12/12/2021

el tema del mes, 1

 



No volverá a pasar

Inge Schilperrod

traductor: Goedele de Sterck

Catedral, 2018

páginas: 240



Tras varios meses encarcelado acusado de agredir sexualmente a una menor, Jonathan, un hombre de treinta años, es liberado por falta de pruebas. Consciente de que podría volver a cometer los mismos errores del pasado, decide continuar la terapia por su cuenta: debe aprender a reconducir sus pensamientos y evitar situaciones de riesgo. Cuando regresa a su casa, se da cuenta de que sus nuevas vecinas son una madre y su hija de nueve años, Elke. Jonathan intenta alejarse de la tentación que supone tener a la niña tan cerca, pero, inevitablemente, entre ellos surge una tierna amistad, una relación que obligará al protagonista a dominar sus demonios.

Basándose en su experiencia como psicóloga forense, Inge Schilperoord se adentra en la mente del pedófilo y plantea con sutileza e inteligencia grandes temas como la culpa, la impotencia y el miedo. No volverá a pasar constituye un relato perspicaz e inquietante que narra la lucha desesperada de un hombre por controlar lo incontrolable.

11/12/2021

la dona que buscava i 11

 




“Va apagar el fogó, es va treure la bala blanca i va sortir al carrer. El moviment de braços i cames la relaxava, alliberava aquella energia tancada dintre seu. Va veure un telèfon en una botiga i va aturar-se de cop. Per què no posaven els telèfons en llocs menys visibles? Per què havien d'ensenyar-los d'aquesta manera? Si no hagués vist el telèfon, no se n'hauria recordat. Va allargar la mà i va despenjar, va posar el dit en un forat i va començar a marcar. El senyal va ressonar a la seva orella agut, fort i ininterromput. En silenci, va tornar a penjar i va fer uns quants passos, i després va aturar-se sobtadament, dient-se: “Es en Farid? Es l’absència d'en Farid la raó? Per què ha canviat tot? Per què s'ha tornat tot tan insuportable?” Quan en Farid hi era, la seva vida era la mateixa però en Farid ho feia tot més amable. Ella mirava als seus ulls brillants i marrons i sentia que les coses mundanes no tenien valor. El ministeri s'havia transformat en un petit edifici antiquat, la recerca s'havia tornat només una altra il·lusió buida i el descobriment, sí, fins i tot el descobriment s'havia tornat un altre trist somni infantil.

En Farid sempre absorbia el seu dolor i els seus somnis, de manera que amb ell no tenia ni dolor ni somnis. Amb ell, la Fouada era una altra. La Fouada sense passat ni futur, , la Fouada que vivia per l’instant, mentre en Farid esdevenia tots els seus instants.

Com havia esdevingut tots els seus instants? Com havia esdevingut un home tota la seva vida? Com podia una persona consumir tota la seva atenció? No sabia com havia passat. No era la mena de dona que entrega la seva vida a algú. La seva vida era massa important per donar-la a un home. Per sobre de tot, la seva vida no li pertanyia, sino que pertanyia al món, que volia canviar.

Va mirar al voltant ansiosament. La seva vida pertanyia al món que volia canviar. Va veure gent afanyant-se, cotxes a tot drap, corrent al món sense parar. Només ella s'havia aturat i la seva aturada no significava res per a aquell moviment que l'empenyia i la precipitava. Què significava la seva aturada? Què pot fer una gota a l’oceà? Era una gota a l’oceà? Era una gota? Sí, ho era, i al seu voltant hi havia l’oceà, amb les onades debatent-se, entrexocant i competint les unes amb les altres. Pot una gota vèncer una onada? Pot una gota canviar un oceà? Per què vivia d'aquesta il·lusió?

Va aguantar l’alè i va encongir-se dintre l'abric, caminant absorta en pensaments amb el cap cot fins que va arribar a casa. Va entrar i es va estirar al llit tota vestida.”

La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 97-98

la cuina de vespres

 




Garbanzos a la marinera

por Juan Mesa

Ingredientes:

Mejillones
Langostinos
Garbanzos
Almejas
1 zanahoria
1 Puerro
1 hoja de laurel
Guindilla cayena
Pimentón dulce
Vino blanco
Ajo
Cebolla
Pimiento rojo
Tomates
Aceite de oliva
Sal
Pimienta

Elaboración:

a. Cocer los garbanzos, junto con la zanahoria, el puerro y un vaso de vino blanco.

b. Dorar los ajos junto con los caparazones de los langostinos. Una vez hechos, retirar y reservar.

c. Picar la cebolla. En el aceite de cocción de los ajos y los langostinos, sofreír la misma, junto con una hoja de laurel, el pimiento, la guindilla cayena y unos ajos. Cocinar durante unos 10 minutos.


 

d. Añadir a este sofrito una cucharada de pimentón dulce y los tomates triturados. Seguir sofriendo hasta que el tomate esté al punto.


 

e. En un recipiente ponemos el puerro, la zanahoria, las cascaras de los langostinos y un cacillo del caldo de la cocción de los garbanzos. Batir enérgicamente y colar.

f. Cuando los garbanzos estén tiernos, colocarlos con mimo sobre el sofrito obtenido, verter el caldo de la cocción y rectificar de sal.

g. Por último, agregar las almejas y los mejillones.


 

h. Cocer el conjunto durante unos cinco minutos a fuego medio.




¡Buen provecho!!!!

la cuina de vespres

 




Acelgas rehogadas con patatas y pimentón

Ingredientes para 2 personas:

4 patatas pequeñas
Sal al gusto
350 g de acelgas frescas
3 dientes de ajo
2 cucharadas de aceite de oliva virgen extra
Una pizca de pimienta negra molida
1 cucharada pequeña de pimentón de la Vera dulce.

Elaboración:

1. Lavar las patatas. Las introducimos en un cazo con agua, hasta cubrirlas por completo, y añadimos un poco de sal. Las llevamos a ebullición y las cocemos hasta que al pincharlas con un cuchillo, la patata no ofrezca resistencia.



2. Mientras tanto, lavamos y troceamos, “grosso modo”, los 350 gramos de acelgas, les retiramos la parte más gruesa del tallo o penca y nos quedamos con las hojas.

3. Llevamos a ebullición una olla con agua y una pizca de sal. En ese momento, añadimos las acelgas troceadas y las cocemos durante 10 minutos. Escurrimos el agua de la olla y las reservamos.


 

4. Pelamos los tres dientes de ajo, les retiramos el germinado y los laminamos. Los echamos en una sartén con dos cucharadas de aceite de oliva y los doramos ligeramente a fuego medio.

 


5. Una vez cocidas las patatas, las sacamos del recipiente y esperamos unos minutos a que atemperen para pelarlas y cortarlas en trozos de bocado. Las añadimos a la sartén con los ajos dorados. Mezcla y rehoga durante cinco minutos

6. Agregamos a la sartén una cucharadita de pimentón de la Vera dulce, mezclamos para que se integre con las patatas y las rehogamos a fuego medio durante 5 minutos.

7. Agregamos las acelgas cocidas que teníamos reservadas, salpimentamos y volvemos a rehogar unos minutos más.


 
8. Podemos servir las acelgas con patatas y pimentón directamente en la sartén, o bien presentarlas en cazuela de barro.



¡Buen provecho!

10/12/2021

la dona que buscava, 10

 




“Va caminar pel carrer mirant els aparadors. Es feia fosc de pressa, els llums del carrer i les botigues ja eren encesos i no tenia ganes de tornar a casa, Caminant sola, examinava minuciosament les cares dels que passaven. Ja addicta a aquest estrany costum de comparar homes, les seves faccions, els seus moviments, la seva estatura, amb en Farid. Era addicta també a una cosa encara mes rara: fer prediccions i després convèncer-se de la possibilitat que esdevinguessin realitat. Mentre caminava pel carrer, podia dir-se: “Passaran tres cotxes particulars seguits per un taxi. Miraré dintre el taxi i hi veuré en Farid assegut.” Llavors es posava a comptar els cotxes que passaven i quan la predicció no es complia es mossegava el llavi superior i pensava: “Qui deia, de tota manera que seria realitat? Només es una il·lusió.” Continuava el seu camí i al cap d'una estona se li acudia una altra predicció diferent.

Al final del carrer Qasr al-Nil una multitud s'havia reunit al voltant d'un cotxe. Va sentir una veu que deia: “Ha mort un home.” Va trobar-se empenyent, panteixant i tremolosa, fins que va arribar al cos ajagut a terra. Va mirar-li la cara. No era en Farid. Lentament, pesadament, va obrir-se camí fora de la multitud.

Va deixar el carrer Qasr al-Nil i va dirigir-se cap al carrer Suleiman que estava molt animat, però no va veure ningú. Els seus pensaments eren lluny i només percebia els cossos que la rodejaven com a part dels límits exteriors que la separaven de la massa vasta i bategant del món, sabent instintivament que aquell cos ocupava aquell tros de carrer i que havia d'evitar xocar-hi.

Llavors li va semblar que algun obstacle s'interposava al seu camí. Va aixecar el cap i va veure una cua de gent al llarg del carrer; ella s'hi va afegir.

La cua va moure's gradualment endavant fins que va deixar-la davant d'una taquilla. La Fouada va comprar una entrada i va anar amb els altres cap a la porta d'un vestíbul fosc. La llum d'una llanterna va projectar-se sobre la seva entrada i va seguir-ne el cercle de llum fins que va arribar a la butaca que li pertocava.

La pel·lícula acabava de començar. A la pantalla, un home i una dona s'abraçaven en un llit. La càmera va apartar-se d'ells cap al peu d'un home que es veia sota el llit, i després va tornar cap a l’home i la dona que encara s’abraçaven i es feien un llarg petó. Alguna cosa va pujar formiguejant per la cama de la Fouada i, sense treure els ulls de la pantalla, s'ho va treure de sobre.

A la pantalla el petó es va acabar i l'home va vestir-se i va sortir. La dona va dir una cosa, l’altre home va sortir de sota el llit i l’abraçada va tornar a començar.

Va tornar a sentir el formigueig que li pujava. No es notava com una mosca, sinó mes aviat com un escarabat, ja que no voleiava sinó que s’arrossegava lentament cama amunt. Desitjant no perdre's res de la pel·lícula, va mantenir els ulls a la pantalla, allargant el brac, a la fosca per agafar l’insecte abans que s'enfilés fins al genoll. Però els seus dits van tancar-se sobre una cosa sòlida i amb terror va mirar a la seva mà i va trobar que havia enxampat el dit de l'home assegut al seu costat. Va aguantar el dit, mirant-lo a ell enfadada. Però ell no es va girar cap a ella sinó que va continuar mirant la pantalla totalment absort, com si no la veiés, i com si el seu dit no hi tingues res a veure. Ella va tirar-li el dit a la cara de manera que quasi va ficar-1'hi a l'ull, però ell va continuar mirant la pantalla com si res. Es va aixecar, va aixecar-se fent tentines i va sortir del cinema.”



La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 85-87

09/12/2021

la dona que buscava, 9

 




“Al cap de cinc dies, el laboratori estava a punt. S'esqueia dimarts a la tarda i la Fouada baixava pel carrer Qasr al-Nil cap al laboratori portant un paquet amb provetes i tubets de goma. Va parar a la vorera esperant amb altres el senyal per creuar el carrer.

Mentre esperava que es poses verd, va mirar cap a la façana de l’edifici del davant. Les finestres, els balcons, les portes i els espais de les parets eren plens d'anuncis, que portaven els noms de metges, advocats, economistes, sas­tres, massatgistes i altres professionals. Els noms, en grans lletres negres sobre blanc, semblaven, va pensar, la pàgina d'esqueles d'un diari. Va veure el seu nom —Fouada Khalil Salim— en lletres negres a dalt de tot d'un rètol... i el cor li va fer un salt, com si el que llegís fos la noticia de la seva mort. Però sabia que no havia mort; estava paada al semàfor, esperant que es poses verd, podia moure els braços. Quan va moure els braços, un va colpejar a un home que era al seu costat amb tres homes mes. Tots quatre miraven la façana de l’edifici, llegint els anuncis. Va imaginar-se que miraven concretament el seu nom i va encongir-se incòmoda dintre l'abric. Li va semblar que ja no era el seu nom el que estava escrit en lletres amb pin­tura negra sinó una cosa íntima, com ara els membres del seu cos. Davant dels ulls dels homes mirant el seu nom, va sentir, de manera confusa, que li examinaven el cos despullat exhibit en una finestra. Quan van canviar els semàfors, va esquitllar-se entre els altres vianants per dissimu­lar i va recordar un incident del primer any de primària. El professor de religió, amb el nas prim i de ganxo com el bec d'un ocell, era davant la classe de nenes entre sis i vuit anys exposant els coneixements religiosos que s'escauen a la modèstia femenina. Aquell dia va dir que la dona havia de tapar el seu cos perquè era privat i no ha­via de parlar en presencia d'homes desconeguts perquè la seva veu i tot en la dona era privat. També el seu era pri­vat i mai no havia de ser pronunciat en veu alta davant un home desconegut. Posant un exemple, va afegir: “Quan, i només en cas d'extrema necessitat, he d'esmentar la meva dona en presencia d'homes, mai no pronuncio el seu nom real.”

