jazz terrassa 2022

 

PROGRAMA

el carrer estret, final

 

“Les verdures i els llegums del temps arriben a la màxima qualitat quan es poden menjar en el seu propi terme. La clau de la seva qualitat es el respecte del seu localisme. Son coses que no volen ésser transportades, ni viatjades, ni desplaçades lluny dels llocs on han vist el sol i on s'han fet. Es el mateix fenomen del peix. Els viatges formen els homes — se sol dir. Els viatges deformen, entristeixen i malmeten les verdures, els llegums i el peix. I aquesta es una altra veritat absoluta apresa, per mi, a Torrelles.

Tot això, naturalment, està molt be, però de vegades giro la vista enrere i penso en l'any que acaba de transcórrer tan ràpidament. Es el primer de la meva vida que he passat íntegrament en un poble. I em demano: ¿convé quedar-se, arrelar-se definitivament aquí o en un o altre lloc semblant a Torrelles? Una solució d'aquest ordre, ¿pot ésser tinguda com una solució de la vida ? ¿ No convindria desplaçar-se un temps a l'estranger, dedicar una temporada — si fos possible una llarga temporada — a la part especulativa i d'investigació de la carrera? La meva professió—la veterinària— té en el nostre país una consideració social molt petita. Ésser veterinari es, exactament, ésser no res. Es molt possible que un dia o altre, mes endavant, jo comparteixi aquesta idea—que tants i tants companys meus, fatigats, desmoralitzats, comparteixen. Però per ara no me'n faig pas solidari. El meu ideal seria, per contra, entrar seriosament en la meva professió. M'agradaria de fer uns cursos a l'Institut Pasteur de París. Si demà pogués marxar, no dubtaria ni un moment. Prendre aquesta determinació, em serà algun dia possible. Per ara i tant, en tot cas, aquest es el meu únic problema. La vida del poble em fa una mica de por. Hi sento el perill del naufragi a cada moment — del naufragi de sentir-me un home satisfet, saturat, catalogat definitivament. Davant de la comoditat que ofereix aquesta vida he de fer un esforç per no deixar-me envair. Aquest esforç, l'haig d'augmentar ara que hi sóc a temps. Mes endavant, no tindria pas prou força per a oferir una qualsevol resistència.

Hem arribat, doncs, al bon temps i el carrer Estret ha entrat en la primavera.

S'han produït algunes novetats en les persones que, tan lleugerament evocades, apareixen en aquest llibre.

(...)

En fi: la vida –hem de dir la vida- continua al carrer Estret”

El carrer Estret

Josep Pla

Destino, 11/1987; 7ª

pàg: 236-239

cuina i jazz

 

GUMBO, EL ESTOFADO MÁS FAMOSO DE NUEVA ORLEANS

per Mireia Font

El Comidista

El País

02/01/2019

“El gumbo es a la gastronomía estadounidense lo que el jazz es a su música: un emblema cultural. La identidad culinaria de este famosísimo plato de Luisiana es tan compleja como la identidad musical del jazz embrionario de finales del XIX en Nueva Orleans. Un crítico musical afirmó que el gumbo es jazz culinario y el jazz, gumbo musical.

Algunos ven en esta sopa espesa, estilo estofado, una conexión con las sopas de ocra africanas; otros la vinculan con la sopa francesa bouillabaise, y hay hasta quien la relaciona con los caldos de los cajunes, aquellos franco-canadienses que se instalaron en Luisiana tras ser expulsados de las antiguas colonias francesas de Canadá por la Corona británica.

El estado sureño de Luisiana fue, durante todo el XVIII, un auténtico crisol de culturas: en menos de un siglo, esta colonia originalmente francesa fue durante un tiempo territorio español, volvió a ser francés y acabó teniendo nacionalidad estadounidense. Asimismo, Nueva Orleans se convirtió en el epicentro comercial de esclavos en el norte americano, lo que suponía un trajín constante de gente africana, francesa, afrocaribeña, española e inglesa: no es de extrañar que todo aquello quedara reflejado en un plato.

Algunos gastrónomos oyen ecos de nuestro sofrito patrio en la denominada santísima trinidad de la cocina cajún: la mezcla de cebolla, pimiento y apio picados y fritos que sirve de base vegetal del gumbo. Curiosamente, en el mundo del jazz también existe una santísima trinidad; es la combinación típica neorleanesa de corneta, trombón y clarinete. Volviendo a la receta, uno de los elementos espesantes del plato es el roux oscuro, incuestionable la influencia francesa aquí. Los otros dos ingredientes condensadores que se pueden usar son la ocra, clara aportación africana, y las hojas de sasafrás, contribución de los nativos americanos choctaw.

Hay tantos tipos de gumbo como subgéneros de jazz. Los hay de carne -pollo, pato, conejo, ternera, cerdo o gallina-, mariscos como el cangrejo azul, gambas, cigalas u ostras, pescado (bagres), solo de verduras para Cuaresma y mixtos como el nuestro, que es de salchichas y gambas. En la receta tradicional se emplea una salchicha de cerdo ahumada, la andouille cajún. Como es imposible encontrarla en nuestro país, la hemos sustituido por una kabanos, disponible en colmados polacos; otra opción es usar salchichas alemanas de cerdo ahumado. Si no tenéis acceso a salchichas importadas o no queréis complicaros, sustituidlas por dados de contramuslo de pollo.

Si el gumbo fuera un subgénero jazzístico sería, sin duda, el free jazz: igual que en la música de Sun Ra y Ornette Coleman, la clave de este plato está en la improvisación. Dejaos llevar por vuestra espontaneidad y heterodoxia culinaria: lo único que debéis respetar es la santísima trinidad cajún y el roux (a diferencia del blanco francés, el roux luisiano es caoba). Para conseguirlo, debéis oscurecer lo más posible la harina en mantequilla, muy lentamente, sin parar de remover y con mucha paciencia para que no se queme. Servid el gumbo con arroz blanco cocido y disfrutad como si estuvierais en el Mardi Gras.

Ingredientes: Para 4-6 personas

Para el mix de especias cajún:

2 cucharaditas de pimentón dulce (o ahumado)

1 cucharadita de pimienta negra recién molida

1 cucharadita de orégano

1 cucharadita de tomillo

½ cucharadita de pimentón picante

½ cucharadita de comino en polvo

½ cucharadita de ajo en polvo

½ cucharadita de cebolla en polvo

Para la sopa-estofado:

40 g de mantequilla

40 g de harina

1 cebolla amarilla pequeña

2 troncos de apio (sin hojas)

1 pimiento verde mediano

2 dientes de ajo

2 hojas de laurel

3 tomates maduros medianos

1 litro de caldo de pollo

300 g de gambas

300 g de salchichas de cerdo ahumadas

2 cebolletas

Sal

Para acompañar:

Arroz blanco

Preparación:

En un frasco de cristal pequeño, meter todas las especias del mix cajún. Tapar, agitar fuerte y reservar.

Pelar y cortar la cebolla, el apio, el pimiento y los tomates en daditos. Pelar y picar finos los ajos. Disponer estos ingredientes en un plato listos para ser cocinados.

Tamizar la harina por un colador fino sobre un plato hondo para que no haya grumos. En una olla de hierro fundido (tipo horno holandés o cocotte), derretir la mantequilla a fuego bajo y añadir la harina. Con un batidor manual, remover constantemente durante unos 10-15 minutos, hasta que la mezcla adquiera un color marrón oscuro sin que llegue a quemarse.

Agregar la cebolla, el apio y el pimiento. Remover con una espátula de madera unos cinco minutos a fuego medio. Añadir el ajo y el mix de especias, salar y remover un par de minutos más. Incorporar el tomate, el laurel y el caldo, y volver a remover. Cuando el caldo empiece a hervir, tapar la olla y cocer durante una hora para que reduzca y espese.

A mitad de cocción, hervir agua y cocer el arroz. Colarlo y reservar.

Quince minutos antes de terminar la cocción, lavar las gambas y quitarles el intestino. Cortar las salchichas en trozos de un centímetro y las cebolletas en aros finos. Agregar las gambas y las salchichas a la olla, cocer 10 minutos. Añadir las cebolletas, remover y apagar el fuego. Servir el estofado en platos hondos con el arroz a un lado (o en un cuenco aparte).”

el carrer estret, 4

 

Josep Pla amb Miguel Delibes

La vida en el mirall: ‘El carrer Estret’, de Josep Pla

per Pau Alemany Fernàndez

La veu del llibres, revista d’informació i crítica literària

23/04/2021

“Ser un mirall de la realitat, relatar allò que succeeix en un espai i temps determinats amb la major versemblança possible. Aquest és el propòsit de l’escriptor i periodista Josep Pla a la novel·la El carrer Estret. En un pròleg breu, però revelador, l’autor explica que s’ha fet servir de la «idea stendhaliana del mirall» per reflectir els esdeveniments d’una petita població del país, anomenada Torrelles. Aquesta metàfora del mirall representa la mirada de l’autor, una mirada que observa externament la vida quotidiana d’una sèrie de persones/personatges: «L’espill em donà una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada». L’ull de l’escriptor observa la realitat, la fragmenta i ens ofereix la part seleccionada amb la major fidelitat possible. A més a més, encara al pròleg, Pla reflexiona sobre l’alteració de la realitat a les novel·les amb la inserció d’un argument:

«...en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–».

Així doncs, El carrer Estret és una novel·la en què l’argument no és el centre ni la raó de l’obra; hi ha dos personatges, però, que exerceixen com a fil conductor a través dels quals coneixem la realitat del poble i que apareixen ininterrompudament al llarg de l’obra. D’una banda, el veterinari nouvingut, persona calmada i despreocupada, que encara la vida amb una actitud passiva. És l’alter ego de l’autor i, a través de la seua òptica, els seus pensaments i les seues conversacions, actua com a mirall –seguint amb la metàfora– de la realitat del poble de Torrelles. És remarcable l’escassa importància que Pla atorga a l’ofici d’aquest personatge, ja que, en comptes de veterinari, podria haver-se decantat per qualsevol altra professió, sempre que l’exercici de l’ofici l’obligara a estar en contacte amb els veïns de la localitat. D’altra banda, trobem la Francisqueta, persona xafardera i loquaç, arrelada al poble i que es relaciona amb tothom. S’incorpora per treballar de minyona a casa del veterinari i és l’encarregada d’informar-lo –vulga o no vulga– de les novetats i dels successos de Torrelles. La seua relació laboral serveix, en bona part dels capítols, per relatar i comentar les vivències i les angoixes del veïnat.

L’obra està inspirada en un dels carrers de la localitat empordanesa de Palafrugell, on va nàixer l’escriptor en 1897. Després de passar els anys de joventut viatjant arreu del món com a corresponsal periodístic i d’haver-se vinculat políticament a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, amb la instauració del franquisme Pla decideix distanciar-se de la vida pública i retornar a les seues terres d’origen. Instal·lat, doncs, al seu mas de Llofriu, l’escriptor empordanès s’interessa per la vida plana i senzilla dels pagesos amb què comparteix veïnat i observa els costums i els desitjos, els anhels i les rutines. A poc a poc s’inicia en una literatura de proximitat en què tractarà de relatar la realitat tal com se li presenta al davant. Així doncs, El carrer Estret, incubat entre 1949 i 1951 i publicat posteriorment per l’editorial Selecta, s’insereix en aquest context literari.

Un dels èxits de la novel·la recau en la identificació del lector amb el poble i els seus habitants. No cal haver viscut a Torrelles o conèixer la seua història per sentir-se part de la novel·la, ja que les situacions narrades són susceptibles de ser traslladades a qualsevol altra localitat. Per aconseguir aquesta identificació, Pla fa ús d’un element essencial en el seu estil: el detall. Per fer de la quotidianitat una narració atractiva i captivadora és imprescindible incidir en el detall de les petites coses: del paisatge, de la cuina, dels oficis, de la personalitat... I sempre mitjançant una escriptura clara i sòbria, que defuig els artificis i la retòrica buida. A més a més, empra un vocabulari enriquidor i una adjectivació minuciosa, en una recerca constant per utilitzar la paraula precisa i adient. Per últim, cal destacar l’abundància de frases fetes que es manifesten en la veu de Francisqueta: “a mi, doni’m concos de barba forta”, “això treu la llana del clatell” o “perquè pagant sant Pere canta”.

