"El gran nombre de mals records ha fet un pòsit d'amarga experiència en la
meva consciència. Tots aquests records s'han fos en un gran punt negre. És
ridícul buscar-hi detalls específics i diferències perquè tots aquests records
produeixen el mateix sentiment. Ja no és
e dolor, ja que el dolor pot arribar al límit i aleshores transformar-se en rebel·lia,
en despit... Penso que despit és l'única i veritable paraula amb la qual podria
descriure el que sentia el 1992 (...)
(...) recordo l’inici de la guerra a Croàcia, l'atac a Vukovar i a
Dubrovnik. Tot això em resultava llunyà, una cosa que mai no ens podria passar
a nosaltres. (...) Fins aleshores era molt fàcil veure les notícies, escoltar
els que parlaven d'una guerra que es produïa lluny de nosaltres i després
apagar el televisor i enterrar tot allò al fons d'un mateix, sense pensar en la
gent anònima que lluitava per la simple supervivència. Eren guerres en llocs
llunyans, prou llunyans perquè tots ens poguéssim tancar en els nostres mons
egoistes i no fer-ne cas. Fins que això ens va passar també a nosaltres.
(...) va esdevenir un matí d'abril , va passar a l'entrada de casa meva. La
incredulitat va ser l’essència de la meva reacció; la impossibilitat de qualsevol
pensament, la impossibilitat de ni tan sols pensar. Aquell abril de 1992 les
barricades van aparèixer a la meva ciutat. Veure les barricades a la ciutat que
fins al dia abans havia estat completament lliure, i alhora viure-hi i
respirar-hi, era esbalaïdor.(...)
En aquell moment no hi havia lloc per a la por. El primer sentiment que em
va envair va ser l'enuig. Les hores
passaven lentament. (...) Recordo e moment que les bales van començar a volar
per damunt dels nostres caps. Els franctiradors ens disparaven des de l’hotel
Holiday Inn per intentar espantar-nos. Per primera vegada vaig tenir por. No
por de la mort; vaig tenir por d'aquella bogeria, de la política que ens
empenyia cada cop més cap a 'abisme. (...)
El que aquell dia va tenir una gran importància per a mi van ser els meus
amics, tots. Tots hi eren: la Daniela, en Jadranko, la Slavisa, la Irena, la
Suada... I tots estàvem segurs d'una cosa: cap de nosaltres no volia que continués
aquella bogeria; tots desitjàvem la pau i una vida normal.
Aquell dia va ser el preludi del que s'esdevindria més tard, i cap de
nosaltres n'era conscient llavors. Però
després d'aquell dia, ja res no va ser igual ni ho seria, ni a la meva ciutat ni
al cor de tota la gent que m'envoltava. En aquell moment, les armes només em
semblaven un substitut d'un coratge inexistent; i trobo que avui tampoc no ho podem anomenar
de cap altra manera. Aquells que no podien dur a terme els seus objectius
ideològics mitjançant una voluntat forta i un diàleg correcte, van començar a
disparar contra la multitud desarmada que demanava els seus drets legítims. (...) Era la primera vegada que veia una
imatge tan aterridora que amb el seu horror superava totes les pel·lícules de
terror que havia vist. (...) Té un aspecte horripilant i, des d'aleshores, sé
que les armes maten. Les armes maten en el moment que les tenen a les mans els
individus fets de qui sap quin tipus de complexos i falta d'honra. Allò ja no
era un producte dels que ens ofereix e setè art. Allò era la vida real. La meva
vida, la meva realitat. Aquell dia es va apagar una vida jove. Fins aleshores,
els joves no morien cada dia; però en aquell moment, l'escopeta va demostrar
com era de maleïda la seva precisió. Va morir la persona que probablement
n'hauria ajudat moltes altres a sobreviure: una estudiant de Medicina. (... )La
gent mor i fuig; jo miro tot allò i no
sé què fer; només sé que una inseguretat infernal es vessa sobre aquell cel i
mentrestant ho estic veient.
Ara bé, aleshores tampoc no sabia que allò era 'inici de l'holocaust més
gran del segle XX. No sabia aleshores que allò era 'inici d'un examen que
aquest món meravellós, que s'autodefineix com a modern, estava a punt de
suspendre sense haver obtingut ni un sol punt. Si aleshores haguéssim sabut el
que avui sabem i si aleshores haguéssim tingut aquesta experiència, potser les
coses haurien estat diferents per a nosaltres. Ha passat el temps dels herois.
El segle XX viu sense herois; el seu lloc 'ocupen les víctimes. El més trist és
que parlem de xifres grans que no podem determinar amb precisió. Però el que sí
que podem dir sense cap dubte és on comencen, encara que no puguem dir el
mateix sobre el final, perquè sota cada prat sembla que hi hagi una tomba.
“Les barricades apareixen a la meva ciutat”
Sandina Nezir
extret de: Sarajevo! La ciutat en la nostra memòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada