són només els imams a les mesquites o les filles alienades a les xarxes qui ens insten a assumir la nostra condició de subalternes, sinó que des de fa algun temps també l’esquerra ha caigut en la trampa del relativisme cultural i ha passat a reivindicar acríticament tot allò de què hem fugit i per què hem pagat un preu altíssim.”

El proper dimecres, 15 de gener de 2020,  Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre de la Najat El Hachmi,  “Sempre han parlat per nosaltres”.  Amb la presencia de l’autora, l’acte el presentaran les nostres companyes Eva Torralba i Fabiola Gil,  tenint lloc a l'espai Enric Granados,  de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.00 hores.