La Fouada, la nena, l'escoltava sense entendre un borrall del que deia però en canvi llegia les faccions del pro­fessor mentre parlava. Quan va dir la paraula “privat”, ella no va entendre'n el significat, però va sentir per l'expressió d'ell que volia dir una cosa lletja i obscena, i es va encongir en la cadira, afligida per la seva pròpia feminitat. El dia podria havia passat tranquil·lament, com qualsevol altre dia, però el professor de religió va decidir preguntar-li a ella el significat del que havia dit... Ella va aixecar-se tremolant de por i, un cop dreta, no sabia com, se li va esca­par l'orina entre les cames. Els ulls de totes les noies van girar-se cap a les seves cames molles, ella volia plorar però tenia massa vergonya”



La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 70-72

08/12/2021

la dona que buscava, 8

 
“Todos los fundamentalismos engendran división, lucha, racismo y sexismo [The Nawal-el-Saadawi Reader p. 93]. Ayudan al imperialismo internacional a mantener el control y a vencer la resistencia popular a las políticas que llevan a la guerra y aumentan la explotación [Ibidem p. 93] Y vuelve a insistir: los fundamentalistas y otros grupos fanáticos adquieren poder político en los países árabes por mediación de gobiernos que les ayudan secreta y abiertamente a luchar contra el ala izquierda o contra los grupos socialistas [...] les dan acceso a los medios, especialmente TV, y, bajo el nombre de la democracia, les permiten sacar periódicos y revistas. Los grupos fundamentalistas elaboran eslóganes revolucionarios contra Occidente. Y la existencia del fundamentalismo israelí es un espolón, el mayor, para el cultivo de fundamentalismos islámicos.

Cuando los movimientos fundamentalistas se hacen fuertes, quienes más sufren son las mujeres, las mujeres pobres, porque estos movimientos dirigen sus ataques contra las mujeres y los grupos minoritarios. Lo mismo que los grupos fundamentalistas judíos, los grupos islámicos tratan de volver a conducir a las mujeres al velo, a la casa, a la dominación de los maridos. Hoy en Egipto el código de familia las reduce a la condición de esclavas —estamos en 1994— de sus maridos por la ley de obediencia —en 2006 se ha abolido—. Pero ellos se pueden divorciar y practicar la poligamia.

El velo es el aspecto visible del fundamentalismo islámico (las de upper classes se enjoyan y maquillan bajo el velo, y enseñan un poco la cara). La auténtica identidad se basa en desvelar nuestras mentes, no en velar nuestras caras. Esta misma posición mantiene en enero de 2004, en una entrevista al periódico La Vanguardia. Saadawi se rebela contra el multiculturalismo: “¿Cómo la auténtica identidad puede ser reducida a un trozo de tela?”. Argumento, una vez más ilustrado: la identidad está en el espíritu que es producto de la mente y los sentimientos.

No obstante, aquí Saadawi es muy cauta; no quiere herir susceptibilidades solamente por un rasgo de conducta, prefiere enfrentarse por conjuntos de rasgos que presentan mayor urgencia política.

Se declara también opuesta a los nacionalismos —léase feminismos nacionalistas—: “sacrificar a las mujeres a la liberación nacional es un error de los que confunden el capitalismo con el patriarcado, cuando el capitalismo sólo es una forma de patriarcado. Los partidos de izquierda suelen sacrificar a las mujeres para aplacar a los grupos más conservadores, como sucedió en Egipto con el código de familia en 1985; las mujeres perdieron algunos derechos, aunque todos los partidos —derecha e izquierda—, menos los islamistas, estaban contra el código de familia del 79”.

Su propuesta para solucionar el problema de los fundamentalismos consiste en desenmascarar las verdaderas causas, laicizar el problema:

“Los movimientos fundamentalistas son una máscara de otras batallas y una distorsión de las religiones [...] hay que crear y hacer una interpretación ilustrada de las diferentes religiones [...] El Dios a ojos del opresor es diferente del Dios a ojos del oprimido”.

En el discurso inaugural de la 22 conferencia anual de la Asociación Literaria Africana (1996) inicia Saadawi su intervención con esta pregunta:

“¿Por qué siguen preguntándome por mi identidad? En Europa y en América del Norte, cuando me invitan a una conferencia siempre me preguntan por mi identidad africana, ¿por qué estas preguntas siempre se hacen en Europa o en Norteamérica? ¿Por qué la identidad americana no se cuestiona? Parece que la política de la identidad es —y no debería serlo— una exclusiva de los neo-colonizadores [...] Hoy mi identidad es tabú”.

Es decir, denuncia y rechaza la heterodesignación practicada por los occidentales para quienes identidad árabe, no es algo políticamente correcto. Ahora —denuncia— con el posmodernismo, mi identidad pasa a ser Middle eastern (lo que incluye Israel, Turquía y quizá Irán); la “nación árabe” ya pasó. Ahora se hacen clasificaciones (que son divisiones) postmodernas para mejor controlar.” Hasta me preguntan si siendo egipcia me considero africana. Y, es que:

“La identidad es un discurso y es fundamental saber quién hace uso de él, quién decide, quién pone las etiquetas, dónde me lleva”.

En nombre de un “universalismo de la humanidad” a la pobre África se le pide suprimir sus limitaciones, remontar el vuelo hacia los siempre amplios horizontes del posmodernismo donde cada cosa está fragmentada, difusa, desparramada para ventaja de un grupito de gente rica, porque quienes deciden la distribución del mundo son las multinacionales económicas. Observa Saadawi que es curioso que el movimiento hacia la globalización de la cultura no se contradiga con la tendencia postmoderna a la fragmentación cultural y los esfuerzos por la identidad. Son dos caras de la misma moneda: para la unificación del poder económico y cultural en lo alto es necesario fragmentar el poder en lo bajo.

Denuncia cómo el neocolonialismo ha unido las nociones de modernización y liberalización con el consumismo, el turismo sexual. La pornografía, los cuerpos desnudos de las mujeres en los anuncios, etc. Y al mismo tiempo auxilia y anima a los movimientos fundamentalistas directamente o por intermediarios.

Y afirma que las mujeres son las primeras víctimas de esta manipulación, de este doble juego: como consumidoras y objetos sexuales se les pide ser más liberales y más modernas: las mujeres de las élites urbanas, las que trabajan y tienen independencia económica etc; mientras a la masa de mujeres egipcias o árabes en las áreas urbanas y rurales se les dice que se queden en casa, que se pongan el velo, que sigan las prácticas religiosas tradicionales, etc. En resumen: una combinación de aculturación occidental y adoctrinamiento religioso es la diaria nutrición de las mujeres, niños y hombres en estos países a través de los mass-media:

“Para mantener la economía global de los pocos, de las multinacionales, debe darse una unificación máxima entre los pocos, muy muy pocos. Pero entre los muchos [...] en África, no debe haber unidad. El pueblo debe estar dividido, fragmentado, confuso. Y nuevos slogans, nuevas buenas causas deben buscarse para tapar los huecos: “Identidad”, “multiculturalismo”, “respeto por las otras culturas”, la lista va engrosándose; en cuanto desvelamos una palabra, aparece otra para sustituirla. Así nuestros pueblos africanos siguen perpetuamente confundidos, nuestros intelectuales africanos, nuestros pensadores y escritores se ven arrastrados por el tumulto. En vez de luchar por una identidad económica, por una identidad política y por una identidad cultural en vez de establecer vínculos entre ellos, olvidan que no hay cultura sin una economía que la sostenga, sin instituciones políticas que la defiendan, sin un país en el que pueda echar raíces. Esas “culturas” (posmodernas) e “identidades” están condenadas si no tienen una base material, condenadas a consumirse. La lucha por la identidad es una lucha total; lo mismo que la lucha por mi identidad personal depende de mi integridad, de mi originalidad, de mi mente, de mis pensamientos, pero también de mi existencia material, mi independencia económica mi capacidad de ganar y de producir.”

Para Saadawi no puede haber auténtica cultura sin base material. Y por eso la cultura africana se ha convertido en cultura-espectáculo, en festival para el primer mundo. Efectivamente, es lo que podemos ver en algunos espectáculos, no ya solamente folclóricos, sino también cinematográficos, como algunas películas donde se nos suministra el argumento entre gentes africanas bullendo en música folclórica y vestimenta colorida.”

La figura de Nawal-el- Saadawi en el 
feminismo egipcio posterior a Nasser
por Teresa López Pardina
Doctora en Filosofía y miembro del 
Instituto de Investigaciones Feministas 
de la Universidad Complutense de Madrid.
en Feminismo y multiculturalismo, nº47 2007