Aconseguir que la narració de la vida quotidiana d’un petit poble es convertisca en una novel·la atractiva per al gran públic és un repte ambiciós, que només està a l’abast dels mestres de l’escriptura. Pla ho aconseguí amb El carrer Estret, i així se li va reconèixer amb l’atorgament del premi Joanot Martorell de 1951. L’estil minuciós i detallista, combinat amb una literatura clara i senzilla, foren les senyes d’identitat d’un Josep Pla que, avui en dia, és considerat com un dels prosistes més rellevants de la literatura catalana del segle XX.”

el carrer estret, 3

 

Joan Fuster

« I els temes ? No hi ha res que no sigui tema vàlid per a Josep Pla. L'escriptor absorbeix en la seva literatura tot el que la vida li ha anat posant al davant. Ell diu que, després de tants anys de fer periodisme, ja té el costum de «veure el món en forma d'articles». Potser sí. I, de fet, en els seus articles hauríem de buscar —perquè la hi trobaríem— una de les realitzacions literàries mes musculades de Pla. L'article de diari o de revista setmanal no sol merèixer gaires respectes als crítics ni als lectors, i sovint, ni als mateixos autors: son considerats gènere menor, peces sense consistència. Sens dubte, les col·laboracions periodístiques d'un escriptor, sobretot si es professional del periodisme i n'ha de produir en abundància, pequen d'irregulars en la qualitat, i no poques vegades responen a excuses tan accidentals com negligibles. Però també es cert que un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre. Pla ha escrit i publicat molts articles d'un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen mes de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir. Només una mínima part d'aquests papers han estat reunits en volum. Caldria exhumar-ne mes, de les hemeroteques. El Pla articulista ens revela l’amplitud de la seva temàtica d'escriptor: d’això parlàvem. Perquè no es una amplitud forçada.

No nego que, quan un ha d'escriure un article de periòdic cada dia —com Pla, durant molt de temps—, qualsevol tema es bo. Tanmateix, en el cas de Josep Pla, es veu de seguida que cap tema no li es indiferent i que com mes trivial sembla, potser mes deliberat es. Sigui així o no, tot se li presenta com a tema aprofitable: tota la realitat, sense discriminacions. Quan escriu llibres, Pla no actua d'una altra manera. La seva literatura, com ell ha dit i nosaltres hem volgut repetir, es redueix a un dietari interminable, o a unes memòries no menys infinites. Dietaris, o diaris, i memòries, son, en última instancia, un calaix de sastre, i valgui la fórmula que emprava el baró de Maldà. Tot hi té cabuda: “las más mínimas frioleras” incloses. I tot hi té cabuda, perquè no hi ha “frioleras” en la realitat, i perquè precisament allò que en les nostres rutines espiritualistes desestimen com a insignificant, gairebé sempre es el que té una importància verificable. Josep Pla ha dedicat llibres sencers a temes gastronòmics, i la cuina no es allò que en diríem un tema elevat. En la perspectiva de Pla, en canvi, representa una qüestió fonamental, mes elevada que el mes envitricollat arabesc metafísic. Tornem, dones, a enfrontar-nos-hi amb el seu materialisme. Per materialista, Pla es temàticament exuberant, divers i —algun cop!— profund.

«... La meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees...» Un Pla possible era aquest: el que hagués explotat fins al màxim una tal tendència. D'acord o en desacord amb el que ell defenses o ataques, els lectors hauríem hagut de reconèixer-hi l'esplendor d'una burxadora prestidigitació intel·lectual. Però les circumstàncies no li han permès de donar tot el seu rendiment, per aquesta banda. El pamflet, la polèmica i les idees demanen un clima de fair play que Josep Pla no ha conegut sinó durant períodes curts, i això l'ha privat d'esplaiar-se com era d'esperar. El públic de demà haurà de tenir present que Pla ha escrit una gran part de la seva obra en condicions de «llibertat vigilada», i no l’entendrà del tot si no «interpreta» degudament els circumloquis, els sarcasmes furtius, les mitges paraules, que la poblen. Les predisposicions «pamfletàries», «polèmiques» i «ideològiques» s'han vist segrestades pels atzars, o no atzars, de la historia de l'últim mig segle al nostre país. Hi havia aquest Pla «possible», i ha quedat reduït a ben poca cosa. En un altre moment o en un altre lloc, un escriptor com ell hauria pogut fer molta feina. I dins la línia conservadora del pensament català, tan eixarreïda i fútil després de Maragall, Pla hi hauria representat un empelt de renovació una mica dinàmic. Una mica només, es clar.

(...)

Pla no reflecteix ni descriu «tota» la societat catalana actual: cap escriptor no ho podria fer, això. Només unes zones d'aquesta societat son assequibles a la seva experiència, i a elles dedica la seva atenció: la seva atenció preferent. I dic preferent perquè l'atenció de Pla tampoc no podia tancar-se en una camp d'observacions restringit, i allà on anés, pels seus camins de viatger incansable, havia de disparar-se a cada pas amb la mateixa apetència de realitat que quan es troba a casa seva —al seu país. Josep Pla na escrit moltes «cartes de lluny». No sempre son reportatges de factura maquinal, improvisats i tènues, a la manera del clàssic periodista ambulant. La seva curiositat —curiositat d'escriptor— es passeja pel món amb les antenes alerta, i els paisatges i les gents, per mes estranys als seus que siguin, tenen, per a ell, la infal·lible seducció de la vida, d'una forma qualsevol de vida. I no els passa per alt. Tot li es tema, repeteixo... Però, naturalment, hi ha temes que li son «mes temes» que els altres: temes que son «els seus», per principi. La «seva» societat.

Paisatge i gent, també —i sobretot. La societat no es sinó això: un grup humà concret radical en un tros concret de geografia. Aquestes concrecions no solen ser, en la pràctica, tan retallades com els corònims i els gentilicis fan creure. «Catalunya», «catalans»? Els paisatges i la gent que ocupen Pla son, primer que res, els que tenen per centre Palafrugell: literalment. «Mes enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona: "Bon dia; avui fa bon temps", us responen: "Bon dia; sí, sembla que fa bon temps", i això es agradable. Passats, però, aquests lligams essencials, tot es per a mi completament igual...» EIs paisatges son, doncs, en primer terme, els de l’Empordà i territoris adjacents: els del«Viatge a Catalunya», L'Empordanet», i «La Catalunya Vella», i tants d'altres. I en primer terme també, la «gent» son els pagesos i els mariners. Després, hi venen les ciutats on ha viscut, capitals immediates: Girona, Barcelona. I els burgesos corresponents. I la historia que se'n desprèn; biografies i homenots. Paisatges i gent vol dir, així mateix, tot allò que els compenetra i uneix. El paisatge es naturalesa, i la gent son contribuents: no cal dir res mes. La meteorologia o les dileccions culinàries, per exemple, hi tenen un lloc distingit. La realitat —material—, encara.

(....)

Pla, en el seu localisme, arriba a més. «El que s'anomena "patria", aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he compres mai»: «materialment, no puc comprendre'l, i no tinc prou forc,a per a deïficar el paper timbrat». La desconfiança, ací, apunta a les superestructures estatals, sobretot; però també a la xerrameca nacionalista que elles fomenten. En tot cas, hi ha, igualment, el recel del pagès davant de qualsevol manifestació de l'Estat, i el desconcert del català davant de la pròpia i Il·lustrada situació nacional. «Maillol, que com a català tenia una idea molt vaga de la pàtria —única idea que un català en pot tenir...» Pla defuig sempre que pot la paraula «pàtria». Ell es potser l'únic deis nostres escriptors que, d’ençà de l'Oda del senyor Aribau, no ha fet cap compliment al patriotisme catalanesc. En comptes de «pàtria», Josep Pla sol dir «país». I «país», ben mirat, no n'és un sinònim: «pàtria» sol·licita una entonació espiritualista; «país», en canvi, denota o sembla que denoti una materialitat clara. El país es una terra i la societat que s'hi assenta. Les fronteres del seu país, Pla les fa coincidir amb les del seu idioma. Es allò d'aquell «primer cercle» que, havent sortit de Palafrugell, se li evidencia en la llengua de la gent: si dieu «Bon dia», us responen «Bon dia»... Per a ell, això es una realitat, i no un esquema polític.

Perquè tota llengua es una creació social tan profunda com essencial. Històricament, els idiomes s'han format i s'han estès en el cos autònom de les societats, obeint a la seva cohesió interior: cada societat el seu, i Iper això son distintes. L’ idioma, de més a més, ve a ser el dipòsit o l'arsenal —vius— de tota l’experiència col·lectiva de la societat que el parla. «Els homes i les dones de aquestes terres», diu Pla, referint-se als Països Catalans, «estem units, no per raons superficials, anecdòtiques o folklòriques; estem units per una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques...» En el fons, la llengua, mes que unir-nos, tradueix la nostra unitat prèvia: el fet de ser una mateixa societat.”

Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla

per Joan Fuster

Obra completa de Josep Pla

Volum I

Destino, 2004

pàg: 73-77

el carrer estret, 2

Carles Riba

« Jo no sóc massa partidari de veure en Pla un humorista. L’ humorisme, en la mesura que s'independitza de la sàtira, no es mes que un joc mental o verbal: una forma parnassiana de l'enginy. La lectura de Pla fa somriure molt sovint, això es cert; però caldria discernir què es el que ens hi fa somriure i per què. De primer, convindrà aportar-hi una confessió seva, ben oportuna per a comprendre la seva «predisposició» literària en general. «En 1916, a dinou anys, ja una mica fatigat del tedi que produeix un país que només viu pels diners», diu Pla, «vaig decidir —essent la meva sensibilitat crematística pràcticament nul·la— dedicar-me a l'amenitat. Vaig proposar-me parlar i escriure amb tota l’amenitat de què pot ésser capaç un tipus qualsevol —jo, en aquest cas. Aquest propòsit, el vaig heretar de Stendhal —sigui dit modestament i tot passant...» L'hagi heretat de Stendhal o no, el propòsit hi es. Si aquesta amenitat pot equiparar-se a d’humorisme, ho hauríem de discutir. El mateix Pla voldria fer-nos creure que sí. Ell s'escuda en el designi d'«amenitat» per no justificar-se d'una altra manera. «Moltes vegades es confon la meva tendència a l'amenitat amb intencions que no han existit mai...» Però les intencions existien o existeixen.

Son aquestes intencions les que ens priven d'admetre com a humorisme banal la permanent rialleta que apuntala molts passatges de Pla. El pretès humorisme de Josep Pla es mes aviat sàtira —i, com tota sàtira, moralitzant. En qualsevol cas, les intencions que l'inspiren tenen una malicia ben concreta. L'escriptor no fa sinó burlar-se metòdicament de les jactàncies irrealistes dels homes de la seva societat: de les nostres. I no hi empra trucs alambinats, en l'expressió o en la idea. No li cal. «Es molieresca, però tota la vida es molieresca...» La vida de cada dia es molieresca, atapeïda de ridícul i d'estupidesa, i basta ser objectiu en relatar-la: el resultat serà risible. Però Pla no extrema aquest tipus de sàtira. Mes sovint, la seva malicia busca un altre expedient: el d'unir o oposar una dada material, irrefragablement material, a les prosopopeies de l'espiritualisme de costum. El contrast sol ser escruixidor. L’evidència mateixa de la «dada material» introduïda en la frase, o en l'argument, el seu pes gairebé obscè, «desinfla» la presumptuositat de la resta. L'estampa egrègia, el comodí ampul·lós, la reputació soberga, sofreixen la companyia burxadora d'un fet humil i trivial però irrebatible. Pla assenyala la realitat amb el dit, i amb això en té prou. Ens en riem, i ens riem de nosaltres mateixos.

(...)

Josep Pla es limita a prescindir de l'escissió entre el material i l'espiritual, i a reunir-ho o mesclar-ho tot, com de fet se'ns apareix en la vida. Carles Riba afirma que l’humor de Pla es «de tot en tot oposat» a l’humor de Chesterton. Molt diferents havien de ser, en efecte, l’humor d'un burgés de Londres i el d'un kulak de l’Empordà. Però potser, en última instancia, tot es redueix en això: Chesterton tendeix a espiritualitzar el material, i Pla materialitza l'espiritual.

Hi ha una constant remissió al material, en els papers de Josep Pla. No parlarà de res, ell, que no ens en faci veure de seguida el lligam, el fons o el correlat material. De vegades, hi descobrim el tret humorístic, o satíric. De vegades, no. I de vegades no, perquè no n'existeix un propòsit autèntic. Pla no busca el grotesc: se'l troba, i, quan se'l troba, no l'oculta. Però el seu materialisme té mes conseqüències literàries: estilístiques, ja estranyes a l'humor. Pensem en la manera d'exposar certes connotacions sensorials, en les pagines descriptives. El color, els colors, per exemple, es fan o volen fer-se mes exactes a copia de reportar-se a coses concretes. «... L'armilla de color de torró de Xixona...»; « Lloret es una població color de braç de gitano...»; «una caseta de color d'ous batuts...»; «el ponent es pinta d'una coloració acarminada —d'un color de llagostí bullit...»; «el cel tendeix a agafar un color de mantega fresca...»; «la boira de color de puré de pèsols...»; «tenen una llum de carn de préssec...» Les analogies gastronòmiques semblen les mes materials, i son les mes quotidianes i directes. En d'altres ocasions, Pla utilitza el recurs amb un punt de fantasia: «li agradava tant de jugar, que els seus vestits feien olor de calderilla»; «mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i es com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa...» Sempre, però, hi ha el determini de ser «exacte».

L'exactitud, però, en aquest terreny, no es sinó un desideràtum. O ni tan sols això. Hi ha hagut escriptors que han tractat d'aconseguir-la amb una decidida apetència d'objectivitat impersonal, i s'han proposat el verisme com a meta, però no n'han tret l'entrellat. El verisme es humanament impossible, i, de mes a mes, insípid, i fins i tot inútil. Pla no n'és partidari: «no he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia». Realista, sí. El seu realisme, ell l’ha definit alguna vegada com un «realisme sintètic». L'escriptor no es un espill —«un espill passejat al llarg del camí»—, sinó un home, vol dir-se, un punt de vista, un temperament, uns dots, una sensibilitat. Les màximes consecucions del realisme literari venen tenyides per la personalitat dels autors: la realitat passa al llibre, en cada cas, triada, jutjada i reorganitzada per l'home que la descriu o la reflecteix. Josep Pla ho dirà al seu estil: «posar en el realisme la gracia que a hom li sigui possible».

(...)

Pla sosté que el realisme «obliga l'escriptor, abans que tot, a fer-se entendre amb la màxima claredat i simplicitat». I un cop i altre insisteix: «amb la menor quantitat de paraules possible». «Davant dels bolets, jo dic als literats: "Tornem a les coses eternes! Tornem a l’exactitud i a la precisió. Tractem de descriure graciosament, amb la menor quantitat de paraules possible, un bolet..."» Un bolet es una cosa insignificant—una d'aquelles referències materials, indiciàriament subalternes, que Pla sol al·legar—: qui diu un bolet diu el que es vulgui. Però això es el difícil. «Claredat i simplicitat» costen molt d'obtenir, «sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa (i. e., la realitat) una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic». «Només conec una mena de persones que escriguin amb facilitat», diu Pla: «els poetes i els prosistes obscurs i complicats». Potser es perquè «quan no podem o no sabem descriure alguna cosa la desplacem en un terreny de vaguetat, d'incertitud o d'inconcreció...». Els obscurs i complicats, Josep Pla els anomena barrocs, i per a ell tota pruïja decorativa o atrabiliària en un estil no es sinó barroquisme, blasmable i indigest barroquisme. També la premeditació classicista, el plec togat i cadenciós, ha de semblar-li un enravenament convencional: «el guix em refreda i el cartó em molesta...».

«He defensat sempre un estil directe, viu, ràpid...»: clar i simple, doncs, i «posant darrera de cada paraula una cosa o un sentiment cert». La «confiteria» de l'ofici no es el seu fort: mes aviat li fa fàstic.”

Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla

per Joan Fuster

Obra completa de Josep Pla

Volum I

Destino, 2004

pàg: 65-70

el carrer estret, 1

 

