“Les verdures i els llegums del temps arriben a la màxima qualitat quan es poden menjar en el seu propi terme. La clau de la seva qualitat es el respecte del seu localisme. Son coses que no volen ésser transportades, ni viatjades, ni desplaçades lluny dels llocs on han vist el sol i on s'han fet. Es el mateix fenomen del peix. Els viatges formen els homes — se sol dir. Els viatges deformen, entristeixen i malmeten les verdures, els llegums i el peix. I aquesta es una altra veritat absoluta apresa, per mi, a Torrelles.
Tot això, naturalment, està molt be, però de vegades giro la vista enrere i penso en l'any que acaba de transcórrer tan ràpidament. Es el primer de la meva vida que he passat íntegrament en un poble. I em demano: ¿convé quedar-se, arrelar-se definitivament aquí o en un o altre lloc semblant a Torrelles? Una solució d'aquest ordre, ¿pot ésser tinguda com una solució de la vida ? ¿ No convindria desplaçar-se un temps a l'estranger, dedicar una temporada — si fos possible una llarga temporada — a la part especulativa i d'investigació de la carrera? La meva professió—la veterinària— té en el nostre país una consideració social molt petita. Ésser veterinari es, exactament, ésser no res. Es molt possible que un dia o altre, mes endavant, jo comparteixi aquesta idea—que tants i tants companys meus, fatigats, desmoralitzats, comparteixen. Però per ara no me'n faig pas solidari. El meu ideal seria, per contra, entrar seriosament en la meva professió. M'agradaria de fer uns cursos a l'Institut Pasteur de París. Si demà pogués marxar, no dubtaria ni un moment. Prendre aquesta determinació, em serà algun dia possible. Per ara i tant, en tot cas, aquest es el meu únic problema. La vida del poble em fa una mica de por. Hi sento el perill del naufragi a cada moment — del naufragi de sentir-me un home satisfet, saturat, catalogat definitivament. Davant de la comoditat que ofereix aquesta vida he de fer un esforç per no deixar-me envair. Aquest esforç, l'haig d'augmentar ara que hi sóc a temps. Mes endavant, no tindria pas prou força per a oferir una qualsevol resistència.
Hem arribat, doncs, al bon temps i el carrer Estret ha entrat en la primavera.
S'han produït algunes novetats en les persones que, tan lleugerament evocades, apareixen en aquest llibre.
(...)
En fi: la vida –hem de dir la vida- continua al carrer Estret”
El carrer Estret
Josep Pla
Destino, 11/1987; 7ª
pàg: 236-239
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada