trobada vespres, i 4

 

    Diumenge, al mati, el vam dedicar a la Maria Àngels Anglada, poeta, novel·lista, crítica i assagista vigatana.

    Recórrer Vic de la mà de Maria Àngels Anglada és tornar al món de la seva infantesa, al món del record, és tornar a un Vic antic i en part desaparegut, és fer memòria d’un temps, memòria d’una ciutat, memòria d’uns personatges que feren il·lustre la ciutat. Pels camins de la memòria i del record d’Anglada, podrem conèixer el Vic del tombant dels segles XV i XVI, que va veure i viure Andreu Febrer, protagonista de L’agent del rei; podrem conèixer el Vic del segle XX, el de la postguerra, de la persecució de la llengua, de la persecució d’unes persones, que va patir i viure Lluís Campdelacreu, el protagonista de No em dic Laura; podrem conèixer el Vic de Jacint Verdaguer, el poeta que va redimir la llengua catalana, que va haver d’escriure En defensa pròpia, el poeta que es troba en l’origen de la poesia i de l’obra d’Anglada, el poeta de Vic, la terra d’Anglada i dels avantpassats d’Anglada.

    Comencem l’itinerari a la seva casa natal, la casa Fontcuberta, coneguda també amb el nom de casa Bassols. És una casa de dimensions considerables, estructurada en planta baixa, dos pisos i unes golfes obertes amb arcs de mig punt a manera de galeria. La porta principal és d'arc rebaixat, prou ampla per deixar passar els carruatges, feta amb carreus i dovelles de mida gran. De la façana destaca una finestra romànica trigeminada, d'origen desconegut, aprofitada d'alguna casa medieval derruïda. Al saló principal de la casa es conserven pintures inspirades en les metamorfosis d'Ovidi, atribuïdes a Francesc Pla, el Vigatà. Va ser restaurada per Josep M. Bassols als anys seixanta del segle XX.

    Recorda Anglada:

    “Ja escrivia versos i sentia l’atracció dels llocs apartats i emboscats, on em semblava que podia habitar alguna mena de misteri. La casa Fontcuberta, on vivíem, molt gran i plena de racons i d’escales, m’hi ajudava, així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s’hi reconeixien escenes dels vells mites —els cavalls del sol amb l’inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l’amant davant del cos mort de l’estimada.

Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.

    El següent punt del nostres itinerari es la casa de l’Heura (carrer de La Ramada, 19). 

    “Els infants -ens diu Anglada- l’anomenàvem així perquè tota una paret plena d’heura espessa de dalt a baix tancava el jardí per la banda de migdia; només una finestra, a mitja alçada, s’obria en tota la façana verd fosc on remorejaven les merles, goludes de les baies quasi negres. També hi venien rossinyols, que sentíem refilar des del menjador. A la part baixa de la paret, s’hi podia arribar perquè s’alçava una resta de mur gruixut, amb petites baixades i pujades, estret però just per poder passar-hi, ple de molsa i petites herbes i fins i tot amb flors menudes; era vorejat d’una filera de boixos. Aquella paret i la seva finestra em fascinaven; sobretot la finestra. La podia veure molt bé des de la galeria que voltava el jardí per dues bandes. S’hi movien, de vegades, unes ombres gesticulants i misterioses, uns braços que s’obrien en un gest ample o s’alçaven cap amunt, com els actors que jo havia vist representant Els Pastorets, o, més ben dit, l’any 1941, Los pastorcillos de Belén, al teatre antic de l’Orfeó Vigatà, quan encara faltaven molts anys per traslladar-se a can Ricart.

    Em ve a la memòria, després de tant de temps, una nit de lluna. Vaig anar a la galeria per veure el jardí amb la pols nevada de la lluna plena: devia ser pel mes de setembre, perquè recordo que al vespre tots el fils d’electricitat del carrer eren plens d’orenetes; sempre s’hi reunien, abans de la Mercè, i poblaven el carrer amb els seus xiscles i les seves ales màgiques. Aquella nit, entre la resplendor pàl·lida, els arbres coneguts del jardí - el saüquer, el presseguer, la prunera, l’acàcia i un exòtic catalpa – semblaven un doble divers d’ells mateixos; el pou, condemnat d’anys ençà, amb la seva caseta, era com un niu de somnis, prop de l’escala d’alts graons ben coberts de gessamí.”

Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.

    Uns metres enllà, un racó amb obres, ens recorda el seminari vell de Vic, ... 

    “En canvi, com que la paret de llevant del jardí donava al seminari vell, que llavors era al carrer de Sant Just, em feia gràcia de mirar los estudiants de capellà, encara ensotanats, però ja sense el famós tarot: tenien una manera molt peculiar de passejar-se per l'esbarjós terrat, en grups de quatre o cinc, un grup encarat a l'altre, de manera que los uns caminaven a recules fins a arribar al extremo del terrat: aleshores, sense girar-se, es posaven a caminar tots plegats en direcció contraria; els qui havien anat endavant, avançant normalment, eren ara els qui reculaven, sempre a pas de passeig. Era tanta la importància i el pes del seminari a Vic, que fins i tot un eixam d'abelles que teníem al terrat de casa nostra, del qual cada any trèiem la mel i escuràvem les bresques rosses, emigrà cap al terrat dels plançons de capellà i els dugué la mel que libava de les flors del nostre jardí.”

Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.

    Continuem la nostra ruta al Prat del la Riera:

    “Les orenetes poques vegades arribaven a la Plana per Sant Josep, sempre venien més tard; los seus xiscles omplien l'aire a primers d'abril i voltaven gràcils i incansables el campanar romànic de la Catedral, cap al temps de la Setmana Santa. Aquest dies eren silenciosos i greus a la nostra ciutat, però tenien les seves compensacions: hom podia menjar penjarelles ensucrades i unes pastes dures com la fusta, los «currotacos», que penjàvem a les palmes. Si havia sort, estrenàvem un vestit per anar a beneir la palma i per seguir los monuments el Dijous Sant, així com per lluir-lo tot passejant pel Prat de la Riera sortint de la Seu.

Anglada, María Àngels (1981). No em dic Laura . Barcelona: Destino.

    Arribem al Palau Episcopal de Vic, la “Cúria Fumada” on Anglada va investigar molt al seu arxiu.

    “Si us arribeu a la Plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el “palacio”, com molta gent gran l’anomenava, anys enrere –un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d’escala per arribar a una mina d’or. Una mina on s’excava, silenciosament, l’or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de “Cúria fumada”. També s’hi agafen, si no ha millorat la calefacció, memorables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam.

Des del balcó, abans d’entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d’obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l’escola bufant-se els dits de fred.

    Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l’Anna, l’Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d’escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l’ànima de l’arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i practiques –fetes sense ordinador ni altres mitjans-, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.”

Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.

    Al carrer de Sant Miquel dels Sants va néixer, molt temps abans, a final del segle XIV, un altre personatge il·lustre de la ciutat de Vic, Andreu Febrer, protagonista, ell també, d’una narració de la nostra autora. A l’obra L’agent del rei, M. Àngels Anglada explica la vida d’aquest vigatà que fou diplomàtic, escriptor i traductor al català de la Divina Comèdia de Dante. M. Àngels Anglada, fascinada per la seva personalitat, seguirà les seves petges en els documents, els testimonis i els poemes.

    “Es veu que els poetes tenen poc èxit, en esguard dels sants. Perquè el nom amb què s’ha provat de desbancar, inútilment, l’antiga denominació treta del casal de la família Sant Hipòlit no ha estat el d’Andreu Febrer, sinó el de sant Miquel dels Sants. Miquel va néixer més tard, i més avall, al mateix carrer costerut que puja des del carrer de la Ramada i, com si li costés d’enfilar-se, es revincla cap a la dreta abans d’arribar al darrera de la Casa de la Vila”.

Anglada, Maria Àngels (1993). L'agent del rei. Barcelona: Destino.

    Arribem a la Plaça Major de Vic, on diu: 

    “Penso en el fred que passaven les pageses i hortolanes que venien a la Plaça, gens protegides, a frec de porxos; només tenien uns petits braserets portàtils, amb forats, per escalfar-se els peus i les mans que es glaçaven, mentre esperaven que la gent els comprés la verdura que, tocada pel fred, era molt gustosa.”

Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino

    Per finalitzar la ruta, tornem al començament del carrer de La Riera, i a les seves botigues:

    “Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor – planta l’amor -, a mitja hora de la ciutat ... El llauner Pasqués, alt i molts anys conco, a l’altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fils, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l’una alta, l’altra menuda...”

Anglada, Maria Àngels (1981). No em dic Laura. Barcelona: Destino.

L’hivern, senyor feudal vestit de blancs arnesos,

cap dels seus privilegis no cedia de grat:

el sol atemoria, tancava amb clau les fonts,

les nítides rieres.

Una clova secreta de boires i gebrades

feia que t’oblidéssim, gran ocell de vol clar.

Només et pressentíem en ullades de sol

enfredorit i tímid.

Els arbuixells i els arbres, més savis que nosaltres,

t’esperaven desperts amb la saba frement.

I amb tendres verds tornaven, i amb flors sobre els vells murs,

absorta primavera.

    Anglada, Maria Àngels. (2000). «Primavera a Vic». Dins Recull de poemes editat amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral Erato de Figueres.