"«Un rústic sofisticat...» Pla es un «pagès». El combinat de bon sentit, empirisme i sornegueria que els homes de ciutat envasen en l'estampa del pagès té la seva versió literària en Josep Pla. L'escriptor s'agrada d'aquesta vinculació camperola, i ell es el primer a fer-la veure o a simular-la com una genealogia. El Pla pagès té una autenticitat clara, i es diria que una mena de saviesa ancestral, heretada o apresa, regeix la seva ploma. L'empelt culte, la sofisticació, la seva dependència dels llibres i del constant experiment viatger, mai no desvirtua del tot aquell substrat rústic, i en tot cas, si el sotmet a prova, es per depurar-lo amb un ingenu procés dialèctic. Quan ens proposem de precisar l'esquelet d'idees que articula la seva literatura, això ha de ser tingut en compte. Molt sovint, els lectors de Pla —lectors burgesos— no saben com acceptar el que li llegeixen: hi ha enunciats i observacions que tan aviat els semblen una «pagesada» com un llampec de «clarividència intel·lectual». De vegades, ho absolen tot amb un terme que no compromet a res: «humor». El burgés català ha trobat una manera còmoda de llegir el seu estimat Pla, i consisteix a prendre'l per humorista. Però, en Josep Pla, ni d’humorisme no és innocent. Per rústic i per sofisticat, Pla presenta una complexió ideològica ben especial, i caldrà escatir-la.

En diríem «filosofia»? La paraula és massa ostentosa, i ell ens la desaconsellaria. Però tothom que circula pel món, qualsevol persona adulta i sensata, transporta un petit assortiment d'«idees» bàsiques, entorn de les quals organitza la seva visió de les coses i dels fets. Els alemanys ho anomenen Weltanschauung, i d’això es tracta: no més. Pla s'afanyaria a prevenir-nos que les seves idees son idees corrents, arran de terra, sense espinguets teorètics ni profunditats premeditades: vulgars. Els jocs d'enginy no l'han temptat mai, ni l'impressionen. Aquelles idees corrents —corrents i vulgars— innerven els seus papers de cap a cap, s'hi endevinen a cada ratlla, son com un basso continuo sobre el qual s'allarga la descripció d'un paisatge o d'una escena. Pla no es un pensador, i altra feina té; però tota la seva obra obeeix a un pensament perfilat i rotund. Des del primer dia Carles Riba no ho volgué veure. «Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l'escrit al diable», deia Riba. I no. No era una qüestió de mots, sinó d'idees. Les idees de Pla resultaven xocants, potser insuportables, per a Riba, i per això no gosava concedir-los bel·ligerància. [...]

Pla no vol veure el món sinó encabit en aqueixa «mesura humana». Fins i tot físicament. Els panorames que son mera geologia grandiosa, els espais immensos i desmoblats, els horitzons massa amples, l'aclaparen: «davant de l'espectacle us penetren de mica en mica les idees mes lamentables», i es allí on se sent «una bola de fang» abandonada. «Per això ve de primera sentir tot passejant el soroll de sofregit que surt d'una casa, la riallada d'una noia rossa, el martell d'algú que clava una caixa, la cançó d'una dona que té sobre el pit una boca que mama»: després d'un cel o d'una mar imponents, «aquestes coses menudes i dibuixades us tornen a la vida i a l’esperança». Els paisatges que Josep Pla busca i descriu son, en general, paisatges «humanitzats» i, en certa manera, «fets» per l'home. ¿No es el pagès un «inventor» de paisatges? «Contemplant el pla de les vinyes us sentiu tant el cap sobre les espatlles, se us fa tan estrangera tota imatgeria de monstres, tota visió metafísica, que arribeu a veure la vida i el desenfrenament de tota forma humana sota el plec del treball i de l’ànsia ordenadora de les generacions passades, de l'ambició considerable i obscura dels avis.» La cultura —aquí, el cultiu— exorcitza la naturalesa, això sembla orsià. «Decididament», agrega Pla, «els paisatges que m'agraden mes son els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d'estalvi i senyoretes amables i fines...»

I en la mateixa «mesura humana» s'inclou el precepte d'«acostar-se al gust terrenal de les coses». «Mengem una mica de pollastre, bevem una ampolla de vi per esquivar l'angoixa metafísica...»[...] Les esperances de Josep Pla només poden ser terrenals. I, sens dubte, amb tot això hauríem de lligar alguns trets de la literatura de Pla: la seva morositat en la descripció del que veu, morositat goluda, d'ulls que tenen sensibilitat de paladar; la seva inclinació als temes de gastronomia; el seu materialisme, tan espontani; la desimboltura de les referències eròtiques —mínimes, malgrat tot—; la seva inquietud de viatger... La vida es això, també.”

Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla

per Joan Fuster

Obra completa de Josep Pla

Volum I

Destino, 2004

pàg: 48-55