catalunya esclavista i 2

 

Catalunya, protagonista del comerç negrer amb Cuba

per Víctor Yustres

Directa, publicació quinzenal. 

Número 390, 2015.

    "Catalunya va tenir un paper protagonista en el comerç d’esclaus durant l’etapa colonial del segle XIX. Moltes famílies de la burgesia i comerciants van amassar grans fortunes gràcies, entre altres coses, a aquesta activitat, tant de manera legal com –més encara– durant l’etapa clandestina, a partir de 1820. Les riqueses colonials van ser transferides a la metròpoli i van contribuir al desenvolupament econòmic català i, sobretot, de Barcelona durant la segona meitat del segle.

    S’han documentat més de 360 expedicions d’embarcacions catalanes amb esclaus entre 1790 i 1845, que demostren la participació dels comerciants i les famílies catalanes en aquest negoci.

    “La participació dels comerciants catalans en el tràfic d’esclaus, principalment a Cuba, ha estat un terreny pel qual la historiografia catalana sempre ha passat de puntetes. Malgrat les dificultats per documentar el comerç negrer, es pot constatar que la burgesia catalana va tenir un pes notable en el tràfic d’esclaus a les Antilles. Els indians (nom que rebien els comerciants que van anar a fer negocis a les Antilles i després van tornar a la metròpoli) van amassar grans fortunes, que van ser transferides i invertides al llarg del segle XIX a Catalunya, especialment a Barcelona. Aquest va ser un dels factors clau del creixement econòmic i la industrialització de la capital catalana durant aquella època.

El comerç d’esclaus en xifres

    Quan, el 1789, la corona espanyola va liberalitzar el tràfic d’esclaus sense limitacions, els indians provinents de Catalunya controlaven bona part del comerç de Cuba. A més, el Decret de Nova Planta permetia el comerç directe entre el port de Barcelona i les colònies americanes (de fet, el port català tenia més rutes comercials amb l’Atlàntic que amb el Mediterrani).

    Segons apunta l’historiador Josep Maria Fradera a La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845), les embarcacions catalanes que van comerciar amb esclaus fins que es va abolir el tràfic l’any 1820 (en entrar en vigor el tractat angloespanyol de 1817) van ser un mínim de 146, del total de 589 vaixells negrers espanyols. Entre 1790 i 1820, es van registrar fins a 1.859 expedicions negreres als quatre ports autoritzats de Cuba (l’Havana, Matanzas, Santiago i Trinidad). Així doncs, durant aquests 30 anys, el tràfic d’esclaus català va representar un 7,5% del total de naus negreres de tot el món arribades a l’illa i un 24,7% de les espanyoles. En total, es calcula que els comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus –més del 15% del total– a Cuba des de l’Àfrica i altres illes antillanes. Cal assenyalar que, a les expedicions catalanes provinents de l’Àfrica, les més habituals entre 1810 i 1820, la mitjana era de 235 esclaus per embarcació. La fragata Moctezuma, capitanejada per un home anomenat Bru, va establir el rècord d’esclaus per vaixell: 820.

    Durant el període establert entre 1820 i 1845, el tràfic d’esclaus ja era il·legal. Però, el comerç negrer, lluny d’aturar-se o disminuir, va augmentar enormement. Entre 1790 i 1820, havien entrat entre 200.000 i 270.000 esclaus a Cuba; durant els vint-i-cinc anys següents, van ser entre 400.000 i 477.000. S’estima que els vaixells negrers catalans van fer fins a 220 rutes il·legals per comerciar amb esclaus. 56 expedicions van ser capturades i jutjades pels anglesos a les costes de Sierra Leone.

    Pels esclaus, el viatge podia durar fins a tres mesos i es convertia en un infern. Els encadenaven els uns als altres perquè ocupessin el mínim espai possible i rebien l’aigua i el menjar justos per sobreviure; sovint, eren alimentats a la força. Cada dos o tres dies, podien sortir a la coberta per estirar les cames una estona. Els vaixells anaven a buscar-los a les costes orientals africanes i els capturaven directament o els compraven als cacics negres d’algunes tribus. Infants, homes i dones eren transportats a les Antilles o el Brasil, engreixats durant unes setmanes i, després, venuts per treballar a les plantacions.

Les famílies esclavistes

    El nombre de famílies catalanes i grans comerciants que es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç negrer es considerava una transacció més dels negocis mercantils i, segons afirma l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”. A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat d’abolició, el tràfic d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat per alguns dels grans comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les famílies Samà i Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són algunes de les personalitats catalanes destacades que es van lucrar amb aquesta activitat. Tot i que no tots els comerciants van entrar en el món del comerç amb esclaus, gairebé tots els empresaris catalans que residien a Cuba eren propietaris d’esclaus.

El retorn dels capitals

    La relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va convertir Barcelona en una ciutat del retorn, especialment pels indians més rics i poderosos, independentment que fossin catalans d’origen o no (el marquès de Comillas, els Goytisolo o Zulueta, per exemple, no ho eren). El retorn dels indians va significar, també, el retorn de bona part dels beneficis i els capitals generats a l’illa amb mà d’obra esclava o a través del tràfic d’esclaus. Aquests recursos financers van nodrir la inversió en àmbits diferents: des de la indústria tèxtil a alguns dels primers grans bancs del moment, passant pels ferrocarrils i la inversió immobiliària en un moment d’expansió urbana (coincidint amb la creació de l’Eixample). El Banco Hispano Colonial, fundat el 1876 i presidit (els set primers anys) pel poderós empresari esclavista Antonio López i López i uns altres set indians enriquits a Cuba, va ser un dels catalitzadors del retorn de riquesa de les Antilles a Barcelona, on tenia la seu. L’entitat va néixer per finançar projectes comercials amb les colònies espanyoles i va participar en la creació de la Companyia General de Tabacs de Filipines l’any 1881. També va invertir en el Ferrocarril Metropolità de Barcelona o en la Societat General de les Aigües de Barcelona i va finançar obres públiques de remodelació urbanística a la capital catalana, com l’obertura de la Via Laietana.

    No és d’estranyar, doncs, que Barcelona esdevingués el centre del negoci colonial espanyol durant la darrera meitat del segle XIX. Era on tenien la seu les tres empreses –i els seus accionistes– que més van fer per transferir les riqueses antillanes: la Companyia Transatlàntica Espanyola, el Banco Hispano Colonial i la Companyia General de Tabacs de Filipines.

Intentant marcar distàncies

    La burgesia catalana no va restar al marge del colonialisme espanyol i el comerç esclavista, però va intentar desmarcar-se’n durant la guerra d’independència de Cuba i les Filipines. El 1898, la Unió Catalanista va publicar dos manifestos dirigits al poble català en què criticava el model polític ineficient, corrupte i de desgovern d’Espanya. Els escrits marcaven distàncies sobre la política colonial desenvolupada per l’administració espanyola, davant l’anunciada pèrdua de Cuba i les Filipines.

    La realitat, però, és que el grau d’implicació de Catalunya en la política colonial espanyola i el tràfic d’esclaus durant el segle XIX va ser molt elevat i es va dirigir, en bona part, des de Barcelona. L’historiador Martín Rodrigo ho explica a Catalunya i el colonialisme espanyol (1868-1899). L’any 1869, durant la revolta de la Guerra dels Deu Anys a Cuba, la Diputació de Barcelona va enviar tres expedicions de voluntaris catalans per sufocar la revolució i defensar els interessos econòmics nacionals a l’illa. Els 3.600 voluntaris enviats des de Barcelona multiplicaven per tres els efectius que corresponia aportar (1.164 soldats). Els indians que van organitzar i finançar l’embarcament de voluntaris van participar en la creació del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona i, posteriorment, van crear la potent entitat financera del Banco Hispano Colonial.

El tràfic d’esclaus i l’enriquiment a costa de les colònies que Catalunya, Espanya o la resta de nacions marítimes europees van perpetrar és una pàgina de la història encara força silenciada. Però el cert és que totes hi van participar. Encara s’han de quantificar els beneficis econòmics obtinguts –base del creixement i de la modernització de les metròpolis– i els danys i les ferides obertes que van generar.”