Recordo la mare, a qui amb moltes
dificultats vaig poder convèncer, durant els primers mesos del setge de
Sarajevo, que no tenia cap sentit que anés a pagar el lloguer, la llum, la
calefacció i l'aigua. Aleshores, en els primers mesos de guerra, de fet ja no
tenia ni pis (el que anomenàvem «pis» era un refugi inadequat davant de les
granades i el foc dels franctiradors) ni llum ni aigua ni calefacció. Vaig
trigar un temps a comprendre que aquella insistència irracional per complir les
obligacions cíviques en les condicions absurdes que li havien estat imposades,
era una elecció d'allò més natural i racional.
Igual de natural era la meva elecció,
durant aquells tres anys i mig de setge, massa llargs, d'anar cada dia al
despatx —literalment cada dia, ja que la guerra no reconeix la nostra
necessitat de caps de setmana ni de vacances—, de rebre amb un somriure els
periodistes d'arreu de món, d'ajudar-los a recollir informació perquè poguessin
parlar del que ens estava passant i, a més, d'acompanyar-los, si ho esperaven
de mi, fins a les trinxeres a les primeres línies de defensa.(...)
Igual de natural era també la
meva elecció —tan instintiva com racional— de passar cada dia pel meu bar
després de la feina i, desafiant el perill, seure allà amb els meus amics i
escalfar-nos i enfortir-nos mútuament amb la conversa, les rialles, els records
de les vacances anteriors i els moments feliços, fent pinya al voltant d'una
petita estufa, amb la música d'un radiocasset endollat a la bateria d'un cotxe.
Aquestes no són res més que unes quantes il·lustracions espontànies i
arbitràries del que era la quotidianitat del nostre modus vivendi a la Sarajevo
assetjada. D'exemples com aquests, n'hi ha tants com habitants a Sarajevo,
multiplicats per mil dies de setge i cada dia multiplicat per cada acte, cada
gest, cada alè que inspiràvem. Enfrontats a la injustícia còsmica i a un mal
mai no visí, l'esforç —de vegades inhumà— per mantenir una vida normal (i no va
ser mai una aparença, sinó la vida en tota la seva plenitud) significava per a
tots un afany de mantenir alhora l'autoestima i la dignitat. I cap de nosaltres
no hi veia res d'estrany. Únicament ens estranyava la incredulitat que
expressaven els corresponsals de guerra estrangers davant les dones de
Sarajevo, arreglades com si anessin a alguna recepció diplomàtica, mentre
portaven a les mans barrils de plàstic per a l'aigua que havien de transportar
quilòmetres i quilòmetres per tal que les seves famílies es poguessin rentar i
arreglar-se; davant dels músics que anaven als assaigs cada dia i oferien
concerts gairebé cada dia; davant dels entusiastes i davant dels somniadors que
en plena guerra iniciaven un festival de cinema, creaven representacions
teatrals, escrivien poesia per llegir-la als combatents a les trinxeres; davant
de les mares que paraven taula com si es tractés d'una festa d'aniversari per
oferir a les seves famílies només una llauna de verat, una sopa d'aigua amb
unes llenties escasses o l'odiosa llauna de carn amb l'irònic nom d'Icar. (...)
(...)la gent de Sarajevo, que va
aconseguir lluitar contra la seva pròpia desgràcia, ara està sorpresa per la il·limitada
capacitat del món per tornar a infligir-se a si mateix, un cop i un altre, el
mal. Se sorprenen davant la revelació que el món i els temps en què vivim
s'estan «dislocant les seves pròpies articulacions».
Modus vivendi sarajevià
Senada Kreso
extret de: Sarajevo! La
ciutat en la nostra memòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada