el carrer estret, 3

 

Joan Fuster

« I els temes ? No hi ha res que no sigui tema vàlid per a Josep Pla. L'escriptor absorbeix en la seva literatura tot el que la vida li ha anat posant al davant. Ell diu que, després de tants anys de fer periodisme, ja té el costum de «veure el món en forma d'articles». Potser sí. I, de fet, en els seus articles hauríem de buscar —perquè la hi trobaríem— una de les realitzacions literàries mes musculades de Pla. L'article de diari o de revista setmanal no sol merèixer gaires respectes als crítics ni als lectors, i sovint, ni als mateixos autors: son considerats gènere menor, peces sense consistència. Sens dubte, les col·laboracions periodístiques d'un escriptor, sobretot si es professional del periodisme i n'ha de produir en abundància, pequen d'irregulars en la qualitat, i no poques vegades responen a excuses tan accidentals com negligibles. Però també es cert que un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre. Pla ha escrit i publicat molts articles d'un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen mes de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir. Només una mínima part d'aquests papers han estat reunits en volum. Caldria exhumar-ne mes, de les hemeroteques. El Pla articulista ens revela l’amplitud de la seva temàtica d'escriptor: d’això parlàvem. Perquè no es una amplitud forçada.

No nego que, quan un ha d'escriure un article de periòdic cada dia —com Pla, durant molt de temps—, qualsevol tema es bo. Tanmateix, en el cas de Josep Pla, es veu de seguida que cap tema no li es indiferent i que com mes trivial sembla, potser mes deliberat es. Sigui així o no, tot se li presenta com a tema aprofitable: tota la realitat, sense discriminacions. Quan escriu llibres, Pla no actua d'una altra manera. La seva literatura, com ell ha dit i nosaltres hem volgut repetir, es redueix a un dietari interminable, o a unes memòries no menys infinites. Dietaris, o diaris, i memòries, son, en última instancia, un calaix de sastre, i valgui la fórmula que emprava el baró de Maldà. Tot hi té cabuda: “las más mínimas frioleras” incloses. I tot hi té cabuda, perquè no hi ha “frioleras” en la realitat, i perquè precisament allò que en les nostres rutines espiritualistes desestimen com a insignificant, gairebé sempre es el que té una importància verificable. Josep Pla ha dedicat llibres sencers a temes gastronòmics, i la cuina no es allò que en diríem un tema elevat. En la perspectiva de Pla, en canvi, representa una qüestió fonamental, mes elevada que el mes envitricollat arabesc metafísic. Tornem, dones, a enfrontar-nos-hi amb el seu materialisme. Per materialista, Pla es temàticament exuberant, divers i —algun cop!— profund.

«... La meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees...» Un Pla possible era aquest: el que hagués explotat fins al màxim una tal tendència. D'acord o en desacord amb el que ell defenses o ataques, els lectors hauríem hagut de reconèixer-hi l'esplendor d'una burxadora prestidigitació intel·lectual. Però les circumstàncies no li han permès de donar tot el seu rendiment, per aquesta banda. El pamflet, la polèmica i les idees demanen un clima de fair play que Josep Pla no ha conegut sinó durant períodes curts, i això l'ha privat d'esplaiar-se com era d'esperar. El públic de demà haurà de tenir present que Pla ha escrit una gran part de la seva obra en condicions de «llibertat vigilada», i no l’entendrà del tot si no «interpreta» degudament els circumloquis, els sarcasmes furtius, les mitges paraules, que la poblen. Les predisposicions «pamfletàries», «polèmiques» i «ideològiques» s'han vist segrestades pels atzars, o no atzars, de la historia de l'últim mig segle al nostre país. Hi havia aquest Pla «possible», i ha quedat reduït a ben poca cosa. En un altre moment o en un altre lloc, un escriptor com ell hauria pogut fer molta feina. I dins la línia conservadora del pensament català, tan eixarreïda i fútil després de Maragall, Pla hi hauria representat un empelt de renovació una mica dinàmic. Una mica només, es clar.

(...)

Pla no reflecteix ni descriu «tota» la societat catalana actual: cap escriptor no ho podria fer, això. Només unes zones d'aquesta societat son assequibles a la seva experiència, i a elles dedica la seva atenció: la seva atenció preferent. I dic preferent perquè l'atenció de Pla tampoc no podia tancar-se en una camp d'observacions restringit, i allà on anés, pels seus camins de viatger incansable, havia de disparar-se a cada pas amb la mateixa apetència de realitat que quan es troba a casa seva —al seu país. Josep Pla na escrit moltes «cartes de lluny». No sempre son reportatges de factura maquinal, improvisats i tènues, a la manera del clàssic periodista ambulant. La seva curiositat —curiositat d'escriptor— es passeja pel món amb les antenes alerta, i els paisatges i les gents, per mes estranys als seus que siguin, tenen, per a ell, la infal·lible seducció de la vida, d'una forma qualsevol de vida. I no els passa per alt. Tot li es tema, repeteixo... Però, naturalment, hi ha temes que li son «mes temes» que els altres: temes que son «els seus», per principi. La «seva» societat.

Paisatge i gent, també —i sobretot. La societat no es sinó això: un grup humà concret radical en un tros concret de geografia. Aquestes concrecions no solen ser, en la pràctica, tan retallades com els corònims i els gentilicis fan creure. «Catalunya», «catalans»? Els paisatges i la gent que ocupen Pla son, primer que res, els que tenen per centre Palafrugell: literalment. «Mes enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona: "Bon dia; avui fa bon temps", us responen: "Bon dia; sí, sembla que fa bon temps", i això es agradable. Passats, però, aquests lligams essencials, tot es per a mi completament igual...» EIs paisatges son, doncs, en primer terme, els de l’Empordà i territoris adjacents: els del«Viatge a Catalunya», L'Empordanet», i «La Catalunya Vella», i tants d'altres. I en primer terme també, la «gent» son els pagesos i els mariners. Després, hi venen les ciutats on ha viscut, capitals immediates: Girona, Barcelona. I els burgesos corresponents. I la historia que se'n desprèn; biografies i homenots. Paisatges i gent vol dir, així mateix, tot allò que els compenetra i uneix. El paisatge es naturalesa, i la gent son contribuents: no cal dir res mes. La meteorologia o les dileccions culinàries, per exemple, hi tenen un lloc distingit. La realitat —material—, encara.

(....)

Pla, en el seu localisme, arriba a més. «El que s'anomena "patria", aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he compres mai»: «materialment, no puc comprendre'l, i no tinc prou forc,a per a deïficar el paper timbrat». La desconfiança, ací, apunta a les superestructures estatals, sobretot; però també a la xerrameca nacionalista que elles fomenten. En tot cas, hi ha, igualment, el recel del pagès davant de qualsevol manifestació de l'Estat, i el desconcert del català davant de la pròpia i Il·lustrada situació nacional. «Maillol, que com a català tenia una idea molt vaga de la pàtria —única idea que un català en pot tenir...» Pla defuig sempre que pot la paraula «pàtria». Ell es potser l'únic deis nostres escriptors que, d’ençà de l'Oda del senyor Aribau, no ha fet cap compliment al patriotisme catalanesc. En comptes de «pàtria», Josep Pla sol dir «país». I «país», ben mirat, no n'és un sinònim: «pàtria» sol·licita una entonació espiritualista; «país», en canvi, denota o sembla que denoti una materialitat clara. El país es una terra i la societat que s'hi assenta. Les fronteres del seu país, Pla les fa coincidir amb les del seu idioma. Es allò d'aquell «primer cercle» que, havent sortit de Palafrugell, se li evidencia en la llengua de la gent: si dieu «Bon dia», us responen «Bon dia»... Per a ell, això es una realitat, i no un esquema polític.

Perquè tota llengua es una creació social tan profunda com essencial. Històricament, els idiomes s'han format i s'han estès en el cos autònom de les societats, obeint a la seva cohesió interior: cada societat el seu, i Iper això son distintes. L’ idioma, de més a més, ve a ser el dipòsit o l'arsenal —vius— de tota l’experiència col·lectiva de la societat que el parla. «Els homes i les dones de aquestes terres», diu Pla, referint-se als Països Catalans, «estem units, no per raons superficials, anecdòtiques o folklòriques; estem units per una mateixa concepció de la vida, per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les coses bàsiques...» En el fons, la llengua, mes que unir-nos, tradueix la nostra unitat prèvia: el fet de ser una mateixa societat.”

Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla

per Joan Fuster

Obra completa de Josep Pla

Volum I

Destino, 2004

pàg: 73-77