el carrer estret, 2

Carles Riba

« Jo no sóc massa partidari de veure en Pla un humorista. L’ humorisme, en la mesura que s'independitza de la sàtira, no es mes que un joc mental o verbal: una forma parnassiana de l'enginy. La lectura de Pla fa somriure molt sovint, això es cert; però caldria discernir què es el que ens hi fa somriure i per què. De primer, convindrà aportar-hi una confessió seva, ben oportuna per a comprendre la seva «predisposició» literària en general. «En 1916, a dinou anys, ja una mica fatigat del tedi que produeix un país que només viu pels diners», diu Pla, «vaig decidir —essent la meva sensibilitat crematística pràcticament nul·la— dedicar-me a l'amenitat. Vaig proposar-me parlar i escriure amb tota l’amenitat de què pot ésser capaç un tipus qualsevol —jo, en aquest cas. Aquest propòsit, el vaig heretar de Stendhal —sigui dit modestament i tot passant...» L'hagi heretat de Stendhal o no, el propòsit hi es. Si aquesta amenitat pot equiparar-se a d’humorisme, ho hauríem de discutir. El mateix Pla voldria fer-nos creure que sí. Ell s'escuda en el designi d'«amenitat» per no justificar-se d'una altra manera. «Moltes vegades es confon la meva tendència a l'amenitat amb intencions que no han existit mai...» Però les intencions existien o existeixen.

Son aquestes intencions les que ens priven d'admetre com a humorisme banal la permanent rialleta que apuntala molts passatges de Pla. El pretès humorisme de Josep Pla es mes aviat sàtira —i, com tota sàtira, moralitzant. En qualsevol cas, les intencions que l'inspiren tenen una malicia ben concreta. L'escriptor no fa sinó burlar-se metòdicament de les jactàncies irrealistes dels homes de la seva societat: de les nostres. I no hi empra trucs alambinats, en l'expressió o en la idea. No li cal. «Es molieresca, però tota la vida es molieresca...» La vida de cada dia es molieresca, atapeïda de ridícul i d'estupidesa, i basta ser objectiu en relatar-la: el resultat serà risible. Però Pla no extrema aquest tipus de sàtira. Mes sovint, la seva malicia busca un altre expedient: el d'unir o oposar una dada material, irrefragablement material, a les prosopopeies de l'espiritualisme de costum. El contrast sol ser escruixidor. L’evidència mateixa de la «dada material» introduïda en la frase, o en l'argument, el seu pes gairebé obscè, «desinfla» la presumptuositat de la resta. L'estampa egrègia, el comodí ampul·lós, la reputació soberga, sofreixen la companyia burxadora d'un fet humil i trivial però irrebatible. Pla assenyala la realitat amb el dit, i amb això en té prou. Ens en riem, i ens riem de nosaltres mateixos.

(...)

Josep Pla es limita a prescindir de l'escissió entre el material i l'espiritual, i a reunir-ho o mesclar-ho tot, com de fet se'ns apareix en la vida. Carles Riba afirma que l’humor de Pla es «de tot en tot oposat» a l’humor de Chesterton. Molt diferents havien de ser, en efecte, l’humor d'un burgés de Londres i el d'un kulak de l’Empordà. Però potser, en última instancia, tot es redueix en això: Chesterton tendeix a espiritualitzar el material, i Pla materialitza l'espiritual.

Hi ha una constant remissió al material, en els papers de Josep Pla. No parlarà de res, ell, que no ens en faci veure de seguida el lligam, el fons o el correlat material. De vegades, hi descobrim el tret humorístic, o satíric. De vegades, no. I de vegades no, perquè no n'existeix un propòsit autèntic. Pla no busca el grotesc: se'l troba, i, quan se'l troba, no l'oculta. Però el seu materialisme té mes conseqüències literàries: estilístiques, ja estranyes a l'humor. Pensem en la manera d'exposar certes connotacions sensorials, en les pagines descriptives. El color, els colors, per exemple, es fan o volen fer-se mes exactes a copia de reportar-se a coses concretes. «... L'armilla de color de torró de Xixona...»; « Lloret es una població color de braç de gitano...»; «una caseta de color d'ous batuts...»; «el ponent es pinta d'una coloració acarminada —d'un color de llagostí bullit...»; «el cel tendeix a agafar un color de mantega fresca...»; «la boira de color de puré de pèsols...»; «tenen una llum de carn de préssec...» Les analogies gastronòmiques semblen les mes materials, i son les mes quotidianes i directes. En d'altres ocasions, Pla utilitza el recurs amb un punt de fantasia: «li agradava tant de jugar, que els seus vestits feien olor de calderilla»; «mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i es com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa...» Sempre, però, hi ha el determini de ser «exacte».

L'exactitud, però, en aquest terreny, no es sinó un desideràtum. O ni tan sols això. Hi ha hagut escriptors que han tractat d'aconseguir-la amb una decidida apetència d'objectivitat impersonal, i s'han proposat el verisme com a meta, però no n'han tret l'entrellat. El verisme es humanament impossible, i, de mes a mes, insípid, i fins i tot inútil. Pla no n'és partidari: «no he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia». Realista, sí. El seu realisme, ell l’ha definit alguna vegada com un «realisme sintètic». L'escriptor no es un espill —«un espill passejat al llarg del camí»—, sinó un home, vol dir-se, un punt de vista, un temperament, uns dots, una sensibilitat. Les màximes consecucions del realisme literari venen tenyides per la personalitat dels autors: la realitat passa al llibre, en cada cas, triada, jutjada i reorganitzada per l'home que la descriu o la reflecteix. Josep Pla ho dirà al seu estil: «posar en el realisme la gracia que a hom li sigui possible».

(...)

Pla sosté que el realisme «obliga l'escriptor, abans que tot, a fer-se entendre amb la màxima claredat i simplicitat». I un cop i altre insisteix: «amb la menor quantitat de paraules possible». «Davant dels bolets, jo dic als literats: "Tornem a les coses eternes! Tornem a l’exactitud i a la precisió. Tractem de descriure graciosament, amb la menor quantitat de paraules possible, un bolet..."» Un bolet es una cosa insignificant—una d'aquelles referències materials, indiciàriament subalternes, que Pla sol al·legar—: qui diu un bolet diu el que es vulgui. Però això es el difícil. «Claredat i simplicitat» costen molt d'obtenir, «sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa (i. e., la realitat) una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic». «Només conec una mena de persones que escriguin amb facilitat», diu Pla: «els poetes i els prosistes obscurs i complicats». Potser es perquè «quan no podem o no sabem descriure alguna cosa la desplacem en un terreny de vaguetat, d'incertitud o d'inconcreció...». Els obscurs i complicats, Josep Pla els anomena barrocs, i per a ell tota pruïja decorativa o atrabiliària en un estil no es sinó barroquisme, blasmable i indigest barroquisme. També la premeditació classicista, el plec togat i cadenciós, ha de semblar-li un enravenament convencional: «el guix em refreda i el cartó em molesta...».

«He defensat sempre un estil directe, viu, ràpid...»: clar i simple, doncs, i «posant darrera de cada paraula una cosa o un sentiment cert». La «confiteria» de l'ofici no es el seu fort: mes aviat li fa fàstic.”

Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla

per Joan Fuster

Obra completa de Josep Pla

Volum I

Destino, 2004

pàg: 